12

Un home que es diu Ove i el dia que va dir prou

La gent solia dir que Ove i la seva dona eren com la nit i el dia. Ove sabia que el que volien dir és que ell era la nit. No li importava. Per contra, a la seva dona li feia molta gràcia i solia dir que l’únic motiu pel qual la gent deia que Ove era la nit era perquè era massa gasiu per gastar la llum del sol.

Mai no va entendre per què el va triar. Li agradaven les coses abstractes com la música, els llibres i les paraules estranyes. I ell era un home de coses concretes. Li agradaven els tornavisos i els filtres d’oli. Ell anava per la vida amb les mans a les butxaques, mentre que ella ballava.

—Amb un sol raig de sol n’hi ha prou per fer fugir les ombres —li va contestar una vegada que ell li havia demanat per què estava sempre tan contenta.

Sembla que un monjo anomenat Francesc havia escrit aquella frase en un dels llibres que ella tenia.

—A mi no m’enganyes, estimat —li deia amb un petit somriure reptador mentre s’abraçava al seu pit—. Tu balles per dins, quan ningú no et veu. I sempre t’estimaré per això. Vulguis o no vulguis.

Ove no va entendre mai què volia dir amb allò. Mai no li havia agradat ballar. Li semblava massa moviment aleatori per al seu gust. Li agradaven les línies rectes i la xocolata espessa. Per això li agradaven les matemàtiques. Les coses eren correctes o no. Al contrari de totes les altres assignatures difuses que li van voler ensenyar a l’escola, en les quals un «podia argumentar el seu punt de vista». Com si el fet de saber més paraules estranyes fos una forma de solucionar una discussió. L’única cosa que Ove volia saber era que el que és correcte ho fos i el que no ho és, fos incorrecte.

Sabia que molta gent el considerava un vell amargat que no es fiava de la gent. Però això només es devia al fet que la gent mai no li havia donat cap raó per pensar el contrari.

Perquè arriba un moment a la vida d’un home en què ha de decidir quina classe d’home vol ser. Un home que es deixa trepitjar per tothom o un que no es deixa. I si no has sentit parlar d’això, no coneixes aquesta mena d’homes.

Ove havia dormit dins el Saab les nits després de l’incendi. El primer dia va intentar posar ordre i netejar tot sol entre les cendres. El segon dia va haver d’acceptar que no ho podria fer. La casa era totalment irrecuperable i amb ella tota la feina que hi havia fet.

El tercer dia van venir dos homes en camisa blanca com la que portava el cap de bombers. Estaven al peu de la seva tanca sense mostrar cap sentiment per la catàstrofe que tenien al davant. No es van presentar pels seus noms sinó en nom de la institució que representaven. Eren com dos robots enviats des de la nau nodrissa.

—T’hem enviat cartes, Ove —li va dir el primer camisa blanca mostrant-li un feix de fulls.

—Moltes cartes —va dir el segon camisa blanca mentre anotava alguna cosa en una llibreta.

—No ens has contestat —va dir el primer camisa blanca amb un to de veu com si es dirigís a un gos desobedient.

Ove continuava impertèrrit i no els va contestar.

—Quina desgràcia —va dir el segon camisa blanca mentre feia un gest cap el que havia estat casa seva.

Ove va assentir.

—Segons la investigació de l’incendi va ser un petit curtcircuit —va dir el primer camisa blanca mentre assenyalava un paper.

Ove va pensar que tenia ganes de comentar això de «petit curtcircuit».

—T’hem enviat diverses cartes —va dir el segon camisa blanca mentre alçava la seva llibreta.

Ove va tornar a assentir.

—Estem redefinint els límits del municipi —va continuar el segon camisa blanca.

—El solar on hi ha la teva casa s’ha d’avaluar de nou per incloure’l en diversos projectes d’urbanització —va dir el primer camisa blanca.

—El solar on hi ha la teva casa —va corregir el segon camisa blanca.

—L’ajuntament està disposat a comprar-te el solar per un preu de mercat —va dir el primer camisa blanca.

—Bé… a preu de mercat de solar, ara que ja no hi ha casa —va aclarir el segon camisa blanca.

Ove va agafar els papers. Els va a començar a llegir.

—No tens gaire opcions —va dir el primer camisa blanca.

—I tampoc no és decisió teva. És l’ajuntament qui decideix —va dir el segon camisa blanca.

