23

Un home anomenat Ove
i un autobús que mai no va arribar al seu destí

«Cada home ha de saber per què lluita». Era així. O així era el que Sonja li havia llegit a Ove una vegada dels seus llibres. Ove no recordava de quin. Aquella dona sempre anava carregada de llibres. A Espanya en va comprar tants que va omplir una maleta sencera, tot i que no sabia espanyol. «N’aprenc mentre vaig llegint», li va dir. Com si fos tan fàcil. Ove va dir que potser li convenia pensar més per ella mateixa que fer seus els pensaments de quatre rampelluts. Sonja somreia i li acariciava la galta. I contra aquest argument no en tenia cap.

Així que va carregar les seves maletes plenes a l’autobús. Va sentir l’olor de vi quan va passar pel costat del conductor, però va pensar que les coses es feien així a Espanya i no li va donar més importància. Es va asseure al costat de Sonja, que li va posar la seva mà sobre la seva panxa i va sentir l’infant donar puntades per primera vegada i última. Després es va aixecar per anar al lavabo i, a meitat de camí pel passadís, l’autobús va començar a fer ziga-zagues, va fregar contra la mitjana de la carretera i, tot seguit, es va imposar un moment de silenci absolut. Com si el temps aguantés la respiració. Després, una explosió de vidres. El renou del metall que es plega. Els impactes violents dels cotxes que xocaven contra el darrere de l’autobús.

I els crits. No els oblidaria mentre visqués.

Ove va sortir catapultat, va rebre un cop i l’única cosa que recordava era que va aterrar de bocaterrosa. Va buscar aterrit per totes bandes intentant trobar-la entre el munt de cossos. No la veia enlloc. Es va arrossegar cap endavant per buscar-la, es va tallar amb la pluja de vidres que havia caigut del sostre, però era com si una bèstia furiosa el retingués allà. Com si el Diable mateix el mantingués contra el terra del vehicle infligint-li un patiment humiliant. El mateix patiment que el perseguiria al llarg de tota la seva vida: la impotència total.

La primera setmana, va estar assegut al costat del llit de Sonja cada minut de cada hora. Fins que la infermera, amb un gest autoritari, el va obligar a dutxar-se i a canviar de roba. Allà on anés tothom el mirava amb compassió i li deien que «t’acompanyo en el sentiment». Un metge va entrar a l’habitació i, amb una veu mecànica i indiferent, el va informar que calia que «es fes a la idea que probablement no es despertarà mai». Ove va estampar el metge en una porta que estava tancada.

—No està morta. Deixeu de comportar-vos com si ho estigués! —va cridar.

I després de l’incident ningú de l’hospital va gosar comportar-se així.

El desè dia, mentre la pluja copejava contra la finestra i la ràdio parlava de la pitjor tempesta en dècades, Sonja va obrir els ulls. Va veure Ove i va ficar la seva mà dins la seva. Va doblegar el seu dit dins la seva palma.

Després es va adormir i va dormir tota la nit. Quan es va despertar, una de les infermeres es va oferir a explicar-li el que havia passat, però Ove va insistir a fer-ho ell. Amb veu ferma i serena, mentre li acariciava les mans com si les tingués molt fredes, li ho va contar tot. Que el conductor feia olor de vi, que l’autobús havia fregat la mitjana i com havia anat la col·lisió. L’olor de goma cremada. El soroll ensordidor del xoc.

I un infant que mai no naixeria.

I ella va plorar. Va plorar un plor ancestral, desconsolat, que esquinçava, que tirava d’ells i que els va esbocinar per dins durant incomptables hores. El temps i el dolor i la ràbia es mesclaren dins una foscor interminable. I Ove sentia que mai no es podria perdonar no haver estat assegut en aquell moment amb ells per protegir-los. Sabia que aquest dolor seria per a sempre.

Però Sonja no hauria estat Sonja si hagués deixat que la foscor guanyés. Així que un dia, Ove ja havia perdut el compte dels dies, va demanar de començar a fer els exercicis de rehabilitació. I quan la mirava era com si la seva pròpia columna vertebral cridés com una bèstia torturada cada vegada que es movia. Ella va inclinar el seu cap sobre el seu pit i li va dir: «Ens podem entretenir a viure o ens podem entretenir a morir. Hem de continuar, Ove».

I així va ser.

Durant els mesos següents, Ove va visitar innumerables camises blanques. Estaven asseguts darrere de taules fetes de fusta clara i tenien tot el temps del món per indicar a Ove quins papers havia d’omplir per demanar diferents coses, però no tenien temps per discutir quines eren les mesures que calia adoptar per millorar el present de Sonja.

Les autoritats enviaren una dona a l’hospital que els va explicar que Sonja podia ingressar en un «centre», una mena de «residència», on hi havia altres persones «en la mateixa situació». Deia que «els esforços del dia a dia» podien ser «massa aclaparadors» per a Ove. No ho deia negre sobre blanc però s’entenia. No creia que Ove volgués quedar-se amb la seva dona. «Tenint en compte la situació», repetia, i quan ho deia mirava constantment cap al llit. Parlava amb Ove com si Sonja no estigués a l’habitació amb ells.

Aquesta vegada, Ove va obrir la porta de bat a bat abans de fer-la fora.

