25

Un home anomenat Ove i un bocí de xapa ondulada

Ove espera que el gat surti a fer les seves necessitats, després de l’esmorzar. Tot seguit agafa un pot de plàstic de la lleixa superior de l’armari del bany. El sospesa amb la mà i fa un gest com si l’anés a llançar. Finalment el sacseja amunt i avall com si així pogués esbrinar la qualitat de les píndoles.

Al final, els metges receptaven tants i tants tranquil·litzants a Sonja que l’armari del bany encara ara recorda un magatzem de la màfia colombiana. Ove no es refia de les medecines, no li agraden, sempre ha pensat que no són altra cosa que placebos i que només funcionen amb gent de ment dèbil.

Però ha sentit que no és anormal suïcidar-se amb ajuda de la química. I de productes químics, n’hi ha una bona pila per casa. Com a totes les llars on hi ha un malalt de càncer, de fet.

No hi havia caigut fins ara.

Sent algú a la porta. El gat que miola. Avui ha acabat aviat. Quan veu que Ove no obre, comença a gratar la porta amb les potes. Sona com si hagués quedat atrapat dins una trampa per a óssos. Com si pressentís alguna cosa. Ove entén que l’ha decebut. No li demana que ho entengui, però.

Intenta imaginar-se com se sentiria si s’intoxiqués amb les píndoles. Mai no ha pres drogues. Poques vegades s’ha engatat. Mai no li ha agradat la sensació de perdre el control. Amb els anys, ha entès que és justament aquest el sentiment que la gent busca, però per a Ove és d’estúpids integrals pensar que perdre el control és una experiència engrescadora. Es demana si sentirà malestar, si tindrà basques, si notarà res quan els òrgans del cos es comencin a parar. O si s’adormirà sense més mentre el seu cos mor.

El gat udola a fora, enmig de la neu. Ove tanca els ulls i pensa en Sonja. No és que ell sigui una persona que es rendeix i que es deixa morir, no vol que ella pensi això d’ell. Però en part és culpa d’ella. Bé es va casar amb ell, Sonja. I ara no sap com adormir-se sense sentir la punta del seu nassarró en el clotet que es forma entre el coll i l’espatlla. Això és tot.

Obre el pot. Posa les píndoles a la palma de la mà. Les mira com si esperés que es transformessin en robots assassins. No ho fan. Ove no sembla impressionat. No entén que aquestes petites taques blanques el puguin matar, per molta quantitat que en prengui. El gat sona com si estigués escopint neu sobre la porta. Però de sobte calla i és interromput per un altre so completament diferent.

Un gos que borda.

Ove alça el cap. Silenci. I al cap de ben poc sent com el gat miola de dolor. Més lladrucs. Sent que la rossa inútil xiscla per alguna cosa.

Ove s’agafa a la pica del bany. Tanca els ulls com si així pogués evitar sentir cap soroll. Impossible. Sospira i es posa dret. Obre el pot i hi desa les píndoles. Baixa l’escala. De camí a la sala d’estar deixa el pot sobre l’ampit de la finestra. A través del vidre veu la rossa inútil en el camí entre les dues cases, que agafa embranzida i s’abalança contra al gat.

Ove obre la porta en el mateix moment en què la rossa està a punt de donar, amb tota la seva força, una puntada de peu al cap de l’animal. El gat és prou ràpid com per evitar el tacó esmolat de la seva sabata i recula cap a la caseta d’Ove. La boleta de la inútil treu tanta saliva per la boca que sembla que tingui la ràbia. Té una mica de pelatge a la boca. Ove pensa que és la primera vegada que veu la inútil sense ulleres de sol. La mala llet llueix en els seus ulls verds. Agafa impuls per donar-li una altra puntada al gat, però veu Ove i es para a mig moviment. El seu llavi inferior tremola.

—El vull mort! —crida, assenyalant el gat.

Ove mou el cap lentament sense deixar de mirar-la als ulls. Ella s’empassa saliva. Li ha vist alguna cosa al rostre, una expressió que sembla esculpida en granit gris, que fa que la seva seguretat assassina s’atenuï.

