30

Un home anomenat Ove
i una societat de la qual no forma part

Ove enretira la neu de sobre la làpida amb un raspall. Cava amb força per poder ficar les plantes dins la terra gelada. S’aixeca, s’espolsa la roba. Està dret i mira, una mica avergonyit, el nom de Sonja. Ell sempre li retreia que arribava tard, i ara és ell qui no ha pogut seguir-la, just després de la seva partida.

—Hi ha hagut molt de tràfec, darrerament —diu a la pedra.

I després calla.

No sap quan va passar. Quan es va tornar tan callat. Els dies i les setmanes després del seu enterrament es van succeir de tal forma que li era impossible dir amb exactitud què va fer. Abans que Parvaneh i Patrick fessin malbé la seva bústia entrant de cul, no recordava haver parlat amb ningú des de la mort de Sonja.

Alguns vespres no pensa ni a sopar. No li havia passat mai. O si més no, des del dia que es va asseure a prop d’ella en aquell tren, farà quasi quaranta anys. Mentre Sonja vivia tenien les seves rutines. Ove s’aixecava a tres quarts de sis, preparava el cafè, feia la ronda d’inspecció. A dos quarts de set Sonja s’havia dutxat i esmorzaven plegats. Sonja menjava ous, Ove entrepans. Tots dos bevien cafè. A les set menys cinc Ove la portava al cotxe, ficava la cadira de rodes plegada al portaequipatges i la conduïa a l’escola. Després es dirigia cap a la feina. A tres quarts de deu feien un descans. Cadascú a la seva feina. Sonja bevia el seu cafè amb llet i Ove un cafè i prou. A les dotze era l’hora de dinar. A tres quarts de tres, hora del cafè una altra vegada. A un quart de sis Ove anava a buscar Sonja, que l’esperava al pati de l’escola. La portava fins al seient del copilot i ficava la cadira de rodes en el portaequipatges. A les sis seien a la cuina i sopaven. Solien menjar carn amb salsa i patates. El menjar preferit d’Ove. Després ella se solia entretenir fent mots encreuats, amb les cames immòbils damunt el sofà, mentre que Ove trastejava pel magatzem o mirava les notícies. A dos quarts de deu Ove la pujava al dormitori, al pis de dalt. Ella li havia insistit, després de l’accident, que traslladessin el dormitori a l’habitació de convidats, que estava al pis de baix. Ove s’hi negava. Després d’una dècada o així va pensar que era la seva forma de mostrar que no es rendia. Que Déu, l’Univers i tot plegat no guanyarien. Que aquests cabrons podien anar a l’infern. I ella va deixar d’insistir.

Els divendres al vespre miraven la tele fins a dos quarts d’onze. Els dissabtes esmorzaven tard, a vegades tan tard com a les vuit del matí. Després anaven a fer les compres. A la botiga de material de construcció, a la botiga de mobles i a la de les eines de jardineria. Sonja comprava terra per a les plantes i Ove mirava eines. Només tenien una casa adossada amb un petit jardí a fora, però semblava que sempre hi havia alguna cosa per refer o plantar. De tornada solien parar i menjar gelat. Sonja s’hi posava xocolata. Ove, nous. Una vegada a l’any apujaven el preu del gelat una corona i, com solia dir Sonja, «aleshores es muntava un sidral». Quan arribaven a casa, ella acostumava a sortir al jardí des de la cuina, i Ove l’ajudava a seure a terra. Era una de les coses que li agradava més, a Sonja: sembrar plantes al parterre, perquè no li calia estar-se dreta per fer-ho. Mentrestant, Ove agafava un tornavís i es perdia per la casa. Allò era el millor de la casa, que la feina no s’acabava mai. Sempre hi havia un cargol que calia ajustar.

Els diumenges anaven a la cafeteria a prendre cafè. Ove llegia el diari i Sonja parlava. I després venia el dilluns.

I va arribar un dilluns i ella ja no hi era.