—L’única residència on hem d’anar és a la NOSTRA! A la casa on VIVIM! —es va esgargamellar Ove, i de pura frustració va llançar una de les sabates de Sonja per la porta.

Després es va veure obligat a preguntar a una de les infermeres, que per poc encerta amb la sabata, on havia anat a parar. Cosa que encara el va empipar més. Va ser la primera vegada que Sonja va riure després de l’accident. Sortia com si fos un doll d’aigua. Com si la seva pròpia rialla l’hagués sorprès. Va riure i riure fins que les vocals van rodar per la paret de l’habitació ignorant les lleis del temps i l’espai. I Ove va sentir com si el seu pit es recompongués de mica en mica de la runa d’una casa destruïda després d’un terratrèmol, deixant espai perquè el cor li bategués de nou.

Va anar a casa i va refer la cuina sencera. Va fer una pica nova, més baixa. Va trobar uns fogons de mida especial, més baixos. Va traçar una petita rampa a les entrades de les portes i en va refer els llindars. L’endemà d’haver rebut l’alta de l’hospital, Sonja va reprendre els estudis per fer de mestra. Per primavera es va examinar. Va aprovar. Al diari anunciaven una feina de mestra en una de les pitjors escoles de la ciutat. Es tractava d’encarregar-se d’una classe que una mestra amb seny evitaria. Tots els alumnes tenien diagnosticades malalties amb sigles abans que s’inventessin les malalties amb sigles. «Són nois i noies que donem per perduts», li va explicar el director, completament fastiguejat, durant l’entrevista laboral. «No es pot ensenyar, tot just conservar aquests nens aparcats». Sonja sabia què volia dir que et descrivissin així. A la plaça només es va presentar una única aspirant. I ella va aconseguir que aquells nois i noies llegissin Shakespeare.

Ove, entretant, notava que li creixia la ràbia, i n’acumulava tanta que Sonja, de vegades, li havia de demanar que sortís fora de casa perquè no es carregués el mobiliari. Li dolia veure com el dominaven les ganes de destruir. Destruir el conductor de l’autobús. Destruir la companyia de viatges. Destruir la mitjana de la carretera. Destruir el fabricant de vi. Tot i tothom. Copejar i copejar fins que no en quedés cap de viu. Era l’únic que volia. Va guardar aquella ràbia a la caseta. Al garatge. La va dispersar entre la terra durant les seves inspeccions matinals. Però no en tenia prou. Al final, la va començar a ficar dins de sobres. Va escriure al govern espanyol. Al suec. A la policia. Als jutjats. Però ningú assumia la seva responsabilitat. No es molestaven. Només contestaven excusant-se rere paràgrafs i inculpant una altra autoritat. Quan l’ajuntament es va negar a adaptar l’escala de l’escola on treballava Sonja, va protestar. Va escriure cartes de protesta i apel·lacions durant mesos. Va escriure cartes al diari. Va intentar denunciar-los judicialment. Els va fer sentir la ràbia venjativa d’un pare al qual ho havien robat tot.

Però a totes bandes, més tard o més d’hora, els homes de camisa blanca li barraven el pas, amb les seves cares d’autosuficiència i severitat. Amb ells no es podia barallar. No tan sols tenien l’Estat de part seva, sinó que eren l’Estat. El darrer recurs va ser desestimat. Ja no tenia on recórrer. La lluita es va acabar perquè els camises blanques ho havien decidit. I Ove mai no els va perdonar.

Sonja veia tot el que Ove feia. Entenia com patia. I el va deixar lluitar, el va deixar estar enfadat, va deixar que tota aquella ràbia trobés una sortida, en certa manera. Però un d’aquells vespres de maig que porten en l’aire la promesa de l’estiu, Sonja se li va acostar amb la cadira de rodes i va deixar al seu pas unes ratlles suaus en el parquet. Ove estava assegut a la cuina, escrivint una de les seves cartes, i ella li va agafar el bolígraf, va ficar la seva mà dins la d’ell i va doblegar el seu dit contra la seva palma. Va inclinar el front contra el seu pit.

—Ja n’hi ha prou, Ove. No més cartes. La vida no té espai en aquesta casa amb totes les teves cartes. Ocupen massa.

Després el va mirar, li va acaronar delicadament la galta i va somriure.

—Ja n’hi ha prou, estimat Ove.

I així va ser.

El matí següent, Ove es va aixecar amb el sol. Va conduir el Saab fins a l’escola on treballava Sonja i va fer ell tot sol la rampa que l’ajuntament es negava a construir. I a partir d’aquell dia, Sonja tornava a casa cada vespre i, amb els ulls plens de vida, li parlava dels seus nens i nenes. Uns nens i nenes que arribaven a classe amb escorta policial i que en sortien recitant poemes de quatre-cents anys d’antiguitat. Uns nens i nenes que la feien plorar i riure i cantar tant que l’eco, de nit, ressonava per les parets de la casa. Ove havia de reconèixer que mai no s’hauria entès amb aquells alumnes, però no podia evitar estimar-los pel bé que feien a Sonja.

Cada home ha de saber per què lluita. Era el que deien. I ella lluitava pel bé. Pels infants que mai no va tenir. Així que Ove lluitava per ella.

Perquè era l’única cosa del món que sabia com es feia.