27

Un home anomenat Ove
i unes pràctiques de conduir

Passava de tant en tant, durant els quaranta anys que feia que vivien al barri, que algun nouvingut demanava a Sonja el perquè de la profunda enemistat entre Rune i Ove. Per què dues persones que havien estat prou amigues, es van començar a odiar amb una intensitat tan sentida.

Sonja solia contestar calmosament que no era tan complicat d’entendre. La qüestió era que quan els dos homes arribaren al barri amb les seves esposes, Ove a conduïa un Saab 96 i Rune un Volvo 244. Uns anys després, Ove es va comprar un Saab 95 i Rune un Volvo 245. Tres anys després, Ove es va comprar un Saab 900 i Rune un Volvo 265. Durant les dècades següents, Ove va adquirir dos Saab 900 i després un Saab 9000. Rune va comprar un Volvo 265 i després un Volvo 745, però uns anys després va passar una altra vegada a un model sedan i es va comprar un Volvo 740. Aleshores Ove va comprar un altre Saab 9000 i Rune va passar a un Volvo 760. Poc després Ove es va comprar un altre Saab 9000 i Rune va comprar un Volvo 760 Turbo.

I llavors va arribar el dia que Ove va anar al concessionari a mirar el nou Saab 9-3 i quan va tornar a casa al vespre Rune s’havia comprat un BMW. «Un B-M-W!», havia cridat Ove a Sonja. «Com es pot parlar amb una persona que compra un cotxe així? M’ho vols dir?».

I probablement aquesta no era tota la veritat del perquè aquests homes s’odiaven, explicava Sonja, per la qual cosa, o ho entenies, o no ho entenies. I si no ho entenies no pagava la pena continuar explicant res més.

Evidentment, la majoria no solia entendre res, constatava Ove. Però també és cert que la gent, avui en dia, no entenia res sobre el concepte de fidelitat. Avui en dia el cotxe tan sols era «un mitjà de transport» i la carretera, una complicació existent entre dos punts. Ove està convençut que això explica per què el trànsit està com està. Si la gent tingués més cura dels seus cotxes, no conduirien com idiotes, pensa mentre mira com Parvaneh treu de mala gana el paper de diari que Ove ha posat sobre el seient. Ha d’enretirar el seient del conductor enrere per poder encabir-hi la panxa d’embarassada, que ocupa molt de lloc, i un cop instal·lada tirar-lo endavant per poder arribar al volant.

La primera pràctica no comença bé. Concretament, perquè Parvaneh intenta asseure’s dins el Saab amb un refresc a la mà. No ho hauria d’haver fet. Després intenta sintonitzar la ràdio d’Ove «per veure si podem escoltar alguna cosa més divertida», i segurament tampoc no ho hauria d’haver fet.

Ove recull el paper de diari de terra, en fa un rotlle i comença a fer-se cops nerviosament al palmell com si fos una nova variant més agressiva de la pilota antiestrès. Parvaneh agafa el volant i mira el davantal amb curiositat.

—Per on comencem? —demana ansiosa després d’haver deixat a contracor el refresc.

Ove sospira. El gat està assegut al seient de darrere i sembla preocupat perquè no sap si els gats es poden posar el cinturó de seguretat.

—L’embragatge —diu Ove serenament.

Parvaneh mira com buscant alguna cosa en el cotxe. Després es gira cap a Ove i somriu disculpant-se.

—On és?

La cara d’Ove reflecteix incredulitat.

—No saps on…? La mare que et va matr…!

Ella torna a mirar per sobre el seient. Mira el cinturó de seguretat per veure si l’hi troba. Ove es pica el front. Parvaneh es gira cap a ell feta una fúria.

—Et vaig dir que volia treure’m el carnet per conduir un cotxe automàtic! Per què m’obligues a agafar el teu cotxe?

—Perquè t’has de treure el permís de veritat! —diu Ove, remarcant les paraules «de veritat» d’una manera que delata que en el seu món un carnet per a un cotxe automàtic està tan lluny de ser «de veritat» com un cotxe automàtic.

