7
Un home anomenat Ove col·loca un ganxo
Ove s’ha vestit de vint-i-un botó. Després estén el plàstic sobre el terra de l’habitació amb molt de compte com si estigués cobrint una obra d’art. No és nou però el va polir deu fer uns dos anys. En realitat no és per a ell que estén el plàstic. Està ben segur que un no deixa un gran rastre de sang quan es penja. Tampoc ho fa per la pols que pugui aixecar quan perfori el sostre per col·locar el ganxo. Tampoc ho fa perquè pensi que el tamboret en donar-li la puntada deixi una marca a terra. A més, el tamboret té uns coixinets de plàstic a les potes així que no hi ha risc que faci marques. No, el plàstic que està estenent per l’entrada, per la sala d’estar i per una part de la cuina no és gens per a ell.
Pensa que, abans que el personal de l’ambulància tregui el cadàver, hi haurà una gentada d’agents immobiliaris corrent d’una banda a l’altra de la casa. I aquests cabrons no han de fer malbé el terra d’Ove fregant amb les seves sabates. Abans mort. Així de clar.
Col·loca el tamboret al mig de l’habitació. Té taques de ben bé set colors diferents. La dona va decidir que Ove podia anar pintant una de les habitacions de la casa cada mig any. O més ben dit, que li agradaria canviar el color d’una de les habitacions cada sis mesos. I així ho va comunicar a Ove que li va dir que s’ho tragués del cap. Després ella va trucar a un pintor per demanar un pressupost. I després ella li va explicar què cobraria el pintor. Aleshores Ove va anar a buscar el tamboret que feia servir per pintar.
Un enyora coses ben estranyes quan algú pròxim ha mort. Petites coses. Somriures. Com es movia en el son. Pintar la casa al seu gust.
Ove agafa la seva capsa de broques. És la peça més important a l’hora de perforar. No el trepant. És com tenir bones rodes al cotxe en comptes d’estar perdent el temps amb bestieses com els frens de ceràmica. Això ho sap tothom. Ove es col·loca al mig i mesura amb la mirada. Després busca entre les broques com un cirurgià entre el seu instrumental. En tria una, la col·loca al trepant, prem una mica fent que el trepant s’engegui. Mou el cap. No n’està satisfet. Canvia de broca. Al quart canvi n’està convençut. Travessa la sala d’estar amb el trepant a la mà com si fos un enorme revòlver.
Es planta al mig de l’habitació i mira al sostre. Ha de mesurar bé. El ganxo ha de quedar ben centrado. No hi ha res que odiï més que quan la gent fa un forat sense mesurar.
Agafa una cinta mètrica. Mesura des dels quatre cantons de l’habitació. Dues vegades, per assegurar-se. Marca amb una creu el punt mig exacte.
Ove baixa del tamboret. Controla que el plàstic estigui ben col·locat. Obre la porta per evitar que l’hagin de trencar per entrar. És una porta bona. Encara li queden molts d’anys de vida.
Es vesteix i controla que el sobre estigui a la butxaca corresponent.
Finalment, gira la fotografia de la seva dona que hi ha a l’ampit de la finestra i la fa mirar cap a la caseta. No vol que el vegi fent això, però tampoc s’atreveix a col·locar-la de cap per avall. Odiava estar a llocs sense vista. Sempre deia que «necessitava mirar a alguna cosa viva». Així que la col·loca mirant la caseta. Pensa que, amb sort, el gat potser passarà per davant. A la dona li agradaven els gats.
Agafa el trepant, agafa el ganxo, puja al tamboret i comença a perforar. La primera vegada que el timbre de casa sona pensa que ha sentit malament i per això l’ignora. La segona s’adona que hi ha algú que realment està fent sonar el timbre i l’ignora per això.
La tercera vegada deixa de perforar i mira molest a la porta. Com si pogués fer desaparèixer qui sigui que està al darrere només amb el pensament. No funciona. La persona en qüestió es deu pensar que el motiu pel qual no ha obert la primera vegada deu ser que no havia sentit el timbre.
