4

Un home anomenat Ove no paga
un recàrrec de tres corones

Ove li dóna les flors. Dues. No havia pensat, d’entrada, que fossin dues. S’ha de ser una mica mesurat. Però era un assumpte de principis, li havia explicat Ove. Així que dues.

—Quan no ets a casa, res no va a l’hora —murmura, i clava una puntada de peu a la terra congelada.

La seva dona no contesta.

—Aquesta nit nevarà —diu Ove.

A la tele han dit que no nevarà però com sol dir Ove n’hi ha prou que diguin que no perquè sigui que sí. Ho explica a la seva dona però ella no contesta. Ove fica les mans dins les butxaques dels seus pantalons blaus i assenteix.

—No és normal anar per casa tot sol quan no hi ets. És el que penso. No és vida.

Ella continua callada.

Assenteix i torna a clavar una puntada a la terra. No entén les persones que diuen que desitgen la jubilació. Com es pot viure desitjant que arribi el moment en el qual esdevens innecessari? Viure i ser una càrrega per a la societat. Com ha de ser la persona que somia això? Estar-se a casa i esperar la mort. O pitjor: que et vinguin a buscar per ficar-te en una llar d’avis perquè ja no ets capaç de valer-te per tu mateix. Ove no es podia imagina res més terrible. Dependre dels altres per anar al bany. La dona d’Ove sol fer-hi befa dient que ell és l’única persona que coneix que s’estimaria més ser l’individu de dins del taüt que no pas el qui arriba amb un transport dels serveis socials. I potser sí que té raó. Potser sí.

El maleït gat tornava a estar allà una altra vegada. Just davant de la porta de casa seva. Si és que en podien dir gat, d’allò.

Ove es va llevar a un quart de set. Va fer cafè per a ell i la seva dona. Després va recórrer la casa per comprovar que la seva dona no hagués apujat la calefacció. Estava a la mateixa intensitat que l’havia posat el dia abans. Malgrat tot, la va abaixar una mica. Per seguretat. Després va despenjar la jaqueta de l’únic dels sis penjadors de l’entrada que no era ocupat pels abrics de la seva dona. I va sortir a fer el seu passeig de control. Va apuntar totes les matrícules i va estirar totes les portes dels garatges. Va notar que feia fred. Començava a ser hora de canviar la jaqueta blava d’entretemps que portava per l’abric blau d’hivern.

Ell sempre sap amb seguretat quan nevarà perquè coincideix amb el moment que la seva dona li insisteix a apujar la calefacció del dormitori. Bestieses, diu Ove, cada any el mateix. Els de la companyia elèctrica no tenen per què guanyar més calés només perquè fa una mica més de fred. Apujar la calefacció tot just cinc graus costaria milers de corones de més a l’any segons els seus càlculs. Així que cada hivern recupera de les golfes un petit generador dièsel que va canviar als encants per un vell tocadiscos. El baixa al soterrani i l’acobla a un calefactor vell i petit que va comprar de rebaixes per trenta-nou corones. Quan el generador ha escalfat el calefactor, el calefactor es manté calent durant mitja hora gràcies a una bateria petita que Ove hi ha instal·lat i, així, la seva dona el pot posar sota la seva banda de llit cada mitja hora, fins que se’n van a dormir. Tot i que Ove ja li diu que, naturalment, no té per què malbaratar l’escalfor perquè sí. El dièsel no creix als arbres. I ja se sap com és la seva dona. Li dóna la raó i després es passa tot l’hivern apujant la calefacció d’amagades. Cada any la mateixa història.

Ove torna a clavar una puntada a la terra. Pensa que potser li hauria de contar això del gat. Se’l va trobar quan tornava de la seva inspecció matinal. Ove se’l va quedar mirant. El gat també. Ove el va assenyalar a la vegada que el va escridassar tan alt perquè toqués el dos que la seva veu va rebotar entre les parets del veïnatge com si fos una pilota de plàstic. El felí el va mirar durant una estona. Després es va aixecar ben digne. Com si indiqués que si marxava no era perquè Ove li ho demanés sinó perquè tenia coses millors a fer que escoltar-lo. Després va desaparèixer rere la cantonada de la caseta de les eines.

