10

Un home anomenat Ove
i la casa que ell mateix ha construït

Una setmana després de complir els divuit es va treure el carnet de conduir. Va trucar a un anunci i va caminar dos quilòmetres i mig per comprar el seu primer Saab. De color blau. Havia venut el vell Saab 92 del pare i se n’havia comprat un de relativament nou, un model 93. A ell ja li anava bé, ja que pensava que un home no era un home fins que no s’havia comprat el seu primer cotxe. Així que així ho havia de fer.

Era el moment en què el país es transformava. La gent es mudava, agafava noves feines i comprava televisors. Els diaris no paraven de parlar de «la classe mitjana». Ove no sabia a què es referien, però sabia que ell no ho era. La classe mitjana urbanitzava noves zones, amb cases rectes i gespa meticulosament tallada, i aviat es va adonar que la casa del seu pare barrava el pas al progrés.

Ove va rebre una sèrie de cartes d’alguna institució municipal que tractaven sobre «una nova delimitació del terme municipal». No comprenia exactament el que posaven les cartes però entenia que la seva casa no encaixava bé amb els nous edificis del carrer. Les autoritats li comunicaren la intenció del municipi de comprar-li la casa per poder enderrocar-la i construir-ne una de nova al solar.

Ove no podria explicar què és el que el va fer negar-s’hi. Tal vegada no li va agradar el to de la carta. O potser era el fet que la casa era la darrera cosa que li quedava de la seva família.

Fos com fos, aquell vespre tot plegat li va venir al cap mentre aparcava el seu primer cotxe al jardí de casa seva. Va passar hores assegut al cotxe mirant la casa. L’edifici estava molt tronat. El pare havia estat un geni amb les màquines, però amb els edificis no tant. I Ove havia sortit com ell. Ja només utilitzava la cuina i la petita habitació del costat, i el pis de dalt havia esdevingut una espècie de parc temàtic per als ratolins. Mirava la casa com si esperés un miracle i la casa s’hagués d’arreglar sola. L’edifici estava just al límit entre dos municipis. Una línia invisible que ara s’havia decidit moure cap a una banda o cap a l’altra. Era el darrer vestigi d’un petit poble que havia crescut a tocar d’un bosc, veí de la flamant urbanització de cases a les quals la gent de vestit i corbata s’instal·laven amb les famílies.

A la gent de les corbates no els agradava gaire aquell jove solitari que vivia a la casa mig en runes del final del carrer. Els infants tenien prohibit jugar-hi a prop. Els de les corbates volien viure amb altres persones amb corbata. Això a Ove li havia quedat clar. Tampoc és que li importés gaire.

El que passava, però, és que eren els altres els que s’havien instal·lat al seu carrer i no a l’inrevés. I per tot plegat, dominat per una estranya voluntat rebel de portar la contrària, que li va fer bategar el cor com feia anys que no li bategava, va decidir no vendre la casa al municipi. Faria just el contrari del que s’esperava que fes. Renovaria casa seva.

No sabia ben bé com s’ho faria. No distingia un nivell d’una cassola amb patates. Així que, tenint en compte el nou torn de feina i que no necessitava dormir massa, va demanar feina a la construcció. Allà, i no en una altra banda, era el lloc ideal per aprendre a construir una casa. L’únic lloc de feina lliure, li va dir el capatàs, era el d’ajudant, i el va agafar.

Dedicava la meitat del dia, de nit, a netejar els vagons de tren de la línia sud, dormia tres hores i després dedicava la resta de la jornada a muntar i desmuntar bastides i a escoltar els seus companys que parlaven sobre tècniques de construcció. Un dia a la setmana el tenia lliure i el dedicava a arrossegar sacs de ciment i bigues durant divuit hores, anant i tornant sense parar, sol i amarat de suor, per renovar l’única cosa que els seus pares li havien deixat en herència llevat del Saab i el rellotge de polsera. Els músculs d’Ove van créixer i va aprendre de pressa.

El capatàs li va agafar estima, tan treballador, i un dia el va dur al lloc on emmagatzemaven la fusta sobrant. Posts mesurades que s’havien trencat i que acabarien cremades.

—Si algun dia, mentre miro cap a una altra banda, desapareix alguna fusta que tu podries necessitar, pensaré que l’has cremada —li va dir i se’n va anar.

Quan els companys més grans s’assabentaren que s’estava renovant la casa van començar a demanar com anava. Quan va haver d’aixecar la paret de la sala d’estar, un company de feina, fort i amb les dents de davant tortes, després de declarar-li que era beneit per no preguntar, li va explicar com s’havia de fer per calcular la resistència de càrrega d’una paret. Quan va haver de col·locar les rajoles del terra de la cuina, un altre company, corpulent i que li mancava el dit petit d’una mà, després d’haver-li repetit que era un inútil una dotzena de vegades, li va mostrar com es feia.

Una tarda, després de la feina, es va trobar una caixa d’eines usades sobre la seva roba, amb una nota que posava: «Per al cadell».

