11

Un home anomenat Ove i un tòtil
que no és capaç d’obrir una finestra
sense caure de l’escala

Són tres quarts de sis i la primera nevada ha cobert el barri adormit amb un mantell de fredor. Ove agafa la seva jaqueta i surt al carrer per fer la seva inspecció habitual. Descobreix, mig sorprès, mig amb desgrat, que el gat està assegut a la neu davant de casa seva. Sembla que s’ha estat la nit sencera allà.

Ove tanca la porta amb força per veure si el fa espantar. Però és evident que l’animal aquest no té prou seny per espantar-se i fugir. En comptes d’això, s’està assegut a la neu llepant-se la panxa. Sense por. No li agrada aquesta característica dels gats. Mou el cap i es posa al davant de l’animal amb les cames obertes i amb un gest de voler demanar-li «I bé, com ho tenim avui?». El gat aixeca el cap peresosament i el mira amb arrogància. Ove l’intenta espantar movent les mans. El gat no s’immuta.

—Això és propietat privada! —li diu Ove.

Quan el gat tampoc li fa cas Ove perd els estreps i li llança un dels seus esclops d’una puntada. Tot seguit pensa que no podria explicar per què ho ha fet. A la seva dona no li hauria agradat gens.

Però tant hi fa. El gat tampoc reacciona. L’esclop descriu un semicercle i passa a un metre i mig a l’esquerra del gat abans de xocar contra la paret de la caseta. El gat mira desenfeinat primer l’esclop i després a ell. No sembla gens espantat. Finalment, s’aixeca i se’n va.

Ove camina descalç sobre la neu a buscar l’esclop. Quan el recull el mira com si fos culpa seva haver errat el tir. Després es calma i comença la seva volta. Que hagi decidit morir avui no vol dir que hagi de deixar als vàndals màniga ampla.

Tira les portes dels garatges. Clava un cop de peu al senyal. Apunta els números de les matrícules dels cotxes aparcats i controla els contenidors de deixalles.

Quan torna travessa la neu i obre la seva caseta. Fa olor de vernís i floridura, com ha de ser. Passa per sobre els pneumàtics d’estiu del Saab i els pots plens de cargols sense classificar. Passa pel costat de la taula de feina amb cura de no bolcar els pots amb vernís i pinzells. Lleva les cadires del jardí i la graella. Col·loca a una banda el gat pneumàtic i agafa la pala de neu. La fa balancejar a la mà com si fos una espasa de dos fils. Està allà dret, en silenci, valorant-la.

La vida no tenia per què haver estat així, és el que pensa. Hom treballa durament, es comporta, estalvia. Es compra el seu primer Saab. Es forma, obté un diploma, fa entrevistes de treball, aconsegueix una feina honrada, dóna les gràcies, mai no està malalt, paga els seus impostos. Fa el que toca. Troba una dona. S’hi casa, treballa durament, li donen un ascens. Compra un nou Saab. Va al banc, demana un préstec a pagar en cinc anys, compra una casa adossada que la dona troba ideal per tenir fills. En va pagant els terminis al banc. Estalvia. Compra un nou Saab. Se’n va de vacances a un lloc exòtic que agrada a la dona i on toquen música estrangera als restaurants, i beuen vi vermell. I després torna a casa i continua treballant. És responsable. Es comporta. Fa el que toca.

Reforma la casa. Amb paciència i de mica en mica aconsegueix fer una capsa d’eines respectable. En canvia els canalons. Adoba la paret. Col·loca una taula de treball a la seva caseta i a sobre, hi deixa pots de vernís. Substitueix cada dos anys les pedres de l’empedrat del jardí faci falta o no. Un fa totes aquestes coses. Ningú no diria que Ove fos el tipus de persona que encara tingués temps de posar oli al taulell de la cuina un dimarts.

Quan surt amb la pala de la caseta, el gat torna a estar assegut a la neu davant de l’entrada. Ove el mira amb genuïna sorpresa pel posat descarat que li fa. El pelatge està amarat de la neu. O el que hauria de ser el pelatge. Té més llunes de pelatge que llunes en el pelatge, aquest animal. Una cicatriu llarga que va des d’un dels ulls fins al musell. Si els gats tenen set vides és obvi que aquest deu estar en la seva cinquena o sisena vida.

