2

(Tres setmanes abans)

Un home que es diu Ove fa
una ronda d’inspecció pel seu barri

Faltaven cinc minuts per a les sis del matí quan Ove i el gat es trobaren per primera vegada. Tot just el va veure, que el gat ja va pensar que Ove li queia fatal.

El sentiment fou completament mutu.

Ove s’havia llevat, com era el seu costum, feia amb prou feines deu minuts. No entenia la gent que es quedava adormida i culpava el despertador per «no haver sonat». Ove mai no n’havia tingut, de despertador. Es despertava a tres quarts de sis i a tres quarts de sis es llevava.

Va encendre la cafetera amb la mateixa quantitat de cafè que ell i la seva parella havien begut cada matí durant els quaranta anys que feia que havien anat a viure en aquella barriada de cases adossades. Una mesura per tassa i una per a la cafetera. Ni més ni menys. Coses com fer cafè de debò, la gent d’avui en dia ja no en sabia, de la mateixa manera que ja ningú era capaç d’escriure a mà. Ara tot havia d’estar fet amb ordinadors i amb cafetera exprés. I què se’n faria, d’una societat en la qual la gent ja no era competent per escriure ni per fer-se el cafè? Què se’n faria, eh?, es demanava Ove.

Mentre el cafè elaborat com cal s’anava fent, es va vestir amb els seus pantalons blaus i la seva jaqueta blava, es va calçar els esclops i va ficar les mans a les butxaques d’aquella manera tan característica que tenen els homes de mitjana edat que sempre esperen que el món, fonamentalment inútil, els decebi.

Tot seguit, va sortir a fer una ronda d’inspecció pel barri. Com cada matí.

Quan va sortir al carrer, les altres cases estaven en silenci i amb els llums apagats. Com de costum. En aquell barri ningú no es prenia la molèstia de llevar-se abans d’hora, això ja ho sabia Ove. Aleshores, allà només vivien professionals liberals i la mena de gent que no sap que per treballar s’ha de suar.

El gat estava assegut amb un posat descurat enmig del camí de vianants que hi havia entre les cases. Bé, val a dir que ben bé no era un gat. Només tenia mitja cua i li mancava una orella. I li faltaven també, aquí i allà, bocins del pelatge com si els li haguessin arrencat a manats. Segons el parer d’Ove el gat, en realitat, no complia els requisits mínims per ser anomenat gat amb propietat.

Va fer unes passes sonores cap a ell. El gat ni es va immutar. Ove es va aturar. Es van estar una bona estona prenent-se les mides com si fossin dos bergants en un cafè de poble, a mitja nit. Ove va valorar si llançar-li un dels seus esclops. El gat semblava maleir la mala sort de no tenir un esclop per llançar.

—Mix! —va cridar Ove tan sobtadament que el gat va fer un bot.

Va recular una passa mesurant amb la mirada l’home de cinquanta-nou anys i els seus esclops. Després es va girar amb un gest elegant i es va allunyar del lloc saltironejant. Si no fos perquè sabia que era impossible, Ove hauria jurat que el gat havia fet un moviment despectiu amb els ulls.

«Animalons», va pensar mentre mirava el seu rellotge de polsera. Dos minuts per a les sis. Era hora de posar-se a fer feina si no volia que l’encontre amb el felí estropellat li arruïnés la inspecció. I què més!

Va començar a caminar pel camí que hi havia entre els edificis en direcció a l’aparcament, com cada matí. Es va aturar davant del senyal que informava que estava prohibit circular amb vehicle per la zona residencial. Va donar una puntada de peu desafiant al pal que el subjectava. No perquè estigués tort, sinó perquè sempre valia més fer-hi un control. I Ove és la mena de persona que controla l’estat dels objectes a base de cops de peu.

Després va anar cap a la zona d’aparcament i va desfilar per davant de cada una de les portes dels garatges per comprovar que durant la nit no hi havien robat res, o que una colla de vàndals no n’hagués incendiat cap. No és que aquests fets haguessin succeït mai a la barriada. Però, és clar, Ove mai no havia deixat de fer la seva ronda de reconeixement. Ni un sol dia. Va verificar la porta del seu garatge, on tenia aparcat el Saab. En va estirar tres vegades el tirador. Com cada matí.