Ove baixa del tamboret. Camina per sobre el plàstic. Travessa la sala d’estar i arriba a l’entrada. Tan difícil ha de ser suïcidar-se amb tranquil·litat? Sembla que sí.
—Sí? —demana mentre obre la porta.
El tòtil està a un pèl que la porta li trenqui la cara.
—Hola —diu l’estrangera embarassada que té al costat, mig metre més a prop del terra.
Ove mira primer a l’home i després baixa la vista per mirar-la a ella. L’home està ocupat comprovant que té totes les parts de la cara senceres.
—Això és per a tu —diu l’estrangera embarassada i li posa a les mans una capsa blava de plàstic.
Ove la mira amb escepticisme.
—Són pastes —aclareix la dona amb entusiasme.
Ove assenteix lentament. Com volent confirmar-ho.
—Vas ben elegant —li diu somrient.
Ove assenteix.
I queden tots tres drets esperant que algú d’ells s’animi a dir alguna cosa.
Al final, ella mira el tòtil del seu home i mou el cap.
—Pots deixar de palpar-te la cara, estimat? —murmura i l’empeny a una banda.
El tòtil aixeca el cap. Troba la seva mirada i assenteix. Mira a Ove. Ove a l’embarassada. L’home assenyala la capsa i la cara se li il·lumina.
—És iraniana, saps?, i arreu on vagin, porten menjar.
Ove no diu res. L’home dubta.
—I, és clar, per això encaixo tan bé amb els iranians. Els agrada cuinar i a mi m’agrada… —s’embarbolla i fa un somriure massa gran.
Calla. Ove no sembla gens interessat.
—… menjar —remata el tòtil.
Talment sembla que anés a tocar la bateria amb els dits. Després mira a l’estrangera embarassada i decideix estar-se’n.
Ove canvia de direcció la mirada i la posa sobre ella. Té l’expressió de la persona que veu un infant que ha menjat massa caramels.
—I bé? —insisteix.
Ella es posa ben dreta i es col·loca totes dues mans damunt la panxa.
—Hem vingut a presentar-nos. Ara que serem veïns —li diu amb un somriure.
Ove insinua un cop de cap per dir que sí.
—D’acord. Hola, hola.
Intenta tancar la porta però ella li ho impedeix amb el braç.
—També et vull agrair el cop de mà amb el remolc. Ens vas fer un gran favor.
Ove gruny. Obre la porta.
—No es mereixen.
—Sí, ens vas fer un bon favor —insisteix ella.
Ove dirigeix una mirada d’indiferència cap al tòtil del marit.
—No volia dir que no fos una cosa d’agrair, sinó que és una cosa que qualsevol persona adulta hauria de ser capaç de fer.
El tòtil se’l mira insegur de si el que ha sentit és un insult o no. Ove decideix no ajudar-lo a aclarir els dubtes. Fa una passa enrere i intenta tancar la porta.
—El meu nom és Parvaneh! —diu l’embarassada i col·loca el peu entre la porta i el marc.
Ove mira el peu i després la cara a la qual pertany. Com si li costés assimilar que hagués fet el que acabava de fer.
—Jo em dic Patrick —diu el tòtil.
Ni Ove ni Parvaneh li fan el més mínim cas.
—I tu sempre ets tan desagradable? —li pregunta Parvaneh, realment interessada.
Ove sembla ofès.
—Jo no sóc desagradable, punyeta.
—Una mica, sí que ho ets.
—No ho sóc.
—No, no. Tens raó. Les teves paraules som com abraçades sinceres —ho diu d’una manera que Ove sospita que no és el que pensa en realitat.
Amolla la porta i inspecciona la capsa amb les pastes.
—Són pastissets àrabs? I són bons? —pregunta Ove rondinant.
—Perses —corregeix ells.
—Com?
—Sóc de l’Iran. Els iranians som perses.
—Com les catifes?
—Sí.
—Genial.