—És un maleït gat de carrer i… se l’ha de matar! Ha esgarrapat Prince!

Ove no contesta però la seva mirada s’enfosqueix. Fins i tot el gos comença a fer-se enrere.

—Vine, Prince —diu la inútil i estira el gos de la corretja.

El gos fa cas immediatament. La inútil mira Ove una última vegada i desapareix per la cantonada com si l’hagués empesa físicament.

Ove respira amb dificultat. Es posa el puny sobre el pit. Nota com el cor batega descontrolat. La respiració es manté entretallada. Després mira el gat. El gat li torna la mirada. Té ferides noves. I una altra vegada, sang al pelatge.

—Deus estar a punt a punt d’exhaurir les set vides que tens, oi? —diu Ove.

El gat es llepa una de les potes com si no donés una especial importància a això de comptar vides. Ove assenteix i li indica que entri.

—Au, passa.

El gat creua el marxapeu i Ove tanca la porta.

Es planta al mig de la sala d’estar. Sonja el mira des de tots els racons. Fins ara no havia observat que ha posat totes les fotografies de Sonja de manera que ella el pugui seguir per tota la casa, estigui on estigui. Sonja és sobre la taula de la cuina, a la paret de l’entrada, a mig tram d’escala. A l’ampit de la finestra de la sala d’estar també hi és, just on ara el gat s’ha assegut, al costat de la seva fotografia. L’animal mira Ove empipat i d’un cop de pota fa caure el pot de les pastilles a terra. Ove el recull i el gat el mira com si estigués a punt de dir: «J’accuse!».

Ove ensopega sense voler amb el tauló aixecat de terra, es gira, va a la cuina i desa el pot dins un armari. Després fa cafè i posa una mica d’aigua en un bol per al gat.

Beuen en silenci.

—Mira que arribes a ser caparrut —diu al gat.

El gat no respon. Ove agafa el bol buit i el posa, juntament amb la seva tassa de cafè, a la pica. S’està un moment allà, pensant, amb les mans a la butxaca. Després es gira i comença a caminar cap a la entrada.

—Vine amb mi —diu al gat sense girar-se—. Ara al quisso aquest, li donarem una bona lliçó.

Ove es posa la seva jaqueta blava d’hivern, es calça els esclops i deixa que el gat surti primer. Mira la fotografia de Sonja que hi ha a la paret de l’entrada. Està rient. Bé, morir tampoc és tan important, pot esperar una hora més, pensa Ove, i surt darrere del gat.

La porta tarda uns quants minuts a obrir-se. Un soroll prolongat d’alguna cosa de rossec precedeix el de l’obertura, com si un fantasma hagués creuat la casa arrossegant unes cadenes llargues i pesants. Finalment, s’obre la porta i és Rune qui els rep. L’home clava una mirada buida a Ove i el gat.

—Tens un bocí de xapa ondulada a casa? —li demana Ove sense perdre temps en formalismes.

Rune el mira amb concentració durant uns segons, com si el cervell lluités frenèticament contra unes forces estranyes per intentar recuperar un record.

—Xapa? —diu en veu alta, assaborint la paraula com si acabés de despertar-se i volgués recordar un somni intens.

—Sí, xapa —repeteix Ove.

Rune el travessa amb la mirada com si fos transparent. Li brillen els ulls com un capó acabat de polir. Està escardalenc i encorbat, i la barba és grisa, gairebé blanca. Abans era una persona robusta, que imposava força respecte, però ara la roba li balla com parracs. Ha envellit molt, pensa Ove, i veure’l així l’afecta amb una intensitat que no havia previst. La mirada de Rune sembla que vagui uns moments. I aleshores, de sobte, la boca li tremola una mica.

—Ove? —pregunta de cop i volta.

—Sí, és clar, no sóc el papa de Roma —contesta ell.

La cara de Rune s’il·lumina en un somriure despert. Els dos homes, que un dia van ser bons amics, o tan bons amics com poden arribar a ser dos homes així, es miren fixament. Un que no vol oblidar el passat i un altre que no pot evitar oblidar-lo.