—Fot el camp! —li diu Ove.

El gat l’observa com si estigués en una entrevista laboral i ell fos qui té el poder de decisió.

Ove agafa la pala i li llança una palada de neu a sobre. El gat fa un bot i el mira indignat. També escup una mica de neu. Esternuda. Després es gira i torna a desaparèixer.

Ove clava la pala a terra.

Triga quinze minuts a llevar la neu del camí empedrat que porta de la casa a la caseta. Ho fa amb cura. Línia recta, voreres perfectes. La gent ja no ho fa amb pala. Ara utilitzen màquines. Aquestes només escampen la neu a una banda i a l’altra, sense ordre. Com si l’únic que importés a la vida és obtenir pas franc.

Quan ha acabat s’està dret, recolzat a la pala, al costat d’un munt de neu. Deixa anar el seu pes sobre la pala i veu com el sol surt per sobre les cases adormides del barri. Ha passat quasi tota la nit despert planejant com morir. Fins i tot ha dibuixat croquis i plànols de les diferents alternatives. Després de considerar totes les possibilitats, s’ha decidit avui per realitzar el que ell considera l’alternativa menys dolenta. Pensa que és una llàstima que el Saab hagi de continuar en marxa, gastant benzina i fent una despesa cara i inútil, una vegada hagi mort. Però no li queda més remei que acceptar-ho si opta per aquest mètode.

Deixa la pala ben recollida dins la caseta i torna a entrar a dins de casa. Es posa el vestit blau. Naturalment, se li tacarà i farà mala olor, després, però decideix que, si més no, la seva dona se sentirà satisfeta quan es retrobin i vegi que el porti posat.

Fa l’esmorzar i escolta la ràdio. Frega la tassa i recull la pica. Després apaga tots els radiadors de la casa. Apaga totes les làmpades. S’assegura que ha desendollat la cafetera. Es posa de nou la jaqueta blava sobre el vestit, es calça els esclops i se’n va a la caseta. En surt amb una mànega de plàstic gran i llarga. Tanca amb clau la porta de la caseta, controla que està ben tancada estirant el pom tres vegades. I camina pel camí empedrat que hi ha entre la caseta i la casa.

L’Skoda blanc arriba per l’esquerra i l’agafa tan de sorpresa que gairebé el fa caure de cul sobre el munt de neu que hi ha a tocar del cobert. Ove el persegueix corrent i enfurismat pel petit carrer i crida alçant el puny amenaçadorament:

—Que no saps llegir o què, imbècil? —l’escridassa.

El conductor, un home prim amb una cigarreta a la mà, sembla que l’ha sentit. Quan l’Skoda gira a prop de la caseta de bicicletes, les seves mirades es troben. L’home no aparta els ulls d’Ove i abaixa la finestreta. Arqueja una mica les celles amb expressió distant.

—Està prohibit conduir per aquesta zona! —repeteix Ove, indicant el rètol on ho diu, i s’encamina cap a l’Skoda amb els punys tancats.

L’home treu la mà per la finestreta i deixa caure la cendra de la cigarreta amb copets parsimoniosos. Els seus ulls blaus semblen impertorbables. El mira com si fos un animal rere una tanca. Sense cap animadversió; simplement, indiferent. Com si fos una cosa que pogués eliminar amb una baieta.

—Llegeix el s… —li diu Ove amb to tallant mentre s’hi acosta, però l’home ja ha apujat la finestreta del cotxe.

Ove crida l’home de l’Skoda, però aquest l’ignora. Ni tan sols arrenca de cop, fent relliscar les rodes, sinó que avança lentament cap a la carretera i deixa Ove enrere com si no hi hagués ningú.

Ove resta allà tan alterat que li tremolen els punys. Quan l’Skoda ha desaparegut torna a casa. Està tan pertorbat que ensopega amb els seus propis peus. Davant la casa de Rune i Anita, on l’Skoda havia estat aparcat, hi ha dues burilles. Les recull com si fossin proves d’un acte criminal.