El primer camisa blanca colpejava impacient uns papers amb un bolígraf. Ove va dirigir la mirada cap a ell. El camisa blanca li va indicar una línia sobre la qual posava «signatura».

Ove va llegir els papers en silenci. Li feia mal el pit. Va trigar una bona estona abans d’entendre què era el que sentia.

Odi.

Odiava aquells homes de camisa blanca. No podia recordar haver odiat algú abans, però ara tenia una bola ardent a dintre seu. Els pares havien comprat la casa. Ell hi havia crescut. Hi havia après a caminar. El seu pare li havia ensenyat estant allà tot el que cal saber del motor d’un Saab. I ara les autoritats havien decidit que s’havia de construir una altra cosa en aquell lloc. I un home amb la cara rodona li havia venut una assegurança que no ho era. Un home amb una camisa blanca li havia impedit sufocar l’incendi i ara dos camises blanques més li parlaven de «preu de mercat».

Però era cert. Ove no tenia cap alternativa. Podia estar-se allà fins que el sol acabés de sortir però no canviaria res.

Així que va signar els papers amb una mà mentre l’altra, feta un puny, la ficava dins la butxaca.

Va deixar el solar on havia estat la casa dels seus pares i no hi va tornar mai. Va llogar una habitació a una dona gran que vivia en el centre. Es passava els dies mirant la paret. Els vespres anava a la feina. Feia net els vagons de tren. Un matí els van demanar que no es traguessin la roba de feina, sinó que anessin a l’oficina central on els donarien uns uniformes nous.

Quan Ove va travessar el passadís es va trobar Tom. Era la primera vegada que coincidien després de l’incident del robatori. Un altre, amb una mica més de seny que Tom, hauria evitat buscar la seva mirada. Hauria dissimulat com si l’incident no hagués passat mai. Però Tom no tenia seny.

—Ves per on! Oi que és l’aprenent de lladre? —va exclamar, reptant-lo amb un somriure.

Ove no el va contestar i va intentar passar de llarg. Un dels joves dels quals se solia envoltar Tom li va donar una colzada. Ove el va mirar. El jove reia.

—Alerta les carteres! Que el lladre és aquí! —va cridar Tom. Tan fort que es va sentir per tot el passadís.

Ove va agafar amb més força la roba de feina que tenia en una mà mentre amb l’altra serrava el puny dins la butxaca. Va anar al vestuari que estava buit de gent. Va penjar la roba vella de treball, es va treure el rellotge del pare i el va deixar sobre el banc. Quan anava a ficar-se dins la dutxa va veure Tom.

—Ens hem assabentat de l’incendi! —va dir.

Ove va veure que esperava que contestés. Es va decidir a no donar-li la satisfacció.

—El teu pare n’estaria ben orgullós, de tu! Ni tan sols ell va ser tan inútil per fer cremar casa seva! —va cridar Tom mentre Ove es ficava dins la dutxa.

Ove va sentir com els joves reien la gràcia de Tom. Va tancar els ulls, va recolzar el front a la paret i va deixar que l’aigua calenta caigués sobre ell. Va estar-se a la dutxa uns vint minuts. Va ser la dutxa més llarga de la seva vida.

Quan va sortir de la dutxa el rellotge del seu pare no hi era. Ove va remenar entre la roba. Va mirar pertot arreu, fins i tot a les taquilles buides.

Sempre arriba un moment a la vida en la qual un home decideix quina classe d’home vol ser. Un home que és trepitjat per tothom o un que no es deixa.

Potser va ser perquè Tom l’havia culpat del robatori del vagó. Potser per l’incendi. Potser va ser pel fals agent d’assegurances. Potser pels camises blanques. Potser perquè, simplement, se’n va cansar. Però en aquell lloc i en aquell moment va ser com si algú li hagués tret un fusible del cap. Tot es va tornar més fosc. Va sortir del vestuari, encara nu i amb l’aigua regalimant. Va travessar el passadís en direcció al vestuari dels caps, va obrir la porta d’una puntada i es va obrir pas entre la gent, sorpresa. Tom estava davant d’un mirall tallant-se la barba negra. Ove li va engrapar el braç i va cridar tan fort que les parets tremolaren.

—Dóna’m el meu rellotge!

Tom el va mirar amb menyspreu.

—Jo no tinc el teu put…

—Que me’l tornis! —Ove va vociferar tan fort que la resta dels homes del vestuari sentiren instintivament que era millor ocupar-se de les seves coses.

