17

Un home anomenat Ove i un nyap de gat
enterrat en la neu

—Està mort? —li pregunta Parvaneh horroritzada, acostant-se tan de pressa com li permet la seva condició d’embarassada i clavant la vista al forat.

—No sóc veterinari —respon Ove.

No ho diu amb veu desagradable. Simplement n’informa. No entén ben bé d’on surt sempre aquesta dona. Que no pot ni inclinar-se sobre un forat en forma de gat, en el seu propi jardí, sense que l’empipi?

—Però l’hauràs de treure d’aquí, no? —li diu cridant mentre el copeja a l’espatlla amb la manyopla.

Ove no sembla estar-hi gens d’acord i es fica les mans a les butxaques. Encara li costa respirar.

—Per què?

—Però et falta un bull o què? —replica ella.

—No m’agraden els gats —la informa, clavant els talons en la neu.

Quan veu la mirada de Parvaneh es fa enrere unes passes per evitar la seva manyopla.

—Potser dorm —suggereix Ove donant un cop d’ull al forat—. Si no ja sortirà quan la neu es fongui.

Quan veu volar la manyopla cap a ell constata que no ha estat mala idea haver fet unes passes enrere.

Tot seguit, Parvaneh fica les mans dins el forat i en treu el gat mig congelat. Semblen quatre gelats desfets sobre una bufanda vella.

—Obre la porta! —li ordena cridant.

Ove enfonsa encara més els peus en la neu. Hauria volgut dir-li que no havia començat el dia amb la idea de deixar passar gats o dones a casa seva, però Parvaneh es mou amb tanta decisió que només és qüestió de la seva pròpia capacitat de reacció que la dona passi pel costat o per sobre d’ell. I Ove no coneix persona amb més dificultats per escoltar els altres que aquesta dona. Nota que es torna a quedar sense respiració i s’ha de controlar per no posar-se la mà al pit.

Ella continua endavant. Ell s’aparta. Ella li passa pel davant. I sense que ho pugui evitar, el pelatge congelat li desperta records del gat Ernest. D’aquell Ernest gras i estúpid que Sonja estimava tant i que li feia bategar el cor amb força.

—VOLS FER EL FAVOR D’OBRIR LA PORTA! —li crida Parvaneh, i mou el cap amb tanta força que sembla que per poc es fractura una vèrtebra.

Ove treu les claus com si fos un altre qui fes el moviment. Ell mateix no acaba d’entendre per què ho fa. Com si una part d’ell cridés «NO» dins el seu cap, mentre la resta del cos s’hi rebel·la.

—Porta mantes! —li ordena Parvaneh, que entra com una exhalació amb les sabates posades.

Ove s’està quiet uns instants recuperant la respiració i entra.

—Aquí fa molt de fred! Posa la calefacció! —li clava Parvaneh com si fos el més normal del món i empenyent-lo a moure’s. Deixa el gat sobre el sofà.

—Aquí no hi posis res! —respon Ove.

Tot plegat comença a sortir de mare, troba. Dret a l’entrada, reflexiona si la dona li intentarà llançar una manyopla si li diu que almenys posi uns diaris al sofà, sota el gat. Quan ella es gira, decideix que no val la pena esbrinar-ho. Ove creu que mai no ha vist una dona tan enfadada.

—Tinc una manta al pis de dalt —diu finalment, quan veu que la dona mira amb interès la làmpada de l’entrada.

—Què esperes, doncs! —crida Parvaneh.

Ove remuga l’ordre en silenci amb expressió forçada i burleta. Es treu les sabates i puja a buscar la flassada vigilant de mantenir una distància segura del radi d’acció de la manyopla.

Mentre puja les escales remuga i maleeix que no sigui possible viure tranquil al barri. Una vegada al pis de dalt respira fondo unes quantes vegades. El dolor al pit ha desaparegut. El cor batega amb normalitat. Li passa de tant en tant, així que no es preocupa massa. Sempre acaba passant. I a més, ja no necessitarà el cor per gaire temps, així que tant se val.

Sent veus a baix. No pot creure el que sent. Són els mateixos veïns que sempre li impedeixen morir, encara que l’estan portant a la bogeria i al caire del suïcidi. Això segur.

Quan Ove torna a entrar en la sala d’estar, hi troba el jove amb sobrepès mirant amb curiositat Parvaneh i el gat.

—Com va, tio? —saluda alegre a Ove.

Tot i la neu, només va vestit amb una samarreta de màniga curta.

—Vaja, ets tu! —respon Ove malhumorat en veure que ha pujat al pis de dalt i quan n’ha tornat casa seva s’ha convertit en un hostal.

—Havia sentit crits. Només volia veure que tot anava bé —diu el jove i arronsa les espatlles de tal manera que part del seu cos greixós sobresurt de la samarreta.