Després es va dirigir a la part de l’aparcament dels visitants on podien estacionar durant un màxim de vint-i-quatre hores i va apuntar amb cura totes les matrícules en un petit bloc que portava a la jaqueta. Va comparar les matrícules amb les que tenia anotades del dia anterior. Si una matrícula coincidia, Ove solia trucar a Trànsit per demanar les dades del propietari del vehicle i després hi telefonava per informar el propietari que era un tros d’ase que no sabia llegir els senyals de trànsit suecs. En realitat a Ove li importava ben poc qui aparcava i qui no. Era una qüestió de principis. Si el senyal indicava vint-i-quatre hores, eren vint-i-quatre hores, i prou. Quina societat seria, aquesta, si la gent aparqués quan volgués on li vingués de gust? Seria un caos, això ho entén qualsevol. Hi hauria cotxes pertot arreu.

Avui, però, no hi havia cotxes aparcats indegudament, així que Ove va continuar la seva anotació de les incidències del dia dirigint-se a la caseta de les escombraries. No perquè n’hagués de fer res. De fet, ell va ser dels que va rondinar més quan els nous veïns, acabats d’arribar, van aconseguir que la comunitat de veïns acceptés fer una tria selectiva de les deixalles. Una bogeria absoluta. Però bé, si s’havia decidit que es classificava, algú s’havia d’encarregar de vetllar pel compliment de l’acord. I no és que haguessin proposat a Ove de fer aquest control, però la realitat era que si persones com Ove no agafaven la iniciativa en aquesta mena de tasques, viurien en la més completa anarquia. Ove n’era conscient. Hi hauria escombraries escampades pertot arreu.

Va anar donant copets amb el peu als contenidors. Va renegar i va agafar un pot del contenidor de reciclatge de vidre. Va remugar en veu baixa un «inútils» i en va llevar la tapa de metall. Va deixar caure la botella dins el contenidor de reciclatge de vidre i la tapa dins del de metall.

Quan Ove era president de la comunitat de propietaris va proposar d’instal·lar una càmera de vigilància a la caseta dels contenidors de les escombraries per assegurar que ningú hi llençava «residus no autoritzats». La seva proposta va ser desestimada, tot i el disgust d’Ove, ja que els veïns ho consideraven «una mica desagradable» i poc pràctic el fet d’arxivar totes les cintes. I això tot i la insistència d’Ove que qui «no tenia res a amagar» no havia de tenir por de la «veritat».

Dos anys més tard, quan Ove va ser rellevat com a president de la comunitat (per mitjà d’una jugada que Ove solia anomenar «el cop d’estat»), la qüestió s’havia debatut de nou. Segons van dir, s’havia posat de moda una nova càmera moderna que s’activava amb sensors que detectaven el moviment i que emetia l’enregistrament directament per internet, segons explicaren en una jovial carta adreçada a tots els veïns del barri els nous membres de la junta. I amb aquesta càmera no solament es podia vigilar la caseta dels contenidors de recollida selectiva, sinó també l’aparcament, per evitar robatoris i actes de vandalisme. A més, el material gravat s’esborrava automàticament cada vint-i-quatre hores, per no «violar la integritat dels residents». Per instal·lar aquesta càmera es necessitava una aprovació unànime dels socis. Només un hi va votar en contra.

Perquè Ove no es refiava d’internet. Escrivia la paraula amb I majúscula i deixava caure el pes de l’accent tònic en net, tot i que la seva dona insistia que havia de ser sobre l’inter inicial. I estava convençut que aquesta Ínternet només l’espiaria a ell quan llencés la brossa. Per això es va assegurar que la junta se n’assabentés. Així que no hi va haver càmeres. Ja estava bé, així, pensava Ove. A més, amb les seves rondes diàries n’hi havia més que prou. D’aquesta manera se sap qui fa què. No fa falta ser una llumenera per entendre-ho.

Quan va acabar la inspecció va tancar la porta de la caseta de les escombraries amb clau i, com feia cada matí, la va estirar tres vegades per comprovar que era ben tancada. Aleshores, quan es va girar, es va fixar en una bicicleta recolzada a la paret del quartet de les bicicletes. I això tot i el rètol que hi havia clavat a la part superior de la façana que posava ben clar «Prohibit aparcar bicicletes». Al costat de la bicicleta un dels veïns havia deixat una nota escrita: «Això no és cap aparcament de bicicletes! Aprèn a llegir!». Ove va deixar anar un «idiotes!», va obrir el quartet de bicicletes i la va col·locar amb cura a dins. Tot seguit va tancar la porta amb clau i la va estirar tres vegades per comprovar.

