22

Un home anomenat Ove
i una persona tancada en un garatge

Ove i el gat estan asseguts en silenci al Saab, aparcat a la zona de càrrega, davant de l’entrada de l’hospital.

—Deixa de donar-me’n la culpa —diu Ove al gat.

El gat el mira més decebut que enfadat. Ove mira per la finestra, crispat. En certa mesura, se sent com el gat.

Per descomptat, no havia previst haver de tornar a aquell hospital una altra vegada. Odiava els hospitals. Però en menys d’una setmana hi havia anat tres vegades. Allò no tenia cap ni peus. Però aquesta vegada no ha tingut altra elecció. Si ha de ser sincer, gairebé li han fet xantatge perquè tornés aquí.

El dia, ja es veia, s’havia torçat des del principi.

Tot va començar a l’hora de la ronda, mentre el gat i ell feien la volta d’inspecció rutinària. Van descobrir que algú havia aixafat el rètol on s’informava de la prohibició de circular amb vehicle per la zona residencial. Ove va trobar pintura blanca en un dels cantons del rètol i va amollar tal tirallonga de malediccions que el gat semblava escandalitzat. Davant la casa d’Anita i Rune va trobar noves burilles. Ove estava tan enfadat, que va fer una ronda d’inspecció de més, només per calmar-se. Quan va tornar, es va trobar el gat assegut en la neu i amb una mirada acusadora.

—No és responsabilitat meva —va dir mentre entrava a la caseta.

Va sortir amb la pala a les mans i es va dirigir cap al camí que passava entre els edificis. La jaqueta blava es movia amunt i avall al ritme de la seva respiració agitada. De tant en tant donava un cop d’ull a la casa d’Anita i Rune i premia les dents amb tanta força que li xerricaven.

—No és culpa meva que s’hagi tornat vell —va dir amb decisió.

El gat no semblava acceptar el que havia dit com una explicació satisfactòria Ove el va assenyalar amb la pala.

—Creus que és la primera vegada que m’enfronto a les autoritats? Aquest informe sobre Rune, creus que aquesta decisió que han de prendre sobre ell estarà llesta aviat? No ho estarà mai! S’ha d’aprovar, recórrer, l’han de moldre en els seus molins burocràtics de merda! Et penses que serà ràpid, però triguen mesos! Anys! Creus que penso quedar-me esperant tot aquest temps només perquè el senyor s’ha tornat vell i inútil?

El gat no contesta.

—No ho entens, oi que no? —pregunta Ove amb un bufit mentre li dóna l’esquena. Sent la mirada del gat sobre la seva esquena mentre va traient la neu amb la pala.

Bé. Malgrat tot, i per fer honor a la veritat, aquesta no és la raó que ha portat el gat i Ove a l’aparcament de l’hospital. Però hi té una certa relació el fet que Ove estava traient la neu quan va aparèixer la periodista de l’abric verd massa gran.

—Ove? —va preguntar la dona des del seu darrere, com si estigués preocupada que ell hagués canviat d’identitat des de la darrera vegada que van parlar.

Ove va continuar traient neu amb la pala sense fer cas de la seva presència.

—Volia fer-te unes preguntes… —va intentar.

—Fes-les en un altre lloc que aquí no tenim temps —va contestar Ove mentre continuava traient neu amb la pala, amb una concentració tal que era difícil dir si treia la neu o si cavava un forat.

—Només vull… —Però es va veure interrompuda per Ove i el gat que entraren a la casa i li tancaren la porta als nassos.

Ove i el gat es van arraulir a l’entrada esperant que la dona se n’anés, però la periodista va començar a copejar la porta cridant: «Però si ets un heroi!».

—Aquesta dona és psicòtica total —diu Ove al gat.

El gat no li va portar la contrària.

Quan la periodista va començar a cridar i a copejar amb més força no va saber què fer, així que va obrir la porta i li va indicar amb el dit sobre els llavis que callés. Ho va fer amb la mateixa autoritat que un bibliotecari.

Ella va somriure i va treure un objecte que Ove va suposar que era una càmera. I si era una altra cosa? En aquesta societat ja no se sap amb seguretat què és una càmera.

Tot seguit, la dona va intentar entrar. No ho hauria d’haver fet.

Ove va alçar la mà i la va empènyer enrere amb tanta força que quasi acaba d’esquenes a la neu.