Anava lent. Però a poc a poc la casa agafava forma. Tornavís rere tornavís, llistó rere llistó. No hi havia ningú per veure-ho però el pare sempre havia estat de l’opinió que una feina ben feta és el millor dels jornals. I Ove opinava el mateix.

Es mantenia allunyat dels seus veïns. Ell no els queia bé i no volia fer res que els refermés la idea. L’única excepció va ser el vell que vivia a la casa a tocar de la seva. El vell era l’únic home del carrer que no portava corbata encara que Ove estava segur que n’havia dut de jove.

Ove havia continuat alimentant els ocells dia sí, dia no, des de la mort del pare. Només un dia se’n va oblidar. Quan al matí següent es disposava a alimentar-los per compensar el seu oblit quasi va xocar amb el vell que estava prop de la tanca a l’altura del niu. L’ancià el va mirar una mica empipat. Portava a les mans una bossa de menjar per a ocells. No es van dir res, simplement es van saludar amb un moviment de cap. Ove va tornar a casa seva i va procurar anar a alimentar els ocells només els dies que li corresponien.

No solien parlar. Un matí, quan Ove havia pintat la seva part de la tanca, va començar a pintar la part de la tanca del veí. L’home va sortir de casa seva. No va comentar res. Quan Ove va passar per davant de la finestra de la cuina, però, se saludaren amb el cap. L’endemà algú li havia deixat a l’entrada un pastís de poma casolà. Ove no havia menjat pastís de poma casolà des de la mort de la seva mare.

Les autoritats municipals li continuaven escrivint cartes. Cada vegada eren més amenaçadores i senyalaven que Ove no s’havia posat en contacte amb ells a propòsit de la venda del solar. Va arribar a llençar-les a la paperera sense llegir-les. Si volien la casa del seu pare, haurien de venir i intentar treure-l’hi, com Tom va intentar llevar-li la cartera.

Uns dies després va veure que el vell alimentava els ocells en companyia d’un infant. Un nét segurament. Els va observar des del dormitori. La manera com el vell parlava a l’infant, com si compartissin un secret, li despertava records.

Aquell vespre va menjar al Saab.

Setmanes després va clavar el darrer clau. La casa estava llesta. Quan el sol va sortir, ell estava al jardí, amb les mans dins les butxaques dels pantalons blaus, contemplant orgullós la casa.

Havia descobert que li agradaven els edificis. Sobretot perquè eren concrets. Es podien mesurar i dibuixar en un paper. No tenien goteres si els aïllaves bé, no queien a trossos si te n’ocupaves. Les cases eren justes, et donaven el que et mereixies. Cosa que no sempre es podia dir de les persones.

I passaren els dies. Ove anava a la feina, en tornava i dinava les seves salsitxes amb patates. No es trobava sol, tampoc tenia companyia. I un dia, un diumenge, quan Ove estava portant fustes d’una banda a l’altra, per casualitat va comparèixer a l’entrada un home amb una cara rodona i un vestit mal girbat. La suor li queia del front i li va demanar si li podia donar un got d’aigua ben freda. Ove l’hi va donar i van estar parlant una mica. O més ben dit, era l’home qui parlava més. Tenia un cert interès per la construcció. Resultava que estava renovant casa seva, que estava en un altre indret de la ciutat. I de sobte, l’home es va convidar a prendre un cafè. Ove no estava acostumat a aquestes familiaritats, però va pensar que, després d’una hora d’agradable conversa sobre construcció i bricolatge, no li molestava tenir aquell estrany a la seva cuina.

Quan se n’anava, l’home li va demanar si tenia la casa assegurada. Ove li va contestar que mai no se li havia acudit fer-ho. El pare no era home d’assegurances.

Aquell home jovial va fer un posat preocupat i li va dir que seria una autèntica desgràcia si li passava alguna cosa a la casa. A Ove no li va quedar altre remei que reconèixer-ho. Mai no havia reflexionat sobre l’assumpte. Ara se sentia una mica beneit per no haver-ho fet.

L’home de la cara rodona va demanar si podia fer una trucada. I tant. Va resultar que l’home, per recompensar l’hospitalitat vers un estrany, havia trucat a la seva empresa, que era d’assegurances, i havia aconseguit una assegurança ben bona per a Ove.

Ove, amb escepticisme, va negociar una reducció del preu.

—Ets tot un negociant —li va dir l’home de la cara rodona.

En sentir aquelles paraules, Ove es va sentir més orgullós del que s’esperava. L’home de la cara rodona li va donar un paper amb el seu número i li va dir que li encantaria quedar un altre dia per parlar sobre bricolatge. Era la primera vegada que algú havia expressat un desig de ser amic seu.

Va pagar al comptat un any d’assegurança. Van encaixar les mans.

L’home de la cara rodona no li va trucar mai. Ove li va telefonar una vegada però ningú no va agafar el telèfon. Es va decebre però va decidir no pensar-hi més. Quan trucaven d’altres companyies d’assegurances almenys podia dir que ja en tenia una sense mentir. I això almenys era alguna cosa.