Després va treure la nota escrita de la paret. No li faltaven ganes d’enviar una proposta a la junta per demanar que es col·loqués un rètol de «Prohibit fixar cartells». La gent es pensava que podia enganxar les seves notes pertot arreu sense ordre ni concert. La paret no era cap tauler d’anuncis, caram!

Després es va dirigir cap al caminoi de vianants que hi havia entre els dos edificis. Es va aturar davant del seu. Es va acotar i va olorar les juntes de les rajoles. Pixat. Feia olor de pixat. I amb aquesta apreciació va entrar a casa seva, va tancar la porta i es va beure el cafè.

En acabat, va trucar i es va donar de baixa de la companyia de telèfon i de la subscripció del diari. Va arreglar el monocomandament del bany petit. Va ajustar uns cargols del mànec de la porta de la terrassa que dóna a la cuina. Va posar oli a la fusta del moble de la cuina. Va reorganitzar les capses de les golfes. Va ordenar les eines i va canviar de lloc les rodes d’hivern del Saab. I ara què?

I la veritat és que no esperava que la vida hagués de ser així. Això era l’única cosa que Ove sentia.

És dimarts a la tarda, novembre, són les quatre i Ove ha apagat tots els llums. Ha tancat la calefacció i la cafetera. Ha tractat amb oli el moble de cuina tot i que els rucs d’Ikea diuen que no cal. En aquesta casa s’aplica l’oli una vegada a l’any, faci o no faci falta. Ja poden dir el que vulguin les noies amb polo groc del magatzem d’autoservei, maquillades com un pallasso.

Està dret a la sala d’estar de la casa de dos pisos i mitja golfa mirant per la finestra. El paio d’uns quaranta amb barbeta de quatre dies de la casa del davant apareix fent fúting. Es diu Anders. Acaba d’arribar. Tot just fa quatre o cinc anys que viu en el barri. I ja ha aconseguit ficar-se de ple a la junta de la comunitat de propietaris. El molt escurçó. I ara es pensa que és l’amo del carrer. Es va mudar aquí, diuen, després de divorciar-se i ha pagat uns bons calerons per la casa. Més del que costava. Genteta que s’instal·la i fa augmentar el preu de l’IBI a la gent normal i corrent. Com si aquest fos un barri de gent rica. I un Audi té, també. Ove l’ha vist. És el que toca. Petits empresaris i altres idiotes de la mateixa mena només poden conduir un Audi. El cap no els dóna per a més.

Ove es fica les mans a les butxaques dels pantalons blaus. Dóna una puntada de peu aïrada al sòcol. La casa és massa gran per a Ove i la seva dona. Aquesta és la veritat. Està pagada, no deu ni una corona del préstec. I això és més del que es pot dir del paio aquest. Ara la gent no fa més que agafar préstecs. Ove ha amortitzat. Ha complert. Ha fet feina. No ha estat malalt cap dia. Ha fet la seva aportació. Ha estat responsable. Avui en dia ningú no és responsable. Ara només hi ha informàtica i assessors i els capitosts de l’ajuntament van a puticlubs i venen contractes de pisos en negre. Paradisos fiscals i cartera de valors. Ningú no vol fer feina. Un país ple de gent que no volen fer una altra cosa que sortir a esmorzar tot el dia.

«Quina meravella poder descansar, a partir d’ara, oi?». Això li ho digueren ahir a la feina. Li explicaren que hi havia «manca de feina» i que calia «donar una oportunitat a les noves generacions». Després d’un terç de segle a la mateixa feina, ara resulta que tot és un problema de generacions. Perquè ara tots tenen trenta-un anys, porten pantalons massa cenyits i han deixat de beure cafè de debò. I cap no vol assumir responsabilitats. Un munt de paios amb la barbeta ben retallada que es dediquen a canviar de feina, de dona i de marca de cotxes. Sense més ni més. Quan els rota.

Ove mira per la finestra amb ràbia. El xitxarel·lo del veí fa fúting. I no és que el fúting el provoqui. No gens. Li importa ben poc si la gent corre o no. El que no entén és per què n’han de presumir tant. Amb aquests somriures d’autocomplaença, com si s’estiguessin curant d’un emfisema pulmonar. O caminen massa ràpid o corren massa lent, això és el que fan els que fan fúting. És la manera que un paio de quaranta anys té de dir al món que no sap fer res de res. I a més, vestir-se com un gimnasta romanès adolescent per fer-ho…, realment és necessari? Cal anar vestit com l’equip olímpic de luge per sortir a córrer pels carrers durant tres quarts i sense un pla establert?