Ove no sabia quan es va tornar així de callat. Tal vegada havia començat a parlar amb ell mateix, dins el seu cap. Tal vegada s’estava tornant boig. De vegades, s’ho plantejava seriosament. Era com si tingués por que la veu de la xerrameca dels altres ofegués el record de la veu de Sonja.

Frega, amb els dits, la pedra llisa de la làpida, com si els passés entre els serrells d’una catifa molsuda. Mai no ha entès per què els joves parlen constantment de «trobar-se a si mateixos». A la feina, els companys que tenien la trentena no paraven de parlar d’això. L’única cosa que demanaven a tothora era que volien més «temps lliure», com si aquest fos l’únic objectiu de treballar: que arribés el moment en què un quedava alliberat de fer-ho. Sonja solia riure d’Ove dient que era «la persona menys flexible del món». Ove no ho volia considerar com una ofensa. Ell pensava que les coses havien de tenir un ordre i un concert, això és tot. Que hi havia d’haver rutines i que un havia de poder fiar-se de les coses. No veia que això pogués ser entès com una qualitat negativa.

Sonja solia explicar la vegada que, cap a mitjan anys vuitanta, en un moment de confusió mental transitòria, va convèncer Ove perquè es comprés un Saab vermell, ell que sempre els havia tingut tots blaus. «Van ser els tres anys més terribles de la seva vida», deia Sonja rient, i des de llavors Ove no ha conduït res més que un Saab blau. Sonja solia dir: «Les esposes dels meus amics s’enfaden perquè els seus marits no s’adonen que s’han tallat els cabells. Quan jo me’ls tallo, Ove s’enfada amb mi perquè he fet un canvi en la rutina».

Això és el que Ove troba més a faltar. Que tot estigui com sempre.

Segons ell, les persones necessiten una funció. I ell sempre ha estat funcional, això no li pot discutir ningú. Ha fet tot el que aquesta societat li ha demanat que fes. Ha treballat, mai no ha estat de baixa, s’ha casat, ha fet front als pagaments de la hipoteca, ha estat responsable, ha pagat els impostos i ha conduït un cotxe en condicions. I com li va donar les gràcies, la societat? Van entrar un dia al seu despatx i li van dir que podia anar-se’n a casa. Així li ho van agrair. I ho va fer.

I un dilluns, Ove ja no va tenir cap funció.

Ove havia comprat el seu Saab 9-5 Combi de color blau feia tretze anys. Va ser poc després que els ianquis de General Motors haguessin adquirit les darreres accions sueques de l’empresa. Aquell matí, Ove va tancar el diari amb un doll de malediccions, que van continuar fins ben avançada la tarda. No va comprar mai més un cotxe nou. Perjurava que no pensava ficar el seu peu dins un cotxe americà, llevat que tant el peu com la resta del cos hi anessin dins d’un taüt, això sí que ho tenia ben clar. Sonja, que havia llegit l’article més detingudament, no compartia del tot l’explicació d’Ove de com havia anat realment aquella compra ni de la nacionalitat de la companyia. Però tant era. Ove havia decidit una cosa i ara no es faria enrere. Pensava conduir el cotxe que tenia fins que, o bé ell o bé el vehicle, no aguantés més. Al cap i a la fi, ja no es feien cotxes de debò, opinava. Ell ho tenia ben clar. Ara tot era electrònica i porqueries similars. Era com conduir un ordinador. I ja no podies desmuntar-lo tu mateix, el cotxe, sense que el fabricant et vingués amb la murga de la «garantia no vàlida». No calia amoïnar-s’hi més. Sonja va dir una vegada que el cotxe probablement deixaria de funcionar el dia que Ove fos enterrat. I segurament era així.

«Però hi ha una ocasió per a tot», deia Sonja. Molt sovint, ho deia. Per exemple, quan els metges li donaren el diagnòstic ara feia quatre anys. A ella li costava menys perdonar que a Ove. Perdonar Déu, l’Univers i tothom. Ove es va enfadar. Tal vegada perquè sentia que algú ho havia d’estar per ella. Perquè ja n’hi havia prou. Perquè no podia viure un dia més acceptant que tot el mal recaigués sobre l’única persona que coneixia que no s’ho mereixia.