Ove es va decidir per no explicar-li res. Segurament s’enfadaria amb ell per haver-lo fet fora. Si fos per ella tindrien la casa plena de pollosos, portessin pell de felí o no.

Porta el vestit blau. Va amb la camisa botonada fins a dalt. Ella li sol dir que no fa falta anar amb tots els botons tancats fins a dalt, que si no ha de portar corbata no fa falta botonar els de dalt de tot. Ove sol respondre «No sóc un mosso de gandules de platja grec, jo» i es botona fins a dalt. Porta el seu rellotge de polsera abonyegat. Un rellotge que el seu pare va rebre del seu pare en fer els dinou. Ell el va heretar del seu pare quan va morir un dia després d’haver fet, Ove, els setze.

A la dona sempre li ha agradat aquest vestit que porta. Sempre diu que va ben elegant. Ove creu, i també qualsevol persona amb dos dits de front, que només els xitxarel·los utilitzen els vestits de diumenge per als dies laborables. Tot i així, avui ha decidit fer una excepció. S’ha calçat fins i tot les seves sabates de vestir i les ha fet netes amb quantitats ingents de crema.

Quan agafava la seva jaqueta blava d’entretemps del penjador de l’entrada abans de sortir de casa, va dedicar una mirada reflexiva a la col·lecció d’abrics de la seva dona. Es va demanar com era possible que una dona tan petita n’usés tants. Una de les amigues de la seva dona va dir, un dia, fent-hi broma, que «si un travessés tots aquells abrics arribaria a Nàrnia». Ell no va entendre la broma. Fet i fet, el que era cert és que hi havia molts abrics.

Va sortir de casa seva ben d’hora abans que els veïns es despertessin. Va anar cap a l’aparcament. Va obrir el seu garatge amb la clau. Tenia un comandament per obrir la porta però no entenia la necessitat de tenir-ne quan una persona condreta en té prou amb una clau. Va obrir el Saab, també amb la clau. Havia obert el cotxe d’aquesta forma durant molts anys així que, per què canviar. Es va asseure en el seient del conductor. Va moure el dial de la ràdio mitja volta a la dreta i, després, mitja volta a l’esquerra. Va col·locar bé tots els miralls. Són les coses que sol fer cada vegada que s’asseu al cotxe. Com si existís un vàndal que es dediqués sistemàticament a moure-li els miralls i a canviar-li la sintonia de la ràdio.

Quan va travessar l’aparcament va veure la veïna embarassada. Duia la nena de tres anys agafada de la mà. El tòtil ros enorme anava amb ells. Tots tres saludaren alegres en veure’l. Ove va fer com si res. Havia pensat en un primer moment parar-se i explicar-li, a la dona, que en aquell veïnat no es deixaven els infants solts per l’aparcament, com si fos un parc municipal. Com que anava curt de temps, però, va decidir deixar-ho córrer.

En comptes d’això es va dirigir a la carretera que donava al davant del barri. Va passar per davant d’un seguit de cases idèntiques a la seva. Quan la seva dona i ell es mudaren al barri, només hi havia sis cases. Ara, centenars. Abans hi havia bosc, ara cases pertot arreu. I tot gràcies als préstecs, oi que sí? Així és com es fan les coses avui en dia. Comprar amb préstecs, conduir cotxes elèctrics i trucar a un tècnic cada vegada que s’ha de canviar una bombeta. Posar un terra imitació de fusta i llars elèctriques imitació de les de foc. Tota una societat que no es capaç de distingir entre un cop de puny a la cara i un senyor tac per al formigó. Així és com fa la tonada avui en dia.

Va trigar catorze minuts a arribar a la floristeria del centre comercial. Ell fa cas de totes les regles de trànsit. Fins i tot la de conduir a cinquanta per la carretera on aquests nouvinguts amb corbata van a noranta. Als seus barris bé que posen senyals i rètols indicant «Infants jugant» i una corrua de ressalts fins a l’avorriment, però quan condueixen davant de les cases dels altres la cosa es relaxa. Així ho ha explicat Ove a la seva dona cada vegada que han passat per aquesta zona al llarg dels darrers deu anys. I la cosa cada vegada és pitjor, insisteix Ove, per si la seva dona no l’ha sentit les altres vegades.