Ove va continuar evitant els veïns. No tenia cap interès a buscar problemes amb ells. Tot i així semblava que els problemes havien decidit buscar-lo. Unes setmanes després d’haver acabat de refer la casa, van entrar a robar en una de les cases de les persones amb corbata. Era la segona vegada que passava a la zona, en un breu període de temps. Les persones amb corbata, reunides, decidiren que el jove de la casa vella n’era el culpable. Era evident «d’on havia tret els diners per renovar la casa». Aquella nit algú va ficar una nota a través de la seva porta: «Si saps el que et convé, fot el camp!». La nit següent van llançar una pedra contra el vidre d’una finestra. Ove va recollir la pedra i va canviar el vidre. No es va enfrontar a les persones amb corbata. No hi veia cap sentit. Tampoc pensava deixar el barri.

L’endemà de l’episodi de la pedra es va despertar molt d’hora per l’olor de cremat.

Es va aixecar de cop. El primer que va pensar és que el qui havia llançat la pedra no s’havia quedat satisfet. Baixant l’escala va agafar un martell. Ove no era un home violent però mai no se sap.

Només portava posats els calçotets quan va sortir de casa. La feina havia fet d’Ove una persona ben musculosa. El tors nu i el martell a la mà van desviar l’atenció de la massa cap a ell i la seva visió els va fer recular a tots una passa enrere.

Va ser llavors que es va adonar que no era casa seva la que cremava. Era la del veí.

Les persones amb corbata no podien apartar la mirada del foc, de la mateixa manera que els cérvols, que no poden apartar els ulls de la claror dels llums d’un cotxe. El vell es va retallar de sobte entre el foc. Sortia de dins, amb la seva dona que l’acompanyava agafada del braç. Estossegava molt. Quan el vell la va deixar en companyia d’una de les dones dels corbates per tornar a entrar dins de la casa, els corbates li van dir que no ho fes. «És massa tard! Espera els bombers!», li cridaven. El vell no els escoltava. Li queien trossos de fusta ardent quan va creuar la portar per tornar a entrar entre les flames.

Durant uns segons, que es van fer molt llargs, Ove va mesurar l’abast del que estava passant. El vent bufava cap a casa seva i algunes espurnes havien començat a caure sobre la gespa seca. Si no agafava la mànega ben de pressa, el foc s’estendria cap a casa seva en uns minuts. Va veure com el vell intentava bellugar una prestatgeria que s’havia bolcat i l’impedia entrar. Els de les corbates el cridaven pel seu nom per intentar dissuadir-lo d’entrar, però la seva dona cridava un altre nom.

El del nét.

Ove estava indecís. Es va començar a balancejar ara sobre un peu, ara sobre l’altre. Mirava com les espurnes queien sobre la gespa. Per ser sincers, Ove no pensava en què volia fer ell, sinó en què faria el seu pare. I una vegada fet aquell pensament només hi havia una sola manera d’actuar.

Ove va remugar irritat. Va dedicar una darrera mirada a la casa pensant en les hores que hi havia dedicat. Després es va encaminar cap a l’incendi.

La casa estava plena d’un fum tan espès i aferradís que respirar-lo era com rebre una galtada amb una pala. El vell lluitava per alçar la prestatgeria que bloquejava l’entrada. Ove la va fer a una banda com si fos de paper i es va obrir camí cap al primer pis. Quan van tornar a sortir el vell portava l’infant cobert de sutge entre els braços. Ove tenia el pit i els braços plens de ferides sagnants.

Al carrer la gent corria d’una banda a l’altra i cridava. L’aire portava el so de les sirenes. Els bombers els envoltaren.

Ove encara anava vestit amb els calçotets. Notava que els pulmons li punxaven quan respirava. De sobte va veure que les flames començaven a llepar casa seva. Va córrer cap a la casa però un grup de bombers el va frenar. N’hi havia pertot arreu. No el deixaven passar.

Un home amb camisa blanca, va suposar que devia ser el cap dels bombers, li va explicar que no el podien deixar passar per apagar el foc perquè era massa perillós. I lamentablement, va dir mentre assenyalava uns papers que tenia a la mà, els bombers no podien apagar el foc fins que rebessin el vistiplau de les autoritats.

Com que la casa d’Ove estava en el límit municipal entre dos termes, calia que les autoritats competents donessin per ràdio el permís pertinent abans de procedir a l’extinció del foc.

—Les normes són les normes —va explicar l’home de la camisa blanca a Ove.

Finalment, Ove es va alliberar dels bombers i va agafar la mànega furibund. Però ja no s’hi podia fer res. El foc era massa fort. Quan els bombers van obtenir el permís per procedir a l’extinció ja era massa tard.

Ove, desconsolat, va veure des del jardí com la casa cremava pels quatre costats.

Quan unes hores després va telefonar a la companyia d’assegurances, li van dir que no sabien qui era l’home de la cara rodona. I que la casa no estava assegurada. La dona a l’altra banda de la línia telefònica va sospirar.

—N’hi ha molts, d’aquests que van casa per casa i es fan passar per agents d’assegurances. Espero que almenys no paguessis al comptat.

Ove va penjar el telèfon amb una mà, i l’altra la va tancar en un puny dins la butxaca.