—Hola, Ove. —És Anita qui el saluda.

Ove es gira cap a ella. Està dreta a l’escala, embotida dins una rebeca grisa. El jersei sembla a dures penes contenir el seu cos.

—Sí, sí. Hola —contesta.

—Era dels serveis socials de l’ajuntament —diu mentre fa un moviment de cap en direcció a l’Skoda blanc.

—Està prohibit conduir per la zona residencial.

Anita assenteix prudent.

—Diu que té permís municipal per poder conduir per on vulgui.

—Aquest què ha de tenir permís! I una merd…! —comença a dir Ove, però es mossega la llengua immediatament.

Els llavis d’Anita tremolen.

—Se’l volen endur. Em volen deixar sense Rune —diu.

Ove assenteix sense contestar. Encara té la mànega en una de les mans. L’altra la fica dins la butxaca fent un puny. Per uns instants pensa si ha de dir alguna cosa, però després abaixa la mirada i se’n va. Quan ha caminat uns metres s’adona que encara porta les burilles a la butxaca, però ara ja no hi pot fer res.

La rossa inútil i la seva boleta són al carrer. Tan bon punt la boleta el veu, comença a bordar. La porta de casa seva està oberta i Ove pensa que deuen estar esperant el tal Anders. La boleta té alguna cosa a la boca que sembla pelatge. La rossa inútil riu satisfeta. Ove no deixa de mirar-la quan passa pel seu costat. Ella tampoc no aparta la mirada. Riu encara més. Com si fes befa d’Ove.

Quan passa per davant de casa del tòtil i la seva dona estrangera embarassada, se’l troba a l’entrada.

—Hola, Ove! —saluda ell.

Ove veu la seva escala recolzada sobre la façana de la casa. El tòtil el saluda content. S’ha aixecat d’hora, avui. Si més no, d’hora per a un assessor de noves tecnologies. Ove veu que porta un ganivet rodó de plata a la mà. Suposa que deu ser per intentar obrir la finestra travada fent-hi palanca. L’escala per la qual ha de pujar està enfonsada en la neu, torta.

—Que tinguis un bon dia! —li crida.

—Sí, sí, sí —li contesta sense girar-se.

La boleta de pèl continua bordant furiosa davant la casa de l’Anders aquest. A cua d’ull veu com la rossa inútil encara riu cap a la seva direcció. Això el molesta. No sap per què, però el molesta fins al moll dels ossos.

Quan camina entre les cases, deixant enrere la caseta de les bicicletes i l’aparcament, s’ha de reconèixer a si mateix, per molt que li dolgui, que està buscant el gat. No el troba enlloc.

Obre la porta del seu garatge i obre el Saab. Després s’està allà a l’obscuritat durant el que es pensa que deu ser mitja hora, amb les mans a la butxaca. No sap ben bé per què ho fa però es pensa que una cosa com aquesta necessita envoltar-se d’una mica de solemnitat abans d’anar-se’n definitivament.

Es demana si la pintura del cotxe quedarà bruta. Ho suposa i li sap greu. Dóna uns copets a les rodes del cotxe per controlar-ne l’estat. Unes rodes bones. Duraran almenys tres hiverns més. Després es recorda del sobre que porta a la butxaca de la jaqueta. Ha de mirar si va deixar recomanacions sobre els pneumàtics d’estiu. Sí, aquí són. Sota el paràgraf de «Saab + complements». «Els pneumàtics d’estiu són a la caseta», amb unes instruccions ben clares que fins i tot un beneit consumat podria entendre. Ove fica la carta al sobre i aquest dins la butxaca interior de la jaqueta.

Torna a mirar cap a l’aparcament. No perquè li interessi el destí del gat. Només espera que no li hagi passat res, al felí, perquè, si no, la seva dona li donaria una bona repassada. No vol problemes per culpa del gat aquest. Només això.