Avui no havia fet ni dos quilòmetres quan un Mercedes negre se li ha posat darrere a menys d’un braç de distància. Ove li ha fet senyals amb el llum del fre tres vegades. El Mercedes li ha contestat fent anar les llargues. Ove ha bufat mirant el retrovisor. Només li faltava aquesta, haver de deixar passar un cotxe que no s’até a la velocitat permesa. No s’ha apartat a una banda. El Mercedes ha tornat a encendre els llums llargs. Ove ha reduït la velocitat. El clàxon del Mercedes ha sonat. Ha reduït la velocitat encara més. El Mercedes ha fet sonar el clàxon de nou. Ove ha reduït la velocitat a vint. Quan s’apropaven a la part alta d’un canvi de rasant el Mercedes l’ha deixat enrere amb un rugit. El conductor, un home d’uns quaranta anys, amb corbata i cables blancs penjant de les orelles, li ha mostrat el dit del mig aixecat. Ove li ha contestat amb educació com contesten els conductors que frisen els seixanta anys: fent copets a la templa amb el dit índex. L’home del Mercedes cridava tant que la saliva esquitxava la part interior del vidre del cotxe. Ha pitjat l’accelerador i ha desaparegut.

Dos minuts més tard va arribar a un semàfor vermell. Tenia el Mercedes al davant. Ove va encendre els llargs. Va veure que l’home del Mercedes feia un moviment tan brusc amb el cap que els cables blancs li van sortir disparats. Ove es va sentir satisfet.

El semàfor es va posar verd. Els cotxes no es movien. Ove va tocar el clàxon. Res. Ove va fer un moviment amb el cap. Amb tota seguretat devia tractar-se d’alguna dona al volant. O feien obres. O era un Audi. Passats trenta segons Ove va posar el cotxe en ralentí, va baixar i es va posar a mirar cap al cap de cua amb les mans a la cintura. Un mica com si fos el mateix Superman qui patís l’embús.

El del Mercedes va fer sonar el seu clàxon. «Idiota», va pensar. En el mateix moment es van posar en moviment els cotxes. Els cotxes de davant del seu començaren a moure’s. El cotxe de darrere, un Volkswagen, va fer sonar el clàxon. El conductor gesticulava impacient. Ove li va dedicar una mirada plena de duresa. Es va seure dins el seu Saab sense gens de pressa i va tancar la porta. «Quines presses que tenen alguns», va dir en veu alta mentre mirava pel retrovisor. Va començar a conduir.

Al següent semàfor vermell va tornar a quedar darrere del Mercedes. Un altre embús. Va mirar el rellotge i va girar a l’esquerra. Agafava un camí més llarg per arribar al centre comercial però no hi havia tants semàfors. No era una elecció feta perquè fos gasiu. Tothom sap que es consumeix menys benzina si es manté el cotxe en moviment que aturat i en marxa. I com solia dir la seva dona, «Si una cosa es podria posar a la làpida d’Ove, amb tota justícia, era que “Sens dubte, fou un home que estalviava combustible”».

Ove va arribar al centre comercial per l’oest. Tot d’una va veure que només hi havia dos llocs buits a l’aparcament. No entenia què feia tanta gent al centre comercial un dia laborable. Es veu que la gent no té altra feina a fer avui en dia.

La dona d’Ove acostuma a sospirar quan arriben a un aparcament com aquell. Ove sempre vol aparcar just al davant de l’entrada. «Com si fos una competició per veure qui aconsegueix el millor lloc», diu la dona mentre ell dóna voltes i més voltes maleint tots els inútils que li han agafat el lloc amb els seus cotxes estrangers. A vegades arriben a donar sis o set voltes abans de trobar un lloc adient. I si en troba un a vint metres de l’entrada, ja es pot comptar que Ove està de mala lluna tot el dia. La seva dona mai ho ha entès però, d’altra banda, tampoc hi entén gaire a l’hora de parlar de principis.

