26

Un home anomenat Ove i una societat
que no és capaç d’arreglar una bicicleta

Sonja havia intentat moltes vegades que Ove conegués noves persones, que fes amics. De tant en tant ho feia. Però Ove sabia que Sonja tampoc no li insistia tant i que això era una prova enorme d’amor. A moltes persones els costa viure amb gent a qui agrada la solitud. Molesta als qui no són capaços de suportar-la. Però Sonja no solia queixar-se massa. «Així és com et vaig trobar i em vaig quedar amb tu», acostumava a dir. I no calia donar-hi més voltes.

Naturalment, això no impedia que ella s’alegrés que Ove i Rune compartissin una cosa semblant a l’amistat. De fet, cap dels dos era gaire comunicatiu. Rune parlava poc, Ove quasi gens. Però Sonja entenia que fins i tot homes com Ove valoraven el fet de poder parlar amb un altre home de tant en tant. I ara feia temps que no tenia amb qui fer-ho. Molt de temps.

—He guanyat! —va dir quan va sentir el so de la bústia en tancar-se.

El gat salta de l’ampit de la finestra de la sala d’estar i va cap a la cuina. «No sap perdre», pensa Ove anant cap a la porta de l’entrada. Feia molt de temps que no apostava amb algú a quina hora arribaria el correu. Ho solia fer amb Rune quan tenien vacances, a l’estiu. Ho feien amb tanta freqüència que desenvoluparen un sistema de zones marginals i fraccions de minut per establir qui s’hi havia acostat més. En aquella època, el correu solia arribar a les dotze, i els marges eren importants per decidir qui havia encertat. Ara ja no és així. Ara el correu pot arribar a la tarda, o quan sigui, de fet. Com si es repartís quan li surt dels nassos a l’oficina de Correus i com si el qui rep les cartes hagués d’alegrar-se’n, a sobre. Ove va intentar fer les apostes amb Sonja, quan Rune i ell es van barallar, però ella no entenia les regles. I ho va deixar estar.

El jove fa un moviment ràpid per evitar que Ove li estampi la porta als nassos quan l’obre. Ove el mira sorprès. Porta l’uniforme de Correus.

—Sí? —diu Ove.

El jove no sembla gaire disposat a respondre res. Està enfeinat amb un diari i unes cartes que porta. I de cop i volta Ove s’adona que és el mateix noi amb el qual va tenir la picabaralla per la bicicleta. La bicicleta que, segons va dir, havia d’«arreglar». Però a Ove no l’enganyen. Per a aquests joves «arreglar» significa «robar i vendre per internet». I prou.

El jove sembla ben poc content de veure Ove. Fa la mateixa cara que els cambrers quan dubten entre deixar-te el plat a taula o tornar a entrar a la cuina i escopir-hi una altra vegada. Mira Ove fredament, mira les cartes, mira el diari, mira Ove una altra vegada. Després li dóna la correspondència i el diari amb un «aquí ho tens» esquerp. Ove ho agafa tot sense treure la vista de sobre del jove.

—Tens la bústia trencada, així que he pensat que era millor donar-t’ho directament —diu el noi.

Mira cap a l’embolic metàl·lic que fins fa poc havia estat la bústia d’Ove, abans que el tòtil que no sabia fer marxa enrere amb un remolc hi xoqués i la desgavellés. Ove mira el correu. El diari sembla un publicació local gratuïta, d’aquelles que reparteixen a tothom, tot i el rètol que té on posa ben clar que se la poden confitar. I la carta, deu ser publicitat, segurament. De fet, el seu nom està escrit a mà, però això no és més que una estratègia publicitària. Per fer creure que la carta és d’una persona real i quan l’obres, quina alegria!, és una oferta comercial. Que no m’expliquin sopars de duro!

El jove balanceja el seu cos sobre els talons, com si volgués dir alguna cosa però no s’atreveix.

—Alguna cosa més? —pregunta Ove.

El jove es passa la mà pels seus cabells greixosos.

—Bé, sí, caram… Volia saber si la teva dona es diu Sonja —s’embarbussa mirant el terra nevat.

Ove li dedica una mirada de sospita. El jove assenyala la carta.

—He vist el cognom. Vaig tenir una mestra amb aquest nom. Només em preguntava… Bé, tant se val.

El jove sembla penedit d’haver preguntat. Es gira i comença a anar-se’n. Ove s’escura el coll i dóna una puntada de peu a terra.

—Sí…, potser sí. Què passa amb Sonja?

El jove es para a uns metres.

—Res, una collonada… Que em queia bé. Només t’ho volia dir. Jo no sóc… no tinc… ja saps… que no sóc bo llegint ni escrivint.

Ove està a punt de respondre amb ironia que no ho hauria dit mai, però calla. El jove es mou incòmode. Es toca els cabells amb la mà com si esperés trobar allà la frase adequada.

—És l’única professora que he tingut que no m’ha semblat idiota —diu amb emoció a la veu—. Em va fer llegir aquell… Shakespeare, saps. Jo no sabia que era capaç de llegir. Va aconseguir fer-me llegir un llibre ben gruixut i tot. Quan vaig saber que havia mort vaig pensar que quina merda.