I la xicota que té, el xitxarel·lo aquest! Deu anys més jove. La rossa inútil, l’ha batejada Ove. No fa més que passejar-se pel barri bambolejant-se com un panda borratxo sobre uns tacons alts com torres, pintada com un pallasso i amb unes ulleres de sol tan grosses que no saps si són unes ulleres o un casc. A més, té un animaló d’aquests nans, de butxaca, que no fa altra cosa que córrer solt d’una banda a l’altra, bordar i pixar davant l’entrada de casa d’Ove. Ella es pensa que Ove no se n’adona, però Ove n’està ben assabentat.

I la veritat és que no esperava que la vida hagués de ser així. Senzillament.

«Quina meravella poder descansar, a partir d’ara, oi?», li digueren ahir a la feina. I allà el tenim: Ove plantat davant la fusta tractada amb oli de la cuina. En realitat, una persona no hauria de tenir temps per fer aquestes coses un dimarts.

Mira a través de la finestra cap a la casa del davant, idèntica a la seva. Sembla que s’hi acaba d’instal·lar una família amb infants. Emigrants, pel que ha pogut esbrinar Ove. Encara no sap quin cotxe tenen. Espera que no sigui un Audi. O pitjor encara: un cotxe de marca japonesa.

Ove assenteix com si hagués formulat un pensament amb el qual està profundament d’acord. Mira al sostre de la sala d’estar. Avui hi penjarà un ganxo. I quan diu ganxo vol dir un ganxo de debò. Res d’aquests ganxos que qualsevol dels assessors i experts de noves tecnologies, vestits amb jerseis unisex, poden col·locar. No. El ganxo que ell col·locarà serà resistent com una roca. El pensa col·locar tan bé que el dia que hagin d’enderrocar la casa el ganxo serà el darrer component de l’edifici a caure.

D’aquí a uns dies tindrà al seu davant un agent immobiliari fatxenda, amb un nus de corbata tan gros com el cap d’un nadó, que s’omplirà la boca amb «l’aprofitament de l’espai» i «el potencial de millora». Podrà dir moltes coses sobre Ove però no dirà ni «pruna» sobre el ganxo. Així serà.

A terra hi ha la capsa amb les «coses útils i necessàries» d’Ove. Així estan distribuïdes les coses a la casa. Els objectes que la seva dona ha comprat són «agradables» o «bonics». Tots els objectes que Ove ha comprat són objectes útils. Tenen una funció. Els té classificats en dues capses, la capsa petita i la capsa gran de «coses útils i necessàries». La que té al davant seu és la petita. Conté claus, cargols, claus de got i coses per l’estil. La gent ja no té eines de qualitat. Són capaços de tenir vint sabates però no saben on és el calçador. Tenen la casa plena de microones i televisors de plasma, però no són capaços de fer servir un tac per collar-hi un cargol, encara que els estiguessin amenaçant amb un ganivet de dimensions respectables.

A la seva capsa de «coses útils i necessàries» té tota una secció dedicada als tacs per al formigó. Els mira com si fossin peces d’escacs. No li agrada prendre decisions massa precipitades quan es tracta del formigó. Requereix un temps. Cada tac significa un procés i una àrea determinada d’ús. Ningú no respecta la funcionalitat, ara tot ha de ser elegant i sortir a l’ordinador. Ell fa el que s’ha de fer, punt.

«Quina meravella poder descansar, a partir d’ara, oi?», li digueren a la feina. Ficaren el nas al seu despatx, i li explicaren que havien decidit notificar-li-ho dilluns i no esperar a divendres per «no espatllar-li el cap de setmana». «No et pots queixar! Serà meravellós poder descansar». ¿Què saben ells què és despertar-se un dimarts i saber que ja no ets útil? Amb els seus internets i els seus cafès exprés, què saben ells de ser responsable?

Ove torna a mirar al sostre. Tanca una mica els ulls. És important que el ganxo quedi centrado, decideix.

I quan està ben capficat en aquella reflexió tan important, un soroll esgarrifós l’interromp. Recorda prou el xerric que podria fer un desgraciat que, intentant entrar de cul un cotxe japonès amb remolc, li fregués la paret de la façana de casa seva.