28

Un home anomenat Ove i un home anomenat Rune

Sonja solia dir que Ove era «rancorós». Com la vegada que es va negar a tornar a comprar a la fleca del barri durant vuit anys perquè un bon dia, al final de la dècada dels noranta, li van tornar malament el canvi. Ove allò ho entenia com una qüestió «de principis». De fet, Sonja i ell mai no arribaven a un acord sobre les paraules correctes.

Ell sabia que Sonja estava decebuda que ell i Rune no fossin capaços de mantenir l’amistat. Sabia que amb aquesta enemistat impedia que Anita i Sonja fossin les bones amigues que haurien d’haver estat. Però quan un conflicte ha durat molt de temps, ja no es pot resoldre, pel senzill motiu que ja ningú no recorda com va començar. I Ove no recordava com havia començat.

Només sabia com havia acabat.

Un BMW. Hi havia gent que ho entenia i gent que no ho entenia. Hi havia gent que opinava que sentiments i cotxes no lligaven. Però una explicació més clara sobre la seva enemistat no hi era.

Tot va començar d’una manera molt innocent, no gaire després que Sonja i Ove tornessin d’Espanya i després de l’accident. Ove va enrajolar el seu jardí. I Rune va posar una nova tanca al seu. Després Ove va col·locar una tanca més alta i Rune va anar a la botiga de material de construcció i uns dies després va començar a presumir pel barri que «havia construït una piscina». Allò no era cap piscina, cridava Ove a Sonja. Era un bassiot per al seu fill, res més que això. Durant un temps havia pensat denunciar la piscina a Urbanisme com a obra il·legal, però Sonja li va dir que ja n’hi havia prou i que sortís a tallar la gespa a veure si es calmava. I així ho va fer però no per això estava més calmat.

La part de gespa, de gram fi i allargat, que era d’uns cinc metres d’ample, estava a la part de darrere de les cases. Passava per la casa d’Ove, la de Rune i la d’una tercera persona que vivia entre ells. Aquella casa aviat va ser batejada per Anita i Sonja com «la zona neutral». Ningú sabia què hi feia, allà, ni quina era la seva funció. Probablement quan es va construir la zona algun arquitecte va decidir que hi hauria gespa en aquell lloc pel senzill motiu que devia quedar bé dibuixada als plànols. I quan Ove i Rune fundaren la comunitat de propietaris i encara eren amics, es va decidir que Ove seria el «cap de la gespa» i el responsable de tallar-la. I durant anys ho va ser. I quan alguns veïns proposaren que la gespa fos una espècie d’espai comú i que s’hi posessin cadires i taules, Rune i Ove ho van impedir. Seria un guirigall sense aturador.

I fins aquí tot era pau i glòria. Tota la «pau i glòria» que hi pot haver quan dos homes com Rune i Ove hi estan involucrats.

Poc després que Rune construís la seva «piscina», una rata va travessar la gespa d’Ove i es va perdre entre els arbres del bosc. Ove va convocar una «reunió d’emergència» i va demanar que tothom posés verí de rata. Els altres veïns protestaren perquè entre els arbres del bosc hi vivien eriçons i tenien por que aquests animalons es mengessin el verí i prenguessin mal. Rune també va protestar perquè pensava que les rates podien agafar el verí i acabar en la seva piscina. Ove va dir llavors a Rune que el millor que podia fer era cordar-se la camisa i anar al metge que li curés de la seva fantasia de viure a la costa francesa. Rune va contestar amb una broma dient que probablement Ove s’havia imaginat la rata. Els altres van riure la broma. Ove no el va perdonar mai. L’endemà algú havia llançat menjar d’ocells sobre la gespa de Rune i aquest es va veure obligat a foragitar una dotzena de rates grans com aspiradores amb una pala durant les dues setmanes següents. Després d’aquest incident Ove va obtenir el permís per posar el verí mentre Rune deia que aquesta no l’oblidaria.

Dos anys després Rune va guanyar la lluita de l’arbre. Es tractava d’un arbre que els treia el sol del capvespre però que, per altra banda, impedia que el dormitori d’Ove i Sonja s’omplís de llum les primeres hores del matí. Rune va demanar de tallar l’arbre i va obtenir el permís de la junta. A més, va aconseguir bloquejar la proposta d’Ove que, en cas que es tallés l’arbre, se’ls pagués la col·locació d’un nou tendal.