—No cridis! —crida Parvaneh.

—No crido! —li respon Ove a crits.

El gat es fa una bola en el seient amb tota la intenció de no veure’s embolicat en el que passa, sigui el que sigui. Parvaneh ha encreuat els braços i mira furiosa per la finestreta. Ove es copeja rítmicament la mà amb el seu diari enrotllat.

—El pedal de més a l’esquerra és l’embragatge —diu finalment. Agafa aire i continua—: El que hi ha al mig és el fre i el de més a la dreta és l’accelerador. Pitges l’embragatge i el vas amollant a poc a poc fins que trobes la posició de la marxa, aleshores dónes gas, amolles l’embragatge del tot i et comences a moure.

Parvaneh ho interpreta com una disculpa. Assenteix i es calma. Agafa el volant, engega el cotxe i fa com li ha dit. El Saab avança amb un botet, es para, després fa un rugit i es dirigeix cap a l’aparcament de no-residents on està ben a punt de xocar amb un cotxe aparcat. Parvaneh crida, deixa anar el volant i es posa les mans davant la cara mentre que el Saab s’atura bruscament. Ove respira tan agitadament que sembla que ha passat per una pista d’entrenament militar abans d’arribar al fre de mà. Els músculs de la cara li tremolen tant que sembla que li hagin esquitxat els ulls amb suc de llimona.

—Què faig ara? —crida Parvaneh quan s’adona que està a dos centímetres del portaequipatges de l’altre cotxe.

—Marxa enrere. Ara fiques la marxa enrere —aconsegueix articular Ove.

—M’ha anat de poc de no xocar contra el cotxe! —diu Parvaneh amb veu agitada.

Ove inclina el cos cap endavant, mira al lluny i després se li relaxen les faccions. Es gira cap a ella i assenteix en un to tranquil·litzador:

—No passa res, és un Volvo.

Tarden un quart a sortir de l’aparcament i entrar a la carretera. Una vegada allà, Parvaneh accelera tant amb la primera marxa posada que el cotxe vibra com si anés a esclatar. Ove li diu que canviï de marxa i ella li contesta que no en sap. El gat, immediatament, intenta obrir la porta de darrere per fugir.

Quan arriben al primer semàfor, se’ls enganxa al darrere un tot terreny negre amb dos joves caps rapats a dins. Ove està convençut que quan arribi a casa tindrà la matrícula del cotxe marcada a la pintura del seu. Parvaneh mira nerviosa pel mirall retrovisor. Els del tot terreny negre donen gas, com si volguessin dir alguna cosa. Ove es gira i mira per la finestra de darrere. Els dos homes estan tatuats per tot el cos. Com si el fet que tinguessin un tot terreny no fos senyal suficient de la seva estupidesa.

El semàfor es posa verd. Parvaneh amolla l’embragatge, el Saab tus i totes les llumetes del panell s’apaguen. Parvaneh mou la clau nerviosa, però l’únic que passa és que el motor es queixa. El motor udola, tus i es mor. Els homes dels caps rapats i els tatuatges fan sonar el clàxon. Un d’ells gesticula.

—Pitja l’embragatge i dóna més gas —diu Ove.

—És el que faig! —respon Parvaneh.

—No, no ho fas!

—Que sí!

—Ara qui crida ets tu.

—Jo no crido, caram! —s’esgargamella Parvaneh.

El tot terreny fa sonar el clàxon. Parvaneh pitja l’embragatge. El Saab recula uns metres i xoca contra el tot terreny. Els dos tatuats s’han enganxat literalment al clàxon i el fan sonar com si fos una alarma antiaèria.

Parvaneh torna a moure la clau però el motor es para. Després de sobte ho deixa anar tot i amaga la cara entre les seves mans.

—Per l’amor de… ara plores? —demana Ove.

—No ploro, caram! —li deixa anar, i les llàgrimes inunden el davantal.

Ove es fa enrere i mira els seus genolls. Juga amb el diari.