Parvaneh li estira la manta de les mans i embolica el gat.

—Així no el fareu entrar en calor —diu el jove amb to amable.

—No t’hi fiquis! —li diu Ove, que no és cap expert a descongelar gats però no li agrada que la gent entri a casa seva i comenci a donar ordres de com es fan les coses.

—Calla, Ove! —ordena Parvaneh mentre dirigeix la seva mirada al jove—. Què hem de fer? Està congelat!

—A mi ningú em fa callar —murmura Ove.

—Està a punt de morir —augura Parvaneh.

—No ho crec, simplement té una mica de fred… —diu Ove en un intent de recuperar la iniciativa en una situació que troba que ha sortit de mare.

L’embarassada es posa el dit índex sobre els llavis i fa un gest de silenci. Ove s’indigna tant que sembla que farà un triple salt mortal en l’aire.

—Jo me n’encarrego —diu el jove, ignorant que té Ove al costat intentant explicar que no pot aparèixer a casa d’un veí com si fos un comodí i començar a traginar gats d’una banda a l’altra.

Quan Parvaneh li dóna el gat, l’animal comença a canviar de color, i passa de lila a blanc. Ove perd la seva seguretat quan ho veu. Mira a Parvaneh i fa una passa enrere per deixar-la passar.

I llavors, el jove gras es treu la samarreta.

—Però, què… què… redimonis… fas! —encerta a dir Ove.

Ho pregunta mirant primer Parvaneh, que està dreta al costat del sofà amb el gat fonent-se-li als braços i regalimant aigua, i tot seguit el jove, que està allà al mig, amb el tors nu i el greix tremolant-li a cada passa que fa, des del pit fins als genolls, com si fos un paquet de gelat que s’hagués descongelat i tornat a congelar.

—Au, va, dóna-me’l —diu el jove, impassible, allargant uns braços gruixuts com troncs.

Quan ella li dóna el gat, el jove l’estreny contra el seu pit com si volgués fer un bolic.

—Per cert, sóc Jimmy —diu a Parvaneh amb un somrís.

—I jo Parvaneh —respon ella.

—Quin nom més bonic —diu Jimmy

—Gràcies! Vol dir «papallona». —Parvaneh somriu.

—Preciós! —diu Jimmy.

—Ofegaràs el gat —diu Ove.

—Eh, tranqui, no et ratllis! —diu Jimmy.

Els llavis d’Ove formen una línia blanca. Clava una puntada de disgust contra una post de fusta del terra. No ha entès què ha volgut dir, el jove, amb el «no et ratllis», però el que sap segur és que no pensa fer-li cas.

—Crec que el gat s’estima més morir congelat de forma civilitzada que ofegat —diu assenyalant el bolic gotejant que Jimmy té als braços.

Jimmy somriu magnànim amb tota la rodonesa de la seva cara.

—Relaxa’t, Ove. Sóc un paio gras, tio, i pots dir moltes coses dels grassos però som l’hòstia a l’hora de generar escalfor!

Parvaneh mira amb preocupació Jimmy, que gronxa el gat, i amb cura li posa la mà al morro.

—Comença a recuperar l’escalfor corporal! —exclama feliç, tot mirant a Ove triomfal.

Ove assenteix. Està a punt de deixar anar un sarcasme però s’adona que ell també se sent alleugerit per la notícia. No sap com manejar el sentiment, així que quan ella el mira fa veure que està ocupat amb el comandament a distància del televisor.

No perquè li importi el gat però Sonja es posaria ben contenta. Per ella, sí.

—Escalfaré una mica d’aigua! —diu Parvaneh, i abans que Ove reaccioni ja és a la cuina obrint armaris.

—Però, ara què nassos… —diu Ove i surt esperitat darrere d’ella.

La troba dreta a la cuina amb l’escalfador d’aigua a la mà. Sembla emocionada, com si de cop i volta assimilés tot el que ha passat. És la primera vegada que veu la dona sense esma de dir res. La cuina està ordenada però hi ha pols a tot arreu. Fa olor de cafè vell, hi ha brutícia als racons i pertot hi ha coses de la dona d’Ove. Els seus petits objectes decoratius a la finestra, els seus passadors sobre la taula de fusta, la seva lletra en els pòstits de la nevera.

El terra està ple de suaus empremtes de rodes. Com si algú hi hagués fet rodar unes rodes milers i milers de vegades. I la pica i la cuina són més baixes del que solen ser. Com si la cuina hagués estat construïda per a infants. Parvaneh s’ho mira tot de la mateixa manera que s’ho mira tothom la primera vegada que ho veu. Ove ja hi està avesat. Va ser ell qui la va refer després de l’accident. L’ajuntament es va negar a contribuir-hi, és clar, i per això ho va fer ell.