Com a venjança, Ove va guanyar el conflicte de la neu. Rune es volia coronar com a responsable de la recollida i neteja de la neu i fer que la comunitat comprés una màquina llevaneu. Ove no pensava deixar que Rune es passegés amb cap màquina a compte de la comunitat, ni arriscar-se que tirés neu sobre les seves finestres.

Amb tot, Rune en va ser nomenat responsable, però va haver de llevar la neu de dins de la zona de les cases a mà. Això va comportar que Rune tragués la neu de tots els voltants dels edificis del barri menys de la casa d’Ove i Sonja. Però Ove no es va molestar. Al final del mes de gener, només per emprenyar Rune, Ove va llogar una màquina llevaneu per fer net el seu voltant. Rune mastegava escuma de la ràbia, recordava Ove, encara amb satisfacció, avui.

L’estiu següent va ser el torn de Rune i aquest es va comprar un tallagespa que es podia manejar assegut, com un petit vehicle. Després va aconseguir amb conspiracions i mentides que a la reunió anual s’acordés llevar la responsabilitat de la gespa a Ove. Ara la responsabilitat va passar al que tenia «l’equip més adequat, que no era la persona que anteriorment se n’encarregava», com Rune li va recordar a la reunió. Ove no va poder demostrar que la nova responsabilitat havia estat aconseguida a la reunió anual gràcies a conspiracions i a mentides. Però era clar que no podia haver passat de cap altra manera. «Maleïda maquineta de presumir», deia Ove cada vegada que Rune passava per davant de casa seva amb la talladora, amb els aires d’un cowboy muntant un toro.

Quatre anys més tard, Ove va aconseguir parar els plans de Rune de canviar les finestres de casa seva. El Departament d’Urbanisme, després de trenta-tres cartes i una dotzena de trucades enfurismades d’Ove, va decidir, amb el seu acord absolut, que les noves finestres «alterarien la unitat arquitectònica de la zona». Rune es va passar tres anys ben llargs referint-se a Ove com el «maleït doctor en lleis». Ove s’ho va prendre com un compliment. L’any després va canviar les finestres de casa seva.

L’hivern següent la junta va decidir que el barri necessitava un nou sistema de calefacció central. Rune i Ove, casualment, tornaren a tenir opinions diametralment oposades sobre quin sistema era el millor. Aquesta nova picabaralla va ser batejada pels veïns com la «gran batalla per la Calor». Aquest enfrontament es va fer etern.

I així continuaren.

Però hi havia, com solia dir Sonja, uns altres moments. Moments dels quals dones com ella i Anita treien el millor. Perquè les espases no sempre estaven alçades entre els dos homes. Un estiu, durant els anys vuitanta, per exemple, Ove havia comprat un Saab 9000 i Rune un Volvo 760. I tots dos estaven tan satisfets de les seves compres que durant unes setmanes va regnar la pau. Sonja i Anita aconseguiren fins i tot dinar tots quatre plegats diverses vegades. El fill de Rune i Anita ja era un adolescent aleshores, amb tota la falta d’encant i educació que solen tenir en aquesta edat. Un bon dia, estava assegut a una banda de la taula fent morros. Val a dir que aquell xicot havia nascut enfadat, solia comentar Sonja amb tristor a la veu, però Ove i Rune aquell vespre estaven tan encantats de la mútua companyia que fins i tot prengueren un whisky plegats.

En un dels darrers dinars d’estiu, desgraciadament a Ove i Rune se’ls va ocórrer fer una torrada. I, dit i fet, es posaren a barallar-se sobre la forma més «òptima i més efectiva» de fer una torrada. Un quart d’hora més tard la qüestió havia pujat tant de to que Sonja i Anita van decidir que el millor era dinar cadascú a casa seva. Els dos homes van tenir temps de comprar i vendre un Volvo 760 Turbo i un Saab 9000 abans de tornar a parlar.

Durant els anys marxaven alguns veïns i n’arribaven de nous al barri. Al final hi havia tantes cares noves a les cases que totes es confongueren en una massa uniforme i grisa. On abans hi havia hagut el bosc, hi havia grues de construcció. Rune i Ove ho observaven amb les mans a les butxaques, com engrunes d’un temps remot, mentre desfilaven per davant d’ells una sèrie interminable de venedors amb els nusos de les corbates grans com aranges. Els observaven com els voltors observen els búfals vells. No es podien aguantar les ganes d’aconseguir que hi entrés alguna família d’assessors. Això ho tenien clar tant Ove com Rune.