De lluny se senten les sirenes d’una ambulància que s’acosta, però. Ove gairebé no s’hi fixa. S’asseu i posa el cotxe en marxa. Abaixa la finestreta del conductor uns centímetres. Surt del cotxe. Tanca la porta del garatge. Acobla la mànega de plàstic al tub d’escapament. Veu com el fum es va acumulant a la mànega. Col·loca l’altra banda del tub per la finestreta oberta. S’asseu dins el cotxe. Tanca. Corregeix els retrovisors. Mou el sintonitzador de la ràdio mitja volta a la dreta, mitja volta a l’esquerra. Es fa cap enrere i tanca els ulls. Nota com el fum espès del tub d’escapament va omplint, centímetre cúbic a centímetre cúbic, el garatge i els seus pulmons.

No era així com havia d’haver acabat tot. Un treballa, amortitza, paga els seus impostos i fa el que toca. Un es casa. En la riquesa i en la pobresa fins que la mort ens separi. No havíem quedat així? Ell ho recorda així. I no estava gens planejat que fos ella la primera a anar-se’n. És ben clar que era sobre la seva mort que parlaven. O no ho era?

Ove sent com copegen la porta del garatge. Ho ignora. Aplana unes arrugues dels pantalons. Es mira al mirall retrovisor. Tal vegada hauria d’haver-se posat una corbata. A ella li agradava. Sempre el mirava com si fos l’home més elegant del món. Es demana com el mirarà ara. Si passarà vergonya quan ell arribi a l’altre món amb un vestit brut i sense feina. Si pensarà que és un autèntic ximple que no és capaç ni de conservar una feina ni de fer que no prescindeixin d’ell, només perquè els seus coneixements han estat superats per algun programa informàtic. Encara el mirarà amb aquella mirada que deia que ell era algú en qui es podia confiar de totes totes? Una persona responsable i que era capaç d’arreglar un escalfador d’aigua si era necessari. Encara el voldrà, ara que només és un vell sense cap funció útil?

Els cops sobre la porta del garatge cada vegada eren més frenètics. Ove dedica a la porta una mirada plena de ràbia. Una altra vegada. I ara ja li sembla que ja n’hi ha prou. Prou.

—Prou, prou! Ja n’hi ha prou de donar cops! —crida, i obre la porta del cotxe amb tanta força que el tub agafat a la finestreta cau sobre el terra del garatge.

El fum surt a pressió cap a tot arreu.

L’estrangera embarassada ja hauria d’haver après que no convenia estar tan a prop de les portes quan Ove era a l’altra banda. El cas és que aquesta vegada no és a temps de fer-se enrere quan Ove obre la porta del garatge d’un cop sec.

Ove la veu i es para a mig moviment. Veu com s’agafa el nas. El mira amb la mirada inconfusible d’una persona que ha rebut una cop de porta de garatge a la cara. El núvol dels gasos del tub d’escapament surt del garatge i omple l’aparcament d’una boirina pestilent.

—Jo… Comp… Hauries de vigilar una mica, d’estar alerta quan algú obre una porta… —aconsegueix dir Ove.

—Què estàs fent? —contraataca l’embarassada mentre contempla el cotxe en marxa i el tub vomitant fum negre.

—Jo? … Res! —diu Ove amb la intenció de tornar a tancar la porta.

Unes gotes de sang espessa comencen a sortir del nas de la dona. Es tapa la cara amb una mà mentre mou l’altra.

—M’has de portar a l’hospital! —li diu amb el cap mig inclinat cap enrere.

Ove no es mou.

—No n’hi ha per a tant. Només et surt una mica de sang del nas.

La dona comença a renegar en un idioma que ell suposa que deu ser persa, mentre pressiona el dit índex i el gros contra el nas, fent pinça. Després nega amb el cap amb tanta força que la sang li taca la jaqueta.

—No és per això! —li diu la dona.

Ove es queda parat. No sap què dir. Es fica les mans a la butxaca.

—Bé, bé. No és per això. D’acord.

Ella deixa anar un sospir.

—Es tracta de Patrick. Ha caigut de l’escala.

La dona inclina tan enrere el cap, que Ove sembla que parli amb la seva barbeta.

—Qui és Patrick?

—El meu marit —li respon la barbeta.

—El tòtil? —pregunta Ove.

—Sí, aquest mateix! —respon la barbeta.

—I ha caigut de l’escala? —insisteix Ove.

—Sí, intentant obrir la finestra.

