38

Un home anomenat Ove i el final d’una història

A grans trets, al món hi ha dues menes de persones. Les que entenen la bondat dels cables blancs i les que no. Jimmy pertany a la primera categoria de persones. A ell li agraden els cables blancs. I els mòbils blancs. I les pantalles d’ordinador blanques amb una fruita al darrere. Aquest és el resum del que Ove ha entès en el viatge amb cotxe a la ciutat, durant el qual Jimmy no ha parat de parlar de temes pels quals qualsevol persona racional hauria de mostrar el desinterès més absolut i que han fet que Ove hagi quedat sumit en una espècie d’estat meditatiu en què la xerrameca de Jimmy s’ha esvaït en un segon pla, com un soroll indefinit.

Ove ja s’havia penedit d’haver demanat ajuda a Jimmy, en el moment mateix que el jove va seure en el Saab amb un enorme entrepà amb mostassa a la mà. I les coses no van millorar quan, en arribar a la botiga, va desaparèixer per donar un cop d’ull «als cables». I la veritat era que, com solia repetir Ove, si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Per això es va dirigir tot sol cap a la caixa. I fins que Ove no va exclamar «però que t’han fet una lobotomia, a tu, o què?!» al dependent que intentava mostrar-li la gamma de portàtils, Jimmy no va comparèixer per ajudar-lo. Bé, no tant per ajudar Ove, sinó per ajudar el dependent.

—Anem junts —diu Jimmy al venedor amb una mirada que pretén ser una espècie de salutació secreta i que diu «no us preocupeu, sóc un dels vostres».

El venedor deixa anar un sospir de frustració i assenyala Ove mentre diu:

—Intento ajudar-lo però…

—El que intentes és encolomar-me un munt de RAMPOINES, això és el que fas! —contesta Ove i amenaça el jove amb el primer objecte que troba a l’abast.

Ove no sap què és però sembla una espècie d’endoll blanc de paret. Li podria anar prou bé per llançar-li al cap amb força si calgués. El venedor mira Jimmy empetitint els ulls convulsament, una reacció que Ove sembla provocar sovint entre els qui té a prop i que podria donar peu a inventar una síndrome amb el seu nom.

—No t’hi posis pedres al fetge, tio —li diu Jimmy intentant animar-lo.

—He volgut ensenyar-li un MacBook i ha començat a preguntar-me quina marca de cotxe tinc —diu l’encarregat, i sembla genuïnament ofès.

—És una pregunta important —murmura Ove, i es mira Jimmy amb resolució.

—Però no en tinc cap, de cotxe, jo! Perquè em sembla innecessari i prefereixo desplaçar-me d’una forma ecològicament responsable —respon el venedor amb una veueta entre irada i plorosa.

Ove fa un gest amb els braços cap a Jimmy com volent dir «això ho explica tot».

—Amb aquesta persona no s’hi pot parlar —diu, i espera que Jimmy li doni la raó.

Jimmy posa la mà sobre l’espatlla del venedor i suggereix a Ove, amb una veu tranquil·la, «que es relaxi una mica». Ove li contesta, força alterat, que està més tranquil que una bassa d’oli.

—Per cert, on dimonis has estat? —li pregunta tot seguit.

—Qui? Jo? He estat mirant unes pantalles noves, ja saps —li explica Jimmy.

—Penses comprar una pantalla? —li pregunta Ove.

—No —respon el noi, i se’l mira com si li hagués fet una pregunta ben estranya, igual que Sonja quan li deia «i això què hi té a veure» quan Ove li comentava que no entenia perquè «necessitava» un parell de sabates noves.

El venedor s’adona que té l’oportunitat de tocar el dos i ho intenta discretament, però Ove se n’adona i li impedeix la fugida.

—On et penses que vas? Encara no hem acabat!

El venedor fa un posat ben desgraciat. Jimmy li dóna uns copets a l’esquena per animar-lo.

—El meu amic Ove vol comprar un iPad. Creus que és possible?