El fill d’Anita i Rune va fer els vint anys i se’n va anar de casa al principi de la dècada dels noranta. Sonja li va dir que a Amèrica. Ja no el veieren tan sovint. De tant en tant els trucava, per les festes de Nadal, però «ara tenia tantes coses a fer», deia Anita. La dona intentava mantenir-se serena, tot i que Sonja veia com s’empassava les llàgrimes. Alguns fills se’n van i ja no tornen. Eren coses que passaven.

Rune no va comentar mai res. Però per a qui el coneixia bé és com si hagués encongit amb els anys. Com si hagués tret tot l’aire dels pulmons i després no n’hagués alenat de nou.

Uns anys més tard Rune i Ove es tornaren a barallar per enèsima vegada més pel tema de la calefacció. Ove va sortir escaldat de la reunió i no va tornar mai més. La darrera batalla entre els dos homes va ser en algun moment de mitjan dècada de l’any 2000 quan Rune va comprar un tallagespa robotitzat d’algun punt d’Àsia. Rune l’engegava i l’enginy es dedicava a tallar la gespa tot sol, sense cap mena de supervisió. Rune podia programar-la perquè tallés seguint «determinats patrons», li va explicar impressionada Sonja. Ove es va assabentar aviat que els «determinats patrons» significava que el robot feia soroll mentre tallava la seva gespa, durant la nit, a pocs metres del dormitori. Un vespre Sonja el va veure agafar un tornavís i sortir. L’endemà el petit robot va ser trobat a la piscina de Rune de forma misteriosa.

El mes següent Rune va fer la primera visita a l’hospital. No va comprar cap altre tallagespa. Ove ja no recordava amb exactitud quan va començar la seva enemistat però sabia que havia acabat en aquell moment. Al cap i a la fi, tot eren records per a Ove i oblit per a Rune.

Així que hi havia gent que no veia clar que es pogués interpretar els sentiments de les persones segons el cotxe que condueixen.

Però quan es van mudar al barri, Ove conduïa un Saab 96, Rune un Volvo 244. Després de l’accident Ove es va comprar un Saab 95 per poder dur la cadira de rodes de Sonja. El mateix any Rune va comprar un Volvo 245, per tenir lloc per al cotxet de l’infant. Tres anys després Sonja va tenir un model de cadira de rodes més modern, que era plegable, i Ove va comprar un Saab 900. Rune, un Volvo 265, ja que Anita havia començat a parlar de buscar la parelleta.

Després Ove va comprar dos Saab 900 i després el seu primer Saab 9000. Rune va comprar un Volvo 265 i al cap d’un temps un Volvo 745. Però no van tenir més infants. Un vespre Sonja li va explicar que havien visitat el metge.

I una setmana després Rune havia comprat un Volvo 740. Un model sedan.

Ove el va veure mentre rentava el seu Saab. Al vespre Rune es va trobar mitja ampolla de whisky davant del portal de casa seva. Mai no van parlar del fet.

Tal vegada la tristor pels infants que mai no nasqueren havia unit els dos homes. Però la tristor té les seves trampes i, quan les persones no la comparteixen, pot dividir-les. Tal vegada Ove no va perdonar mai a Rune que tingués un fill amb el qual era incapaç de portar-se bé. Tal vegada Rune no perdonava a Ove que no li perdonés això. Tal vegada s’odiaven a ells mateixos perquè eren incapaços de donar a les dones que més amaven del món el que elles volien amb tota la força del món. I després, el fill d’Anita i Rune es va fer gran i se’n va anar de seguida que va poder. I Rune es va comprar aquell BMW esportiu en el qual només hi ha lloc per a dos i per a una bossa. Perquè ara ja només quedaven Anita i ell, com va dir a Sonja quan es trobaren a l’aparcament. «I un no pot conduir un Volvo tota la vida», va dir només mig convençut del que deia. I ella va sentir com intentava empassar-se les llàgrimes. I va ser el moment en què Ove es va adonar que un bocí de Rune s’havia rendit per sempre. I això sí que no ho perdonava a Rune, i aquest tampoc s’ho perdonava a ell mateix.

Així que hi havia gent que no veia clar que es pogués interpretar els sentiments de les persones segons el cotxe que condueixen. Però s’equivocaven.