—No vull comprar res —va dir Ove.

La periodista va recuperar l’equilibri i va agitar la càmera davant seu, mentre començava a dir alguna cosa. Ove no feia cas. Mirava a la càmera com si fos alguna classe d’arma. Després va decidir fugir. Amb aquesta dona no hi havia manera de parlar.

Així que ell i el gat van sortir al carrer, van tancar la porta amb clau i es van dirigir cap a l’aparcament amb la periodista estalonant-los.

I Bé. Per fer honor a la veritat, tampoc això és la raó per la qual estan aquí. Però quan Parvaneh, un quart d’hora més tard, aproximadament, estava trucant a la seva porta amb la petita agafada de la mà, va sentir veus provinents de l’aparcament. I això sí que té molt a veure amb el fet que tornava a estar davant de l’hospital.

Quan Parvaneh i la nena de tres anys havien girat per la cantonada de l’aparcament, van veure Ove dret davant la porta del seu garatge, amb les mans a la butxaca i empipat, i el gat al seu costat, amb cara de culpable.

—Què fas? —li pregunta.

—Res —respon ell mirant a terra com el gat.

Des de l’interior del garatge se senten cops.

—Què és aquest soroll? —demana Parvaneh.

Ove no contesta. De sobte, sembla molt interessat en el bocí d’asfalt que hi ha davant mateix de la punta de les seves sabates. El gat sembla que, d’un moment a l’altre, sortirà d’allà xiulant. Es tornen a sentir cops des de l’interior del garatge.

—Hola? —diu Parvaneh en veu alta, adreçant-se al punt d’origen dels cops.

—Hola? —respon l’interior.

Parvaneh fa uns ulls com unes taronges.

—Déu meu… Que has tancat a algú al GARATGE, Ove? —vocifera i l’aferra pel braç.

Ove no contesta. Parvaneh el sacseja com si esperés que li caiguessin cocos.

—Ove!

—Sí, sí, sí. Però ha estat sense voler —protesta i s’allibera de la seva mà.

—Sense voler? —repeteix Parvaneh movent el cap.

—Sí, sense voler —ratifica, com si amb aquesta afirmació ja no hi hagués res més a discutir.

Quan la reacció de Parvaneh li fa entendre que s’ha d’explicar una mica més, es grata el cap i sospira.

—La dona aquesta… Bé, vull dir la periodista. No havia pensat tancar-la. Pensava tancar-me jo amb el gat, però ens ha seguit i bé, ha acabat així.

Parvaneh comença a fregar-se les temples.

—No puc més…

—Ove dolent, dolent —diu la petita.

—Hola? —diu la porta.

—No hi ha ningú —li crida Ove.

—Però si us estic sentint! —contesta.

Ove sospira i mira a Parvaneh, cansat. Com si estigués a punt de dir-li: «Ho sents que a la porta del garatge li ha picat per parlar, ara?».

Parvaneh l’aparta, camina fins el garatge, posa la cara contra la porta i hi truca lleument. Com si es volgués comunicar amb alfabet morse. Parvaneh sospira.

—Per què vols parlar amb Ove? —li diu, aquesta vegada amb alfabet tradicional.

—Perquè és un heroi!

—Un… què?

—Sí, perdona. El meu nom és Lena. Treballo al diari local i vull fer una entre…

Parvaneh mira sorpresa a Ove.

—Com que heroi?

—Aquesta dona s’ha begut l’enteniment! —protesta Ove.

—Va salvar una persona que va caure a la via! —diu la periodista.

—Estàs segura que has localitzat l’Ove correcte? —diu Parvaneh.

Ove sembla ofès.

—Ara resulta que no puc ser un heroi! —rondina.

Parvaneh el mira amb sospita. La petita intenta agafar el gat per la poca cua que li queda. Al gat no li fa gens de gràcia i es refugia entre les cames d’Ove.

—Què has fet, Ove? —li pregunta mentre s’allunya del garatge.

La petita continua perseguint el gat entre les cames d’Ove. No sap què fer amb les mans.

—Bah, vaig pescar una corbata de la via. No n’hi ha per a tant! —murmura.

Parvaneh intenta aguantar-se el riure.

—Tampoc cal que te’n riguis —diu, ofès.

—Perdona —li respon Parvaneh.

La porta del garatge sembla que diu: «Hola? Encara sou aquí?».