—T’has fet vell —li diu Ove.

Rune somriu.

I aleshores se sent la veu preocupada d’Anita, que immediatament apareix corrents cap a la porta amb els seus peus menuts.

—Qui hi ha a la porta, Rune? Què fas aquí? —pregunta espantada, abans d’arribar a la porta i veure-hi Ove—. Vaja…, hola, Ove —diu aturant-se més tranquil·la.

Ove es queda allà dret, amb les mans a les butxaques. Per l’expressió del gat, que s’està al costat, es diria que l’animal hauria fet el mateix si n’hagués tingut. O de mans. Anita també es veu encongida i grisa, amb els seus pantalons grisos i una rebeca grisa de punt, amb els cabells grisos i la pell grisa. Però Ove també observa que té els ulls envermellits i la cara inflada quan es passa la mà pels ulls per eixugar el dolor. Com solen fer totes les dones de la seva generació, que cada matí escombren la tristor de la casa. Agafa Rune delicadament per les espatlles i el porta a la seva cadira de rodes que és a la sala d’estar, al costat de la finestra.

—Hola, Ove —repeteix la dona amb un to amable però també de sorpresa quan torna a l’entrada—. Què vols?

—Teniu xapa ondulada a casa?

Anita se’l mira confosa.

—Xapa corrugada —murmura, com si la xapa estigués arrugada i s’hagués d’allisar. Ove sospira profundament.

—Per l’amor de Déu, xapa on-du-la-da.

Tot i l’aclariment, Anita se sent igual de confosa.

—N’hauria de tenir?

—Rune segur que en té a la caseta —diu Ove, i assenyala amb el dit estirat.

Anita assenteix. Agafa de la paret la clau de la caseta de les eines i la hi dóna.

—Xapa… ondulada? —torna a repetir la dona.

—Sí —diu Ove.

—Però si no tenim teulada de xapa.

—I què hi té a veure?

Anita assenteix i nega amb el cap successivament.

—No…, és clar, potser res.

—Sempre s’ha de tenir xapa —contesta Ove, com si fos la cosa més òbvia del món.

Anita assenteix. Aquesta vegada amb la convicció que és plenament normal que una persona en condicions sempre ha de tenir-ne una mica a la caseta de les eines, per si de cas.

—I per què no en tens, tu? —pregunta, més que res per allargar una mica la conversa.

—Se m’ha acabat —diu Ove.

Anita torna a assentir. Aquesta vegada amb la convicció que és plenament normal que una persona que no té el sostre de xapa faci servir la xapa fins al punt que n’acabi les reserves.

Al cap d’un minut, Ove torna triomfal a la porta de l’entrada arrossegant un tros de xapa ondulada tan gran com la catifa de la sala d’estar. Anita ha de reconèixer que no entén com és possible que a dins la caseta hi pogués cabre un tros tan gran de xapa ondulada sense que ella ho sabés.

—Ja t’ho deia —diu Ove mentre li torna la clau.

—Sí, tens tota la raó. Ja ho deies bé —reconeix Anita.

Ove mira cap a la finestra. Rune li torna la mirada. I just quan Anita es gira per entrar a dins de casa, Rune torna a somriure i saluda amb la mà. Com si en aquell moment, només durant un segon, sabés qui era Ove i què hi feia, allà. Ove deixa anar un so similar al que es fa quan s’arrossega un piano sobre un terra de fusta.

Anita s’atura i reflexiona dubtosa. Es gira.

—Els dels Serveis Socials han tornat a visitar-nos. Em volen prendre Rune —diu sense aixecar la vista.

Se li esquinça la veu com paper de diari vell estripat en dir el nom del marit. Ove manipula la xapa.

—Diuen que no me’n puc ocupar. Ara, amb la malaltia i tot plegat. Diuen que s’ha d’ingressar en una residència —afegeix.

Ove continua grapejant la xapa.

—I si el deixo en una residència, es morirà. Tu ja ho saps… —acaba amb un fil de veu.