El venedor mira amb resignació primer a Ove, després a Jimmy. Tot seguit mira cap a la caixa on, tot just fa una estona, Ove li deia a crits que no volia cap merda d’ordinador sense teclat. Sospira i s’asserena una mica.

—D’aacoooord… Tornem a la caixa, doncs. Quin model voleu? El de 16, el de 32 o el de 64 gigues?

Ove mira el venedor amb odi, com si es dediqués a inventar-se paraules i combinacions de xifres per fer befa.

—Hi ha diverses versions amb memòries diferents —li tradueix Jimmy, com si Ove fos un estranger que hagués acabat d’arribar al país.

—I, lògicament, em costarà un ull de la cara —protesta Ove.

Jimmy assenteix comprensivament i es gira cap al venedor.

—Crec que Ove vol saber més coses sobre les diferències entre els diversos models.

L’encarregat gemega.

D’acord. Però vol el model normal o el 3G?

Jimmy es gira cap a Ove.

—El farà servir només a la casa o també el voldrà usar per fora?

—Escolta’m! Li vull comprar el MILLOR! Queda clar? —respon Ove al venedor mentre l’amenaça amb l’índex llanterna.

El jove fa una passa enrere, espantat. Jimmy somriu i obre els braços com si estigués a punt d’abraçar a algú.

—Tio, Ove vol el millor i punt!

Uns minuts després, Ove arrenca la bossa amb l’iPad de les mans a l’encarregat mentre rondina en veu baixa «set mil nou-centes noranta-cinc corones! I no té ni teclat!», «maleïts lladres!» i surt per la porta d’entrada. Jimmy es queda pensant a la botiga, observant la paret que hi ha al darrere del venedor.

—Ja que sóc aquí, saps… voldria mirar un cable.

—D’acord, quin cable? —sospira el dependent, amb cara d’esgotament.

Jimmy s’inclina cap endavant mentre es frega les mans encuriosit.

—Bé, què tens?

I així va ser com la filla gran de Parvaneh va rebre un iPad d’Ove i un cable de Jimmy.

—Jo en tinc un d’igual. És fantàstic! —diu Jimmy mentre assenyala l’embalatge.

La nena està al vestíbul i no sap ben bé què s’espera que faci de la informació rebuda. Assenteix i diu: «Molt bonic… gràcies». Jimmy assenteix, també, content.

—Hi ha res per menjar?

La nena de set anys mira en direcció a la sala d’estar que és plena de gent. Al bell mig de l’habitació hi ha un pastís amb vuit espelmes cap al qual Jimmy avança directe. La nena, que acaba de fer vuit anys, continua a l’entrada mirant-se la capsa de l’iPad com si no es pogués creure que la té a les mans. Ove s’inclina cap a ella.

—Així em sentia jo cada vegada que em comprava un cotxe nou —li diu en veu baixa.

La nena mira al voltant per assegurar-se que ningú no la veu, després somriu i li fa una abraçada.

—Gràcies, avi —diu, i se’n va corrents a la seva habitació.

Ove queda en silenci en el vestíbul jugant amb la clau de casa. Patrick s’acosta pel darrere fent tentines i segueix la seva filla gran. Tot indica que li ha tocat la pitjor missió del vespre: convèncer la seva filla que és més divertit estar-se amb els convidats menjant pastís, que tancar-se a la seva habitació a escoltar música i descarregar aplicacions per al nou iPad. Ove continua al vestíbul sense dir res, amb la mirada buida a terra i amb l’abric posat uns deu minuts més.

—Et trobes bé?

La veu de Parvaneh el treu de l’embadaliment com si l’haguessin tret d’un somni. La veu a l’entrada de la sala, amb les mans damunt l’enorme panxa, com si fos una enorme senalla plena de roba. Ove aixeca la vista, amb els ulls una mica entelats.

—Sí, sí, és clar que sí.

—Vine a menjar un bocí de pastís.

—No… Gràcies, no m’agrada el dolç. Me’n vaig a fer un volt amb el gat.