—No! —contesta Ove, bruscament.

—Per què estàs tan empipat? —pregunta el garatge.

Ove comença a dubtar. S’inclina cap a Parvaneh.

—Mira… No sé com treure-me-la de sobre —diu Ove. I si Parvaneh no el conegués, hauria pensat que li ho deia suplicant—. No vull que s’estigui allà, sola amb el Saab.

Parvaneh assenteix com si es fes càrrec de la tremenda situació. Ove posa un puny pacificador entre la petita i el gat abans que la situació surti de mare. La petita només vol abraçar el gat, però l’animal la veu com l’enemic públic número u. Ove agafa la petita, que esclata a riure.

—I vosaltres què feu aquí? —pregunta Ove a Parvaneh mentre li lliura la petita, que riu com si fos un sac de patates.

—Pensàvem agafar l’autobús per anar a buscar Patrick i Jimmy a l’hospital.

Ha observat en la cara d’Ove un gest d’incomoditat quan ha dit la paraula «autobús».

—Nosaltres… —ha començat a dir Parvaneh pensativa.

Mira el garatge. Mira Ove.

—Més alt que no se sent! —diu el garatge.

Ove recula automàticament dues passes enrere. Parvaneh somriu amb confiança. Com si acabés d’esbrinar una contrasenya secreta.

—Mira, Ove, si em portes a l’hospital t’ajudo a lliurar-te de la periodista. Fem un tracte?

Ove aixeca la vista. No sembla gens convençut. No té cap intenció de tornar a aquell hospital. Parnaveh fa un gest de resignació amb els braços.

—Si no, diré a la periodista que tinc alguna una altra història sobre tu per explicar —diu alçant les celles.

—Una altra història? Quines històries? —comença a cridar el garatge excitat.

Ove es mira el garatge i sembla derrotat.

—Això és xantatge.

Parvaneh assenteix sense deixar de somriure.

—Ove va pegar al pallasso! —diu la petita assentint cap al gat, ja que, òbviament, coneix l’aversió que Ove sent per l’hospital, però li sembla que cal explicar-ne els motius als qui no han viscut el moment.

El gat no sembla que entengui què vol dir. Però pensa igualment que si el pallasso era igual de pesat que la nena, tal vegada s’ho mereixia.

—A mi no em doblega un xantatge! —diu Ove donant a entendre que no hi ha res més a dir.

I per això ara Ove torna a ser davant l’aparcament de l’hospital. El gat fa cara d’haver patit una greu traïció pel fet d’haver hagut de fer tot el camí al seient del darrere amb la nena de tres anys. Ove allisa el paper de diari sobre els seients. Se sent enganyat. Quan Parvaneh li havia promès que l’ajudaria a «treure’s del damunt» la periodista, ell no havia pensat gens amb la manera. I era cert que no havia demanat que Parvaneh la fes desaparèixer d’un cop de vareta màgica o que la colpegés i l’enterrés en el desert.

L’únic que Parvaneh va fer va ser obrir el garatge, donar a la periodista la seva targeta i dir-li: «Truca’m i parlarem sobre Ove». I quina manera és, aquesta, de desfer-se d’una persona? No li sembla gens efectiva.

Però ara ja és massa tard. Ara està aparcat davant de l’hospital que ja ha visitat tres vegades en menys d’una setmana. Xantatge, no cal que hi doni més voltes.

I a sobre ha de suportar les mirades plenes de retret del gat. Hi ha alguna cosa en aquestes mirades felines que li recorden Sonja.

—No s’enduran Rune. Això només ho diuen, però el procés durarà anys i anys —diu Ove al gat.

I potser també ho diu a Sonja. Fins i tot a ell mateix. No ho sap.

—Com a mínim podries deixar de sentir llàstima de tu mateix. Si no fos per mi, estaries vivint a casa de la nena, i t’asseguro que llavors et quedaria menys cua de la que tens ara. Pensa-ho! —li diu al gat bufant, i intenta canviar de tema.

El gat fa mitja volta, es posa de costat, s’allunya d’Ove i s’adorm en senyal de protesta. Ove mira una altra vegada per la finestra. Té ben clar que la petita no té al·lèrgia als gats. Té ben clar que Parvaneh el va mentir perquè ell s’encarregués d’aquell nyap de gat.

Què coi! El cap el té ben clar, encara. Ell no és cap vell senil.