Un instant després Ove li va arrencar la jaqueta amb tanta força que Tom no es va atrevir a protestar. Estava dret com un infant a qui han pescat fent campana, quan Ove va treure el rellotge de la seva butxaca.

I després li va donar un cop. Només un. No va ser necessari cap més. Va caure a terra com un sac. Quan el cos de Tom va tocar terra, Ove ja havia sortit.

Sempre arriba un moment a la vida en la qual un home decideix quina classe d’home vol ser. Un home que és trepitjat per tothom o un que no es deixa. I si no has sentit parlar d’això no coneixes aquesta classe d’homes.

Van portar Tom a l’hospital. Quan li demanaven què havia passat, Tom contestava, evitant la mirada, que havia relliscat. Curiosament cap dels homes que havien estat aquell dia al vestuari no recordava què havia passat.

Aquella va ser la darrera vegada que Ove va veure Tom. I va ser, així ho va decidir, la darrera vegada que algú l’enganyava.

Va continuar treballant com a netejador en el torn de nit, però va deixar la feina a la construcció. Ja no tenia casa per construir i, a més, ja havia après tantes coses de l’ofici, que els seus companys ja no li podien ensenyar res més.

Li donaren una caixa d’eines com a regal de comiat. Aquesta vegada les eines eren noves. «Per al cadell. Intenta construir una cosa que duri», posava a la nota.

Ove no tenia res a fer en concret amb la caixa, així que la traginava amunt i avall amb ell. Finalment, la dona que li llogava l’habitació va sentir llàstima i li va buscar coses per arreglar de la casa. Va ser un alleujament per a tots dos.

Al cap d’un temps, el van cridar perquè passés l’examen físic per fer el servei militar. Va obtenir la màxima puntuació. L’oficial d’admissions, que sentia predilecció per aquell jove callat i fort com un bou, el va animar a fer la carrera militar. Li va semblar una bona idea. Els militars portaven uniforme i obeïen ordres. Tothom sabia què havia de fer. Cadascú tenia una funció. Ordre i rectitud. Va pensar que seria un bon militar. Va anar a l’examen mèdic amb una alegria que feia temps que no havia sentit. Com si de sobte tingués un objectiu. Una meta. Un sentit de ser.

L’alegria li va durar deu minuts.

L’oficial d’admissió li havia dit que l’examen mèdic era «una formalitat». Però quan el metge va col·locar l’estetoscopi sobre el pit va sentir una cosa que no hauria d’haver sentit. L’enviaren a un metge de la ciutat. Una setmana després el van informar que tenia una inusual malaltia cardíaca congènita. El van declarar inútil per a qualsevol tipus de servei militar. Ove va trucar per protestar. Va escriure cartes. Va deixar-se examinar per tres metges més amb l’esperança que fos una errada. Va ser debades.

—Les normes són les normes —li va dir l’home amb camisa blanca que el va rebre a l’oficina del Ministeri de Defensa on va anar a protestar per darrera vegada.

Ove estava tan decebut que no va esperar l’autobús, sinó que va anar caminant fins a l’estació de tren. Va esperar el tren assegut a l’andana, amb una foscor interior que no havia tingut des de la mort del pare.

Uns mesos més tard, passejaria per la mateixa estació amb la dona amb qui es casaria. Però en aquell moment no ho sabia, és clar.

Va tornar a la seva feina de netejador. Es va tornar més callat que abans. La dona que li llogava l’habitació es va cansar de veure sempre la seva figura entristida i finalment va aconseguir que li lloguessin un garatge. Ho va fer pensant que com que Ove sempre feinejava en el seu cotxe, si tenia el cotxe a prop potser es tornaria més alegre.

L’endemà, Ove va desmuntar peça per peça el seu Saab. Les va netejar totes i va tornar a muntar el cotxe. Per veure si n’era capaç. I per fer alguna cosa. Quan va acabar va vendre el Saab, hi va guanyar, i se’n va comprar un altre igual, un Saab 93, però més modern. El primer que va fer amb el nou cotxe va ser desmuntar-lo. Per veure si podia muntar-lo. I sí, podia.

Així van anar passant els dies. Lentament i metòdics. I un dia la va veure. Tenia els ulls blaus i els cabells castanys; duia unes sabates vermelles i un passador groc.

I a partir d’aquell moment, la calma es va acabar per a Ove.