I va començar a batallar contra tothom. Disputava amb les infermeres, qüestionava els especialistes i es barallava amb el cap del servei. Es va enfrontar a tantes camises blanques que al final ja ni recordava quines autoritats representaven, de tantes que en va fer front. Tenien una assegurança per a una cosa i una altra per a una altra cosa. Tenien assignada una persona de contacte per a la malaltia de Sonja i una altra perquè anava en cadira de rodes. Una tercera persona perquè li volien concedir la jubilació anticipada i perquè no hagués de continuar treballant i una quarta per convèncer les maleïdes administracions que l’única cosa que ella volia era, precisament, això: continuar fent feina.

I era una batalla perduda lluitar contra les camises blanques. Era una batalla perduda lluitar contra un diagnòstic.

Però era així: Sonja tenia càncer.

«Anirem trampejant a mesura que passin els dies», deia Sonja. I així va ser. Ella va continuar treballant amb els seus nois inadaptats mentre va poder, fins que Ove la va haver de dur cada dia fins a l’aula mateix perquè ella ja no tenia forces per impulsar la cadira. Al cap d’un any, li van reduir la jornada a un 75 per cent de l’horari. Al cap de dos, a un 50 per cent. Al cap de tres, a un 25 per cent. Quan, finalment, ja no va poder anar a l’escola i va haver de renunciar a treballar, es va dedicar a escriure llargues cartes personals als seus alumnes, on els animava a trucar-li si necessitaven ajuda.

Gairebé tots li trucaven. Anaven a veure-la en caravana. Cada cap de setmana en venien munts i n’hi va haver un, de dia, que Ove es va haver de passar sis hores tancat a la caseta. Quan marxava el darrer alumne, Ove sempre comprovava que no s’haguessin endut res. Sempre ho feia. I Sonja sempre li recordava que no oblidés comptar els ous de la nevera. Llavors ho deixava córrer. La portava al dormitori, escala amunt, mentre ella es reia d’ell, la col·locava al llit i just abans de quedar-se adormits, ella amagava el seu dit dins la seva palma. I enfonsava el nas sota la clavícula d’Ove

—Déu em va llevar un fill, estimat Ove, però me’n va donar mil a canvi.

El quart any, Sonja va morir.

I ara Ove està aquí, acariciant la seva làpida. Una vegada i una altra. Com si la volgués despertar dels morts fregant la llosa.

—He pensat a agafar l’escopeta del teu pare, que està a les golfes. Sé que no t’agrada. A mi tampoc —diu amb un fil de veu.

Respira profundament. Com si s’estigués preparant per argumentar amb ella, que voldrà impedir que ho faci.

—Fins ben, ben aviat! —diu fermament, i s’espolsa la neu de les sabates com si no li volgués donar temps de protestar.

Després camina pel sender cap a l’aparcament, amb el gat enganxat als peus. Travessa el reixat negre del cementiri, volta pel costat del Saab, que encara porta el rètol al darrere que adverteix que la persona que condueix n’està aprenent, i obre la porta del copilot. Parvaneh el mira amb els seus immensos ulls marrons plens de compassió.

—He pensat una cosa —diu prudentment mentre posa la marxa i el Saab surt de l’aparcament.

—No ho facis. Millor que no pensis.

Però Parvaneh no pot parar.

—He pensat que, si vols, et puc ajudar a fer neteja. A desar les coses de Sonja, posar-les en capses…

No li ha deixat dir res més. Acaba de dir el nom de Sonja i la cara d’Ove s’enfosqueix com si la còlera l’hi hagués transformat en una màscara.

—Ni una paraula més —vocifera Ove de tal manera que el cotxe tremola.

—Però si només pens…

—Ni UNA maleïda paraula més! Entesos?

Parvaneh assenteix i calla. Ove fa tot el camí de tornada mirant per la finestreta i tremolant d’indignació.