La rialla de la dona l’agafa desprevingut. És com una beguda amb gas prèviament sacsejada que vessa les bombolles per fora del got. No té res veure amb l’entorn de ciment gris ni amb les fileres de parcel·les quadriculades. És una rialla que no s’até a les regles i les convencions.
Ove fa una passa enrere. El peu se li enganxa amb la cinta adhesiva que subjecta el plàstic a l’entrada. Intenta separar-se’n amb un cop brusc i enrabiat, però arrenca una de les puntes del plàstic. Quan s’intenta treure la cinta i el plàstic perd l’equilibri i n’aixeca un bocí encara més gran. Enfadat, recupera l’equilibri. Es queda un moment dret al marxapeu, intentant asserenar-se. Agafa el pany de la porta i mira al tòtil amb intenció de canviar el tema de la conversa.
—I tu què, a què et dediques?
El tòtil arronsa les espatlles i somriu com perdut.
—Jo sóc assessor de noves tecnologies.
Ove i Parnaveh mouen els seus caps d’una manera tan sincronitzada que semblen formar part d’un equip de natació sincronitzada. Això fa que, en contra de la seva voluntat, la dona li caigui una micona millor a Ove durant un instant.
El tòtil sembla que no se n’ha adonat. Fixa la seva mirada amb curiositat en el trepant que Ove subjecta amb una de les seves mans amb una indiferència natural, tal com solen mostrar les armes els rebels africans quan són entrevistats moments abans d’atacar el palau del govern. Després el tòtil mira cap l’interior.
—Què fas?
Ove el mira amb la mirada que li dedicaria qualsevol que dugués un trepant a la mà i li preguntessin què fa.
—Faig forats.
Parnaveh mira al tòtil com si fos beneit. Si no fos perquè les formes del seu cos delataven que havia decidit que els gens del tòtil perviurien en el temps, aquesta dona li semblaria simpàtica i tot.
—Ah —diu el tòtil i assenteix.
Després torna a ficar el cap i veu el plàstic col·locat amb molta cura per la casa. El rostre se li il·lumina. Riu.
—Que penses assassinar algú?
Ove el mira en silenci. El tòtil s’escura el coll, insegur.
—Vaja, és que recorda un episodi de Dexter —diu amb un somriure de bon tros més insegur que el d’abans—. És una sèrie de televisió sobre un paio que mata gent —diu el tòtil en veu baixa i comença a jugar amb el peu amb les juntes de l’entrada.
Ove nega amb el cap. No queda clar a quina de les suposicions del tòtil.
—Tinc coses a fer —diu secament a Parvaneh i agafa amb més força el pom de la porta.
Parnaveh clava un cop amb el colze al tòtil. S’arma de valor, es mira la seva dona i tot seguit posa els ulls damunt d’Ove amb la cara del qui espera que el món sencer l’ataqui amb un tirador d’un moment a l’altre.
—Bé, la veritat és que hem vingut perquè et volíem demanar prestades unes quantes cosetes…
Ove arrufa les celles.
—Quines «cosetes»?
El tòtil s’aclareix la gola.
—Una escala i una clau Alien.
—Deus voler dir una clau Allen, la universal.
Parvaneh assenteix. El tòtil dubta.
—No es diu clau Alien?
—Clau Allen —el corregeixen alhora Parvaneh i Ove.
Parvaneh assenteix frenètica i assenyala Ove.
—Veus? Ja t’ho vaig dir que es deia així!
El tòtil murmura.
—Però tu, «que nooooooo! Es diu clau Alien» —diu rient Parvaneh.
El tòtil sembla una mica avergonyit.
—Però no ho vaig dir amb aquesta veu!
—I tant que sí!
—I tant que no!
—I tant que SÍ!
—I tant que NO!
El cap d’Ove va de l’un a l’altre com si presenciés un trepidant partit de tenis.
—És clar que sí —diu l’un.
—Això ho dius tu —respon l’altre.
—Tothom en diu així!
—Tothom no té la raó!