Primer va pensar a fer unes quantes voltes de reconeixement per apamar. Llavors va veure el Mercedes que arribava pel sud. Així que era aquí on anava amb tanta pressa l’home de la corbata i els cables blancs. No va dubtar ni un instant. Va pitjar l’accelerador i es va posar al davant. El Mercedes va fer sonar el clàxon i el va seguir. La lluita havia començat.

Els rètols de la sortida indicaven als cotxes que giressin cap a la dreta però el Mercedes també havia vist les dues places buides i el va intentar avançar pel carril de l’esquerra. Ove va fer un cop de volant rapidíssim i li va bloquejar el pas. Llavors es començaren a encalçar.

Ove va veure pel retrovisor que un Toyota petit els anava tranquil·lament al darrere seguint les indicacions dels senyals de l’aparcament i traçant una corba ben oberta a la dreta. Ove el va seguir amb la vista mentre es dirigia cap als llocs buits, amb el Mercedes al darrere, per la banda oposada. Podria agafar un dels dos llocs buits, el que quedava més a prop de l’entrada, i deixar l’altre per al Mercedes. Però, allò només seria una victòria pírrica.

Així que va decidir frenar en sec davant del primer lloc buit i no moure’s. El Mercedes va fer sonar el clàxon. Ove, com si sentís ploure. El Toyota petit s’acostava a ells per la dreta. L’ocupant del Mercedes es va adonar massa tard de la maniobra diabòlica d’Ove. Va intentar passar per davant del Saab mentre feia sonar el clàxon frenèticament. Ja no hi havia res a fer. Ove ja havia indicat al Toyota que ocupés un dels llocs. Quan aquest va acabar, Ove va aparcar el seu cotxe a l’altre forat.

La finestreta del conductor del Mercedes estava tan plena d’esquitxos de saliva que no es podia veure la cara del conductor quan el cotxe va passar pel costat. Ove va baixar del vehicle com si fos un gladiador triomfant. Després va dirigir la seva mirada cap al Toyota.

—Merda! —va renegar.

La porta del Toyota es va obrir.

—Vaja! Bon dia! —el va saludar el tòtil alegrement mentre intentava sortir del cotxe.

Ove va moure el cap sense dir res.

—Bon dia! —va dir una mica fort l’estrangera embarassada des de l’altre costat del cotxe, abans de treure la nena de tres anys.

Ove va mirar cap el Mercedes penedit.

—Gràcies per guardar-nos el lloc. De categoria! —va somriure el tòtil.

Ove no va contestar.

—Com et dius? —va preguntar la nena de tres anys.

—Ove.

—Jo em dic Nasanin! —va dir la menuda, alegre.

Ove va assentir. I prou.

—Jo em dic Pat… —va començar a dir el tòtil.

Ove no va esperar la resta de la frase. Ja s’havia girat i començava a caminar cap al centre comercial.

—Gràcies per aquest lloc tan bo! —va cridar l’estrangera embarassada.

Ove va notar pel seu to de veu que reia. No li va agradar. Va remugar un «sí, sí» en veu baixa mentre entrava per la porta giratòria del centre comercial. Va girar cap a l’esquerra i va mirar enrere per quarta vegada com si tingués por que la família intentés perseguir-lo, però els va veure que giraven cap a la dreta abans de perdre’ls de vista.

Ove es va parar davant del supermercat, recelós. Va estudiar el rètol amb les ofertes de la setmana. No tenia pensat comprar pernil aquesta setmana però mai no està de més estar al dia dels preus de mercat. Si hi ha una cosa que odia al món és que l’intentin enganyar. La seva dona li solia fer befa dient que si hi ha una cosa al món que el meu home odia són les tres paraules seguides «piles no incloses». Tothom riu quan ho diu. A ell no li fa gràcia.