—Bé, de fet, ja es veia a venir, ja ho deia jo que…

La barbeta desapareix i al seu lloc apareixen els ulls marrons enormes de la dona. No semblen gaire contents.

—Vols que fem una tertúlia sobre el tema o què?

Ove es grata el cap una mica confós.

—No… bé… no, és clar que no. Però no pots conduir, tu? L’altre dia et vaig veure en aquella maquineta de cosir japonesa… —rondina Ove.

—No tinc el carnet de conduir —respon ella eixugant-se la sang del llavi.

—Com? Que no tens carnet de conduir? —pregunta Ove com si no hagués entès el significat d’aquelles paraules.

—No, no tinc carnet de conduir. On és el problema?

La dona sospira amb impaciència.

—Quants anys tens? —li demana una mica parat.

—Trenta —respon ella exasperada.

—Trenta?! I no tens carnet de conduir? Que tens cap problema físic?

Ella sospira resignada. Manté una de les mans sobre el nas i amb l’altra, espetega els dits davant el nas d’Ove.

—Concentració, Ove! L’hospital! Ens has de portar a l’hospital.

Ove sembla ofès.

—Com que «ens has de»? Tu hauries de trucar a una ambulància, atès que l’home amb el qual estàs casada no sap obrir una finestra sense caure daltabaix.

—Això ja ho he fet! Ja l’han dut a l’hospital! Però no hi havia lloc per a mi a l’ambulància i amb aquesta neu tots els taxis de la ciutat estan ocupats. I els autobusos no poden avançar!

La sang li regalima per una de les galtes. Ove serra les mandíbules amb tanta força que les dents grinyolen.

—Què coi! Dels autobusos no te’n pots refiar. Els conductors són tots uns borratxos! —diu en veu baixa amb la barbeta tan girada que si el veiés algú pensaria que intenta amagar les paraules per dins del coll de la camisa.

Si ella nota que l’humor d’Ove ha canviat quan ella ha pronunciat la paraula «autobusos» no ho menciona.

En qualsevol cas, assenteix com si aquella constatació aclarís encara més la situació.

—Això mateix! Per això ens has de portar!

Ove intenta intimidar-la assenyalant-la amb el dit índex, però s’adona que no sembla gens convincent.

—Aquí no hi ha cap «ens has de» que valgui! Jo no sóc cap transport públic! —aconsegueix dir al final.

La seva reacció és mantenir la pressió dels dits índex i gros sobre el nas i moure el cap com si res del que ell hagués dit ho hagués sentit. Amb l’altra mà assenyala el cotxe, la mànega que escup gas i el garatge.

—Mira, no tinc ganes de perdre el temps discutint amb tu. Prepara el cotxe que ara vinc amb les nenes.

—Quines nenes? —crida però no rep cap resposta.

Ella ja està a mig camí cap a casa seva. Camina de pressa sobre uns peus que semblen massa petits per traginar l’enorme panxa d’embarassada. Tomba pel quartet de les bicicletes i continua cap a casa seva.

Ove es queda mirant-la, esperant que algú la vagi a buscar i li digui que ell encara no ha acabat de parlar. Però ningú ho fa.

Mira el tub de plàstic que hi ha al terra del garatge. La veritat que no és responsabilitat seva si la gent cau de l’escala que els ha deixat. No, senyor.

Però és clar, tot i així no pot deixar de pensar què li hauria dit la seva dona en una situació com aquella, si hagués estat allà. I no era difícil d’endevinar. No, gens difícil.

Així que finalment enretira amb el peu la mànega de plàstic del tub d’escapament i s’asseu dins del cotxe. Comprova els miralls. Posa primera i surt del garatge. En realitat li importa ben poc com s’hauria espavilat la dona estrangera embarassada per arribar a l’hospital. Però sap del cert que la seva dona li donarà la llauna eternament si l’única cosa que fa en aquest món és trencar-li el nas a una embarassada i deixar-l’hi anar amb autobús.

I com que la benzina la gastarà igualment, la pot portar ara i tornar-la després. «Així potser em deixarà en pau, aquesta dona», pensa Ove.

Però, naturalment, s’equivoca.