—Vols que ho mirem a Google?
—És clar! A Google! I a la Viquipèdia!
—Dóna’m el teu mòbil.
—Per què no ho mires al teu?!
—No l’he agafat!
—Quina llàstima!
Ove mira l’un, després l’altre. La brega continua. Semblen dues metralladores en una batalla.
—Déu meu! —diu a sota veu.
Parvaneh comença a imitar el que Ove creu que deu ser un alienígena volador. Fa uns sorolls brunzidors amb els llavis per irritar el tòtil. Funciona. Tant el tòtil com Ove s’irriten. Ove ho deixa estar.
Entra a casa, es treu la jaqueta, deixa el trepant i es calça els esclops. Passa pel mig del matrimoni, que continua discutint, i es dirigeix cap a la caseta. No creu que s’hagin adonat que ha passat entre ells. Encara es discuteixen quan treu l’escala.
—Però, vols fer el favor d’ajudar-lo, Patrick? —diu Parvaneh quan el veu amb l’escala.
El tòtil agafa l’escala amb moviments maldestres. Ove el mira com si fos un cec a punt d’engegar un cotxe. I és llavors quan s’adona que una tercera persona ha envaït la seva propietat quan no hi era.
És Anita, la dona de Rune, la de l’altre costat del carrer, plantada al costat de Parvaneh i contemplant l’espectacle amb devoció. Ove decideix ignorar-la. Si li fa cas encara li donarà peu a parlar i a sumar-s’hi. Dóna al tòtil una caixa cilíndrica que conté una col·lecció de claus Allen perfectament endreçades.
—Ui, si n’hi ha un munt! —diu el tòtil mirant la caixa una mica insegur.
—Quina mida necessites? —li pregunta Ove.
El tòtil el mira i parla abans de pensar.
—La mida… normal?
Ove el mira una llarga, llarga estona.
—Què has de fer amb l’escala i la clau?
—Muntar un moble d’oficina d’Ikea que van desmuntar els de la mudança. I ara no sé on vaig posar la clau Alien —contesta el tòtil sense cap mena de vergonya en la veu.
Ove mira l’escala. Mira el tòtil.
—I has de col·locar el moble a la teulada?
—No, no! Ja t’entenc… L’escala la necessito per arreglar la finestra del segon que ha quedat travada. No es pot obrir.
Això últim ho diu amb un to didàctic, com si Ove no hagués de saber què significa «travada».
—I la vols intentar obrir des de fora? —pregunta Ove.
El tòtil respon afirmativament amb el cap. Ove està a punt de dir una cosa però finalment calla. Es gira cap a Parvaneh.
—I tu per què ets aquí?
—Per donar-li suport moral —respon alegrement.
Ove no sembla convençut per la resposta. El tòtil, tampoc.
La mirada d’Ove es desplaça inevitablement cap a la dona de Rune. Encara és allà. Feia anys que no la veia. O que no la mirava amb deteniment. Havia envellit. Tothom semblava envellir a l’esquena d’Ove.
—I bé? —diu Ove.
La dona de Rune somriu agradablement i es posa les mans sobre la cintura.
—Ove, sé que no t’hauria de molestar amb això, però és que l’escalfador de casa no escalfa —li diu, i dedica un somriure a Ove, després al tòtil i tot seguit a Parvaneh.
El tòtil i Parvaneh li tornen el somriure. Ove mira el seu rellotge de polsera abonyegat.
—Que no hi ha ningú al barri que treballi? Com és que a aquesta hora som tots aquí? —demana.
—Jo estic jubilada —li diu la dona de Rune com demanant disculpes.
—Jo estic de baixa maternal —diu la Parvaneh fregant-se la panxa.
—Jo sóc assessor de noves tecnologies!
Ove i Parvaneh tornen a fer un gest d’assentiment sincronitzat.
La dona de Rune torna a piular.
—No sé on és la pana. Em fa l’efecte que són els radiadors.
—Els has purgat? —pregunta Ove.