Els ulls castanys immensos de Parvaneh el traspassen d’aquella manera que tant l’incomoda. Com si tingués algun mal presagi.

—D’acord —diu, però no sembla gaire convençuda. Tot seguit afegeix—: Farem pràctiques demà? A les vuit seré a casa teva.

Ove assenteix. El gat apareix vacil·lant, amb restes de pastís als bigotis.

—Has acabat? —li diu Ove, i quan el gat sembla confirmar-ho, Ove dóna un cop d’ull ràpid a Parvaneh, juga una mica amb les seves claus i confirma en veu baixa—: Sí. Demà a les vuit, doncs.

L’obscuritat compacta de l’hivern s’ha estès pel barri de cases adossades quan el gat i Ove surten al carrer i recorren el carreró. Les rialles i la música de la festa d’aniversari es perden entre les parets dels edificis. A Sonja li hauria agradat molt veure la transformació del barri amb aquella estrangera embarassada tan esbojarrada i la seva família ingovernable. Hauria rigut molt. I Déu sap com troba a faltar aquesta rialla.

Camina amb el gat enganxat als seus talons cap a l’aparcament. Clava puntades de peu de control als rètols. Estira una mica les portes del garatge. Mira els contenidors de la brossa. Quan tornen carrer avall entre les cases, a l’altura de la caseta, Ove veu alguna cosa que es mou a la darrera casa del carrer, a la banda de casa de Parvaneh i Patrick. Primer pensa que és un dels convidats de la festa, però després veu que l’ombra es mou a prop de la caseta d’eines de la família aquella de classificadors de residus. Segons el que en sap Ove, encara són a Tailàndia. Amb els ulls mig tancats intenta assegurar-se que no sigui un joc d’ombres sobre la neu que el faci confondre. Però just quan estava convençut que la seva vista ja no era el que havia estat, apareix de nou la mateixa figura. I al darrere, dues més. Després se sent el soroll inconfusible d’un martell contra una finestra amb cinta aïllant a sobre perquè no se senti quan cau el vidre a bocins. Ove sap perfectament com sona, ho va aprendre quan treballava al ferrocarril i havia de retirar vidres trencats sense tallar-se.

—Hola? Qui hi ha? Què esteu fent? —pregunta en la foscor.

Les figures es paren. Ove sent veus.

—Què feu? —crida Ove, i comença a córrer cap a ells.

Veu com un d’ells fa una passa cap a ell i sent que un altre crida alguna cosa. Ove augmenta la velocitat i corre cap endavant com si els volgués envestir. De sobte cau en la idea que hauria hagut d’haver agafat alguna cosa de la caseta per defensar-se, però ara ja és massa tard. De cua d’ull veu que una de les figures fa girar un objecte allargat a la mà, i de seguida pensa que és el primer que ha d’intentar tombar.

Quan nota el cop al pit, pensa que un dels paios l’ha atacat pel darrere i li ha clavat un cop a l’esquena. Però aleshores nota una segona fiblada, com si algú li travessés una espasa tot al llarg dels cos, des del crani fins als peus. Se li talla la respiració, li falta l’aire. Ove cau amb tot el seu pes sobre la neu. Nota, mig inconscient, la cremor a la galta en contacte amb el gel i com si algú li rebregués el pit per dins fins a formar un bolic. Com quan aixafes una llauna d’alumini amb la mà.

Ove sent les passes apressades dels lladres sobre la neu i entén que estan fugint. No sap quant de temps passa, però el dolor que té al cap, semblant a un esclat de vidre i metall, és insuportable. Vol cridar però no té aire als seus pulmons. Sent la veu de Parvaneh molt fluixa, ofegada pel soroll del batec de la sang. Les seves passes insegures quan ensopega i rellisca sobre la neu amb aquell seu cos desproporcionat. L’última cosa que pensa Ove, abans d’entrar en l’obscuritat, és que ha de fer-li prometre que no deixarà que l’ambulància circuli entre les cases.

La circulació de vehicles no és permesa dins la zona residencial.