Ove no contesta. El jove mira a terra. Arronsa les espatlles.

—Només era això…

Calla. Després s’estan tots dos, un home de cinquanta-nou anys i l’adolescent, donant puntades de peu a la neu. Com si s’anessin passant, a puntades de peu, els records d’una dona que veia en algunes persones un potencial que les persones mateixes no es reconeixien. Cap dels dos no sap què fer amb aquesta experiència un cop compartida.

—Què penses fer amb la bicicleta? —demana finalment Ove.

—He promès a la meva xicota que l’hi arreglaré. Viu allà —diu assenyalant la casa del davant de la de Rune i Anita.

Allà viuen els classificadors de residus, quan no són a Tailàndia o en algun lloc semblant.

—Bé, encara no és la meva xicota. Però vull que ho sigui. Són plans.

Ove es mira al jove de la mateixa manera que els adults madurs solen mirar els joves, que sembla que s’inventen la gramàtica a mesura que parlen.

—Ja t’entenc. I tens eines? —pregunta.

El jove nega amb el cap.

—Com vols arreglar una bicicleta sense eines? —pregunta Ove més sorprès que indignat.

El jove arronsa les espatlles.

—No ho sé.

—I per què li vas prometre que li arreglaries la bicicleta?

El jove dóna una puntada a la neu. Avergonyit es grata la cara amb tota la mà.

—Perquè n’estic enamorat.

Ove no sap ben bé què respondre. I es limita a enrotllar el diari i la carta i copejar-los contra la palma de la mà. S’està així una bona estona absorbit per la monotonia del moviment.

—He de pirar —diu el jove amb un to gairebé inaudible i fa el gest d’anar-se’n.

—Vine aquí després de la feina i et trec la bicicleta.

Les paraules d’Ove han sorgit del no-res. Com si les hagués pensat més que dit.

—Però hauràs de portar les teves eines —afegeix.

La cara del jove s’il·lumina.

—De veritat, tio?

Ove continua copejant el diari contra la palma de la mà. El noi s’empassa saliva.

—Eh, saps, vull dir, o sigui, de veritat? Sí… bé… Oh, merda… No la puc agafar avui! He d’anar a l’altra feina! Però demà, tio! Puc venir a buscar-la demà, tio!

Ove inclina una mica el cap i pensa que tot el que acaba de sentir ha estat dit per un dibuix animat. El jove respira fondo i es calma.

—Demà? Va bé si vinc demà? —insisteix.

—Quina altra feina tens? —pregunta Ove, amb la veu de qui ha rebut una resposta incompleta a la final de Jeopardy.

—Faig feina en un cafè els vespres i els caps de setmana —diu el jove, amb l’esperança als ulls davant la possibilitat de salvar una relació imaginària amb la xicota que no sap ni que és la seva xicota. Una relació que només un jove adolescent amb els cabells greixosos pot tenir.

—Hi ha eines al cafè. Puc portar la bicicleta allà —continua el noi.

—Dues feines? No en tens prou amb una? —diu Ove, i amb el diari assenyala l’escut de Correus que llueix al pit del jove.

—Estic estalviant —respon el noi.

—Per a què?

—Un cotxe.

Ove veu com es posa una mica més dret quan diu «cotxe». Dubta uns segons, però després torna a copejar el diari contra la palma de la mà, amb parsimònia.

—De quina marca?

—He estat mirant un Renault —diu el jove, alegre, i s’estira ben bé un pam.

Durant una fracció de segon, tot queda congelat entre els dos. Com sol passar en situacions com aquesta. Si hagués estat l’escena d’una pel·lícula, la càmera hauria traçat una panoràmica de tres-cents seixanta graus al voltant d’Ove abans que esclatés.

—Un Renault? Però si és un cotxe francès, per l’amor de Déu! No em fotis que penses comprar un cotxe francès!!!

El jove intenta respondre però no en té l’oportunitat perquè el cos d’Ove s’agita convulsament com si espantés un eixam sencer d’abelles.

—Déu meu, però tu saps res de cotxes?

El jove nega amb el cap. Ove sospira profundament i s’agafa el cap com si tingués una sobtada migranya.

—I com penses portar la bicicleta al cafè si no tens cotxe? —pregunta, una mica més calmat.

—No… no ho he pensat —diu el jove.

Ove fa un gest de cap negant el que rumia.

—Un Renault? T’ho has pensat bé? —hi torna, Ove.

El jove assenteix. Ove es grata els ulls amb cara de frustració.

—Com es diu el cafè on treballes? —pregunta.

Vint minuts després, Parvaneh obre la porta de casa seva i, sorpresa, hi troba Ove amb la porra de la correspondència colpejant tranquil·lament la mà.

—Tens un rètol verd d’aquells?

—Què?

—S’ha de tenir un rètol verd per fer pràctiques sense instructor. El tens o no?

Ella assenteix.

—Sí… Sí, que en tinc un. Però què…

—D’aquí a dues hores et vinc a buscar. Agafarem el meu cotxe.

Ove es gira, creua el carrer donant sabatades i se’n va sense esperar cap resposta.