Nega amb el cap i posa cara de no saber de què li parla.
—Creus que pot ser això?
Ove fa un gest com dient «quina olla de grills!».
—Ove, si us plau! —crida Parvaneh com si fos una mestra renyant un alumne trapella.
Ove la mira amb ràbia. Ella li torna la mateixa mirada i li ordena:
—No siguis tan desagradable!
—No sóc desagradable, caram, ja t’ho he dit!
Ella no retira la mirada. Ell renega i es torna a plantar a l’entrada de casa seva. Pensa que ja n’hi ha prou, per l’amor de Déu! L’única cosa que vol és morir. Per què no el poden respectar, els bojos aquests?
Parvaneh dóna un copet d’ànim a la dona de Rune.
—Segur que Ove et donarà un cop de mà amb l’escalfador!
—Ens faries un gran favor, Ove —diu la dona de Rune amb esperança a la veu.
Ove es fica les mans a les butxaques, clava una puntada de peu al bocí de plàstic solt de l’entrada.
—I el teu home, no et pot ajudar?
La dona nega amb el cap amb un posat trist.
—No. Rune ha estat molt malalt darrerament. Diuen que és Alzheimer. Fa temps que ja no té el cap clar. I va en cadira de rodes. Estem passant una època complicada…
Ove hi cau de sobte. Com si recordés una cosa que la seva dona li havia explicat cent vegades i cent vegades l’havia oblidat.
—Sí, sí, sí —diu impacient.
Parvaneh el mira amb duresa.
—Fes el favor de comportar-te, Ove!
Ove la mira amb intenció de contestar però després abaixa els ulls a terra.
Parvaneh amb les mans encreuades sobre la panxa diu:
—Si més no, podries ajudar-los a furgar els radiadors, no, Ove? O és demanar massa?
—Els radiadors no es furguen, es purguen…! Déu meu!
Alça la vista i els mira tots tres.
—Vosaltres tampoc heu purgat mai un radiador?
—No —contesta Parvaneh sense gens de vergonya.
La dona de Rune mira inquieta cap al tòtil.
—No hi entenc ni un borrall, d’això que parleu —li diu amb tota la tranquil·litat del món.
La dona de Rune assenteix abatuda. Torna a mirar a Ove.
—Si us plau, Ove, ens faries un gran favor, si no és demanar massa.
—Això us ho hauríeu d’haver pensat abans de fer el cop d’estat a la comunitat de propietaris —diu en veu baixa, com si les paraules haguessin anat brollant distribuïdes entre una sèrie d’estossecs discrets.
—Què? —pregunta Parvaneh.
—Però Ove, per l’amor de Déu, allò no va ser cap cop d’estat!
—Sí que ho va ser! —respon Ove emmurriat.
La dona de Rune somriu i mira incòmoda a Parvaneh.
—Mira, és que Rune i Ove no sempre han estat d’acord amb tot. Abans d’emmalaltir, Rune era el president de la comunitat de propietaris, i abans ho havia estat Ove. I des que van elegir Rune que hi ha molt mal ambient entre el meu home i Ove.
Ove alça el cap i assenyala la dona amb un dit acusador.
—Un cop d’estat! Això és el que va ser!
La dona de Rune assenteix i diu a Parvaneh:
—Bé, sí, abans de la reunió, Rune va recollir vots per la seva proposta de canviar el sistema de calefacció de totes les cases, i Ove opinava…
—I què coi sap Rune de sistemes de calefacció! Eh? —pregunta Ove amb ràbia, però en adonar-se de la mirada de Parnaveh desisteix de continuar.
La dona de Rune assenteix.
—Sí, probablement tenies raó. De tota manera, ara està molt malalt… Així que tot plegat ja no té gens d’importància.
La barbeta li comença a tremolar. Però finalment es controla, es posa ben recta i s’aclareix la gola.
—Els dels serveis socials se’l volen endur i ingressar-lo en una residència —explica.