Va arribar a la floristeria. I allà es va muntar una brega com solia dir la seva dona. Per a Ove es tracta d’una «discussió». Ove va mostrar a l’encarregat un cupó on posava «2 flors per 50 corones». Com que només en volia una havia de pagar, segons ell, només vint-i-cinc corones. Ja que vint-i-cinc és la meitat de cinquanta. Però es veu que no. Segons el dependent, un noiet de dinou anys que no podia deixar en pau els botonets del seu mòbil i amb xiclet en comptes de cervell, segons ell, una flor valia trenta-nou corones i que «2 per 50» només comptava en cas de comprar-ne dues. Finalment hagueren d’avisar l’encarregat de la floristeria. Li va costar un quart d’hora convèncer i fer-li entendre, al cap, que ell tenia raó.

Ara bé, en honor a la veritat, l’encarregat va remugar alguna cosa com «quin perepunyetes» i va teclejar vint-i-cinc a la caixa registradora amb tanta força que semblava culpar la màquina de la situació. A ell tant li era. Ja els coneixia bé, aquests dependents que sempre anaven mirant d’estafar el client. I a ell sí que no li prenien el pèl. Ell només volia el que li corresponia i punt.

Va treure la seva targeta de crèdit i la va deixar damunt del mostrador. El cap de la tenda, de mala gana, li va fer un moviment de cap, assenyalant un rètol que informava que «les compres amb targeta inferiors a 50 corones tenien un recàrrec de 3 corones». Llavors va canviar d’idea.

Ara Ove es trobava davant la seva dona amb dues flors. Era una qüestió de principis.

—Les tres corones les pot o-bli-dar —diu Ove amb la mirada fixa al pedrís.

La seva dona sempre el sol renyar perquè fa un plet de tot. No és així. El que passa és que una cosa és una cosa i no una altra cosa. No és just que així siguin, les coses? A ell li sembla que sí.

Alça els ulls i la mira.

—Suposo que deus estar enfadada perquè no vaig venir ahir com vaig prometre que faria —murmura.

Ella no contesta.

—El barri s’ha convertit en un manicomi. Un veritable caos. Fins i tot he hagut de mostrar com es fa marxa enrere amb un remolc. I tampoc es pot clavar un ganxo al sostre amb tranquil·litat —afegeix, com si ella hagués reaccionat.

S’aclareix la gola.

—No el vaig poder col·locar perquè ja s’havia fet de nit. Oi que m’entens? I aleshores no puc calcular fins a quina hora tindré els llums encesos. Surt car. I això no pot ser.

Ella no contesta. Ove clava una puntada de peu al terra congelat. Sembla que busca paraules. Es torna a aclarir la gola.

—Si no ets a casa, res no va a l’hora.

Continua en silenci. Ove juga amb les flors.

—No és normal anar per casa tot sol els dies que no hi ets. És el que penso. No és vida.

Ella no contesta. Ell assenteix. Li mostra les flors.

—Són de color rosa. Com a tu t’agraden. Flors indemnes. Encara que a la botiga les anomenen solemnes, però a mi no m’han de dir com es diuen que prou bé que ho sé. També m’han dit que es moririen amb aquest fred, però segurament m’ho han dit per intentar vendre’m més coses.

Sembla que espera la seva aprovació.

—I posen safrà a l’arròs —continua en veu baixa.

»Els nous veïns. Els estrangers. Posen safrà a l’arròs i coses per l’estil. Ja em diràs! Què hi ha de dolent en la carn amb patates i salsa?

Silenci. Encara.

Juga amb el seu anell de casat. Busca alguna cosa més per dir. Li costa molt ser ell qui porta la conversa. Normalment, solia ser ella. Ell només contestava. Es tracta d’una situació nova per a tots dos. Finalment, Ove s’acota, treu la planta que va posar la setmana passada i la col·loca amb cura dins la bossa de plàstic. Remou la terra abans de posar les plantes noves. Està congelada.

—Han tornat a pujar el preu de la llum, per cert —l’informa mentre s’aixeca.

Després es queda mirant-la, amb les mans dins les butxaques. Al final posa la mà sobre la pedra i l’acaricia amb tendresa. Com si fos la galta de la seva dona.

—Et trobo a faltar —xiuxiueja.

Va morir fa sis mesos. I Ove encara recorre la casa un parell de vegades al dia revisant els calefactors per assegurar-se que no els ha apujat d’amagat.