Ove assenteix i veu una burilla que ha quedat congelada entre dues lloses de l’empedrat. De cua d’ull observa que Anita va una mica torta. Recorda que Sonja li havia explicat, fa uns anys, que era per l’operació de malucs. Les mans també li tremolen. «La primera fase de l’esclerosi múltiple», li havia recordat. I ara fa uns anys, a Rune li van diagnosticar Alzheimer.

—Doncs el vostre fill podria venir a ajudar-vos, no? —murmura en veu baixa.

Anita aixeca la vista. El mira als ulls i diu amb un somriure indulgent:

—Johan? Ho dubto molt… Viu a Amèrica, ja ho saps. Ja en té prou, amb les seves coses. Ja saps com són els joves!

Ove no contesta. Anita diu «Amèrica» com si l’egoista del seu fill hagués emigrat al paradís. Ni una sola vegada havia vist, Ove, aquell jove pel barri des que Rune es va posar malalt. Ja és adult, però de temps per als seus pares, no sembla que en tingui.

Anita fa un moviment brusc, com si s’hagués adonat que havia fet una cosa inapropiada. Somriu com si volgués disculpar-se.

—Perdona, Ove. No et vull fer perdre el temps amb la meva xerrameca.

Torna a entrar a casa. Ove es queda allà plantat, amb la xapa a la mà i el gat als peus, murmurant alguna cosa, just quan la porta es tanca. Anita es para, es gira sorpresa i per l’espiell de la porta mira a Ove.

—Perdona?

Ove es remou sense buscar la mirada de la dona. Després es gira i comença a allunyar-se, com si les paraules se li haguessin escapat a mesura que avança.

—Dic que si tens problemes amb aquell parell, pots trucar a casa. El gat i jo sempre hi som.

La cara arrugada d’Anita es transforma amb un somriure de sorpresa. Fa mitja passa cap al carrer, sembla que vol dir alguna cosa. Tal vegada alguna cosa sobre Sonja, que troba a faltar molt la seva millor amiga. Com troba a faltar els dies que van compartir tots quatre, just quan van arribar al barri. Aviat farà quaranta anys. Com troba a faltar, fins i tot, les bregues entre Rune i Ove. Però Ove ja ha girat per la cantonada.

Quan arriba amb el gat a la caseta de les eines, Ove hi entra, agafa la bateria de reserva del Saab i dues pinces metàl·liques grosses. Després deixa la xapa ondulada a terra, a l’espai que queda entre la casa i la caseta, i la cobreix completament de neu.

S’està una bona estona contemplant la seva creació, amb el gat al costat. Una trampa per a gossos perfecta, amagada sota la neu i electrificada d’una punta a l’altra. Preparada per fer mal. Serà una venjança proporcionada. La pròxima vegada que la inútil de la rossa porti la seva maleïda boleta a pixar davant de casa d’Ove, ho farà sobre una fulla de xapa electrificada. I després, a veure qui riu més, pensa Ove.

—S’endurà una bona enrampada —diu Ove al gat.

L’animal mira la xapa amb el cap tort.

—Com un llamp directe a la bufeta —diu Ove.

El gat se’l mira una bona estona. Com dient: «Ho dius de debò, tio?». Ove fica les mans a la butxaca i mou el cap.

—És clar, és clar…

Tots dos miren la xapa en silenci.

—No, és clar que no… —diu, i es grata la barbeta.

Tot seguit recull les pinces, la bateria i la xapa, i ho deixa tot dins del garatge. No perquè no pensi que tant la inútil com la boleta es mereixen una bona enrampada elèctrica. Perquè ell creu que sí. Sinó perquè fa molt de temps que ningú no li recorda la diferència entre ser una persona dolenta perquè no tens altre remei i ser-ho per voluntat pròpia.

—Però has d’admetre que és una idea collonuda! —diu al gat mentre tots dos tornen a casa.

El gat sembla no compartir la seva opinió.

—És clar. Segur que penses que el corrent no hauria funcionat. Però, sí! Hauria funcionat! Que et quedi ben clar! —li crida Ove.

El gat entre a la sala d’estar amb el posat de qui pensa: «Segur que sí, és claaar que sí…».

I després s’asseuen a dinar.