Ove es fica les mans a la butxaca i fa una passa enrere per entrar a casa seva. Ja n’ha sentit prou, de tot això.
Entretant, el tòtil sembla que ha decidit canviar el tema de conversa per descarregar l’ambient, i assenyala el terra de l’entrada de casa d’Ove.
—I això, què és?
Ove es gira i mira la part de l’entrada on no hi ha plàstic.
—Sembla… el dibuix d’unes rodes. Que vas en bicicleta per la casa? —diu el tòtil.
Parvaneh segueix amb la mirada els moviments que fa Ove per bloquejar la porta i evitar que el tòtil pugui veure res més.
—No és res.
—Doncs es veu perfectament que són… —comença a dir el tòtil confós.
—Va ser la dona d’Ove, Sonja, ella era… —l’interromp amablement la dona de Rune, però no arriba a dir gaire més que Sonja quan Ove es gira furiós i l’interromp amb una fúria desbocada:
—Ja n’hi ha prou! Calla, cotorra!
Tots quatre callen igualment sorpresos. A Ove li tremolen les mans quan entra a casa seva i tanca la porta d’un cop.
A fora, sent la veu delicada de Parvaneh que li pregunta a la dona de Rune «Què li ha passat?». Després sent la de la dona de Rune, nerviosa, que intenta trobar les paraules adequades, i que de sobte diu: «Res, res… Val més que me’n vagi a casa. Això de la dona d’Ove… no és res. Les velles com jo, que xerrem massa…».
Ove sent com riu forçada i com tot seguit se’n va amb passes rossegades. Al cap de poc, l’embarassada i el tòtil també se’n van.
Després només queda el silenci al vestíbul d’Ove.
S’asseu al tamboret i respira fondo. Les mans li tremolen. El pit li batega. Li passa molt sovint darrerament. S’ofega. I ha d’intentar respirar com si fos un peix fora de la peixera. El metge de l’empresa li va explicar que és crònic. Que ha de procurar no amoïnar-se per les coses. És fàcil de dir.
«Que bé, ara podràs descansar» li van dir els seus caps. «Com que tens el cor malalt…». Li van dir que era una jubilació anticipada, però, de fet, podrien haver-li posat el nom vertader: «Retallada». Un terç de segle a l’empresa i això era el que el consideraven: «un malalt».
Ove no sap quanta estona ha passat assegut al tamboret amb el trepant a la mà i el cor bategant contra el pit tan fort que li ressona al cap.
A l’entrada hi ha una fotografia de la dona d’Ove, Sonja, i ell. De fa quaranta anys. De quan van anar en autobús a Espanya. Porta una faldilla vermella, està morena i sembla feliç. Ove està al seu costat i li agafa la mà. Es passa almenys una hora sencera assegut, mirant la fotografia. De tot el que creia que enyoraria d’ella era precisament això el que més trobava a faltar. Agafar-li la mà. Tenia una forma molt especial de doblegar el seu dit índex dins la mà d’ell. Com si l’amagués dins el forat de la palma. I quan ella ho feia, ell sabia que no hi havia res impossible en el món. De totes les coses que podria enyorar, aquesta era la que més trobava a faltar.
S’aixeca a poc a poc. Entra a la sala d’estar. Puja els graons de l’escala. I després perfora el forat per al seu ganxo. Baixa de l’escala i observa la feina feta.
Tot seguit torna a l’entrada i es posa la jaqueta del vestit. S’assegura que té el sobre dins l’infern de la jaqueta. Té cinquanta-nou anys. Ha apagat tots els llums. Ha escurat la tassa de cafè. Ha clavat un clau a la sala d’estar. Està llest.
Agafa la corda del penjador de l’entrada. Acarona amb delicadesa els abrics de la dona per darrera vegada. Després va cap a la sala d’estar. Ferma la corda, puja al tamboret, fica el cap dins el forat de la corda. Dóna una puntada de peu al tamboret, que cau.
Tanca els ulls i sent com la corda se li tanca al voltant del coll com la gola d’una bèstia salvatge.