Parvaneh sembla congelada en un moviment. Ove li agafa l’escalfador d’aigua sense mirar-la als ulls. L’omple d’aigua i el posa al foc.

—Jo no ho sabia, Ove… —xiuxiueja avergonyida.

Ove està recolzat sobre la pica, d’esquena. Ella s’hi acosta i delicadament li posa la mà sobre l’esquena.

—Perdona, Ove. Sincerament. No hauria d’haver entrat a la cuina sense permís.

Ove s’escura la gola i assenteix sense girar-se. No sap quanta estona estan així. La mà d’ella sobre la seva esquena, amb naturalitat. No l’enretira.

La veu de Jimmy trenca el silenci.

—Hi ha res per menjar? —crida des de la sala d’estar.

L’esquena d’Ove s’allibera de la mà de Parvaneh. Mou el cap, es frega la cara amb el revers de la mà i, sense mirar-la, es dirigeix cap la nevera. Jimmy el rep alegre quan Ove surt de la cuina i li dóna un entrepà de salsitxa. Després es col·loca a una banda i l’observa molt seriós.

—Com està? —diu referint-se al gat.

Continua regalimant aigua del gat, però ha començat a recuperar la fisonomia i el color.

—Sembla que millor, no trobes, tio? —diu Jimmy mentre es menja l’entrepà d’un parell de mossegades.

Ove l’observa amb escepticisme. Jimmy sua com si fos un tros de cansalada sobre el foc. De sobte, mira a Ove amb tristor.

—Saps, Ove, penso que el que li va passar, a la teva dona, va ser una tragèdia. Sempre em va caure bé. Cuinava de meravella.

Ove el mira. Sembla que, per primera vegada en el dia d’avui, no està empipat.

—Sí, cuinava… força bé —assegura.

Ove s’acosta a la finestra i estira tres vegades el pom. Controla que estigui tancada, d’esquena a l’habitació. Prem bé les juntures. Parvaneh el mira des de la porta de la cuina, amb les mans sobre la seva panxa.

—El pots deixar aquí fins que recuperi l’escalfor. Després te l’endús —diu Ove en veu alta, assenyalant el gat.

A cua d’ull veu que Parvaneh intenta saber quines cartes amaga el contrincant. Això el fa sentir-se malament.

—No puc —diu Parvaneh finalment—. Les nenes són… al·lèrgiques —afegeix.

Ove nota que ha fet una pausa abans de dir «al·lèrgiques». Observa amb suspicàcia la imatge de la dona reflectida a la finestra, però no respon. Es gira i es dirigeix a Jimmy.

—Llavors, te n’hauràs d’encarregar tu —diu al jove gras.

Jimmy, que ara no tan sols sua la cansalada, sinó que comença a tenir la cara plena de taques vermelles, es mira al gat amb amor. El gat ha començat a moure la punta de la cua i ha ensorrat el musell en el braç greixós del jove.

—Ho sento, tio, però no crec que sigui una bona idea que jo em faci càrrec del gat —diu mentre arronsa les espatlles, i el gat puja i baixa com si estigués en una atracció de fira.

—I es pot saber per què? —pregunta Ove.

Jimmy estira una mica els braços. Se li han posat vermells i la pell li crema.

—Jo també sóc al·lèrgic.

Parvaneh crida, se li acosta sobtadament, li treu el gat de les mans i l’embolica amb la manta.

—Hem d’anar a l’hospital! —diu cridant.

—Jo ho tinc prohibit —contesta Ove sense pensar.

La mira de reüll i s’adona que Parvaneh està disposada a llançar-li el gat pel cap. Abaixa la vista i sospira resignat. «L’única cosa que demano és que em deixin morir en pau», pensa, i pressiona amb la punta de la sabata el parquet. Està una mica bufat. Mira Jimmy. Mira el gat. Mira el parquet mullat. I mou el cap mirant Parvaneh.

—Bé, haurem d’agafar el meu cotxe —diu remugant.

Es posa la jaqueta i tanca de cop la porta de casa. Al cap d’una estona torna a entrar a la sala d’estar. Dedica una mirada furibunda a Parvaneh.

—No penso conduir fins aquí perquè està prohi…

Ella l’interromp amb un doll de paraules perses. Ove no entén el que li diu, però li sembla un gest dramàtic innecessari. Tot seguit, la dona embolica millor el gat dins la manta, passa per davant d’ell i surt al carrer nevat.

—Les normes són les normes —li diu Ove rondinant, mentre ella va cap l’aparcament, sense respondre-li res.

Ove es gira i assenyala Jimmy.

—I tu et poses una samarreta o no et deixo pujar al Saab. Entesos?

Parvaneh paga l’aparcament de l’hospital. Ove no protesta.