—Tot és tan difícil! Ho entens? —diu plorant, i posa el seu front sobre el volant, rendida, com si fos un coixí confortable—. Estic embarassada! —Aixeca el cap i mira a Ove com si fos culpa seva—. I una mica nerviosa! Ningú pot ser una mica comprensiu amb una dona embarassada que està maleïdament nerviosa?!

Ove es mou incòmode en el seu seient. Ella copeja el volant amb els punys. Murmura una cosa com ara «l’únic que vull és beure un refresc, collons». Després deixa caure els seus braços com si perdés totes les forces, enterra la seva cara en les mànigues del seu jersei i es posa a plorar de nou.

El tot terreny fa sonar tant el clàxon que ara sembla un creuer sortint del port. I llavors és quan a Ove se li gira el cervell. Obre la porta de cop, surt del cotxe, amb quatre gambades es planta davant de l’altre cotxe i n’obre la porta del conductor.

—No has estat mai principiant de res, tu?

L’altre no té temps de respondre.

—Maleït idiota, ets un tros de lluç —crida Ove a la cara del jove rapat amb tatuatges. La seva saliva esquitxa els seients.

El jove no té temps de contestar i Ove tampoc s’espera una resposta. En comptes d’això agafa el jove pel coll de la seva samarreta i el treu literalment del cotxe. És musculós, deu pesar més de cent quilos, però Ove el té ben agafat. El jove tatuat està tan sorprès de la força que mostra el vell que ni se li passa pel cap resistir-s’hi. La ràbia crema als ulls d’Ove quan pressiona l’home, probablement trenta-cinc anys més jove, contra el cotxe fent gemir la carrosseria. Li posa el seu índex al bell mig del front rapat i els seus ulls són tan a prop dels seus que senten l’alè de cadascú.

—Torna a fer sonar el maleït clàxon, i et prometo que serà la darrera cosa que faràs en la teva vida! Ens hem entès?

El jove tatuat es mira el seu company, igual de musculós, que no s’ha mogut de dins del cotxe i després dóna un cop d’ull ràpid a la creixent cua de cotxes que s’està formant darrere del tot terreny. Ningú fa el més mínim gest per socórrer-lo. Ningú fa sonar el clàxon. Ningú es mou. Tothom sembla pensar el mateix: si un home no tatuat de l’edat d’Ove és capaç d’agafar i posar contra el cotxe un jove tatuat de l’edat del jove tatuat, val més no enemistar-se amb l’home no tatuat.

Ove té la mirada enfosquida de la ràbia. El tatuat decideix, després d’una curta i ràpida reflexió, agafar el fet com un argument suficient que el vell parla seriosament i que sens dubte farà realitat la seva amenaça. La punta del nas li tremola quasi imperceptiblement.

Ove assenteix i el deixa anar. Es tomba, fa la volta al quatre per quatre i es torna a ficar dins el Saab. Parvaneh el mira amb la boca oberta.

—I ara escolta’m bé —diu Ove mentre tanca la porta del cotxe amb compte—. Has parit dos infants i estàs a punt de portar al món un tercer. Has arribat a aquesta terra d’una terra estranya i probablement has fugit de guerres, persecucions i tota classe d’inferns. Has après una nova llengua. T’has format i tens una feina. Mantens unida una família d’inútils. I fins ara no t’he vist mai espantada per res.

Ove la mira. Parvaneh encara està bocabadada. Ove assenyala els pedals del cotxe.

—No t’estic demanant que operis ningú a cor obert. Només et demano que condueixis un cotxe. Embragatge, fre i accelerador. Alguns dels idiotes més grans de la història ho han aconseguit. I tu també te’n sortiràs.

I després diu les set paraules que Parvaneh recordarà com el millor compliment que li va adreçar mai:

—Perquè tu no ets una estúpida integral.

Parvaneh s’enretira els cabells de la cara amarats de llàgrimes. Agafa maldestrament el volant amb les dues mans. Ove assenteix, es posa el cinturó i s’acomoda.

—Ara pitges l’embragatge. I després vas fent el que et dic.

I aquella tarda Parvaneh va aprendre a conduir.