16

Un home anomenat Ove i un camió en un bosc

Abans que aquell jove maldestre i seriós, amb els ulls blaus tristos i el cos musculós, s’hagués assegut al costat d’ella al tren, Sonja només havia estimat incondicionalment tres coses en aquesta vida: els seus llibres, el seu pare i el seu gat.

Per descomptat que havia tingut altres pretendents, aquest no era el problema. Pretendents de totes classes. Alts i morenos, baixos i rossos, alegres i avorrits, elegants, pagats de si mateixos, ben plantats i gasius i, si no hagués estat per les històries que es contaven sobre les armes que el pare de Sonja tenia a la casa on vivien, potser també haurien estat més atrevits. Mai, però, cap d’ells l’havia mirat com aquell jove quan va seure a prop d’ella al tren: com si ella fos l’única dona que hi hagués al món.

De vegades, sobretot els primers anys, les seves amigues li deien que s’havia begut l’enteniment. Sonja era molt bella, una cosa que tothom al seu voltant insistia a remarcar-li. A més, era una persona donada a riure, i fos el que fos el que la vida li posés al davant, ella sempre hi veia el cantó positiu. I, per contra, Ove, bé…, Ove era Ove. Una cosa que tothom del seu voltant no parava de remarcar. Ell era la mena de persona que ja semblava un vell malhumorat des de la infantesa. I ella podia aspirar a algú molt millor, insistien.

Per a Sonja, però, Ove mai no va ser una persona malhumorada, maldestra i esquerpa. Per a ella Ove era lleuger com les flors roses que li va regalar en el sopar de la primera cita. Duia el vestit marró ratat del seu pare que li ajustava massa les espatlles, amples i caigudes. Ove era la seva creença ferma en la moral i la justícia, en la feina dura i ben feta, en un món en què les coses que són, ho són de veritat. I no perquè s’esperés una medalla o uns copets de reconeixement a l’esquena, sinó perquè les coses havien de ser així. Ja no hi havia gaire gent com ell, això ho sabia Sonja. I va decidir no deixar-lo escapar. Era cert que no li escrivia poemes, que no li cantava cap cançó, que no arribava mai amb regals cars. Però cap dels altres pretendents havia viatjat en tren durant hores en direcció contrària a la seva, cada dia i durant uns quants mesos, només perquè li agradava estar amb ella i per sentir-la parlar.

I quan ella li agafava el braç, més gran que la seva cama, i li feia pessigolles fins que la cara seriosa del noi esclatava en una riallada que lluïa com una gemma preciosa, Sonja sentia una música ben endins. I tots aquells instants eren seus i només seus.

—Diuen que els millors homes neixen dels seus errors, i que es tornen millors amb el temps, molt millors que els que mai no han comès cap errada —va dir Sonja a Ove aquell primer vespre de la primera cita, quan ell li va confessar que havia mentit en dir-li que feia el servei militar.

Ella no es va enfadar, aquella nit. S’enfadaria amb ell moltes vegades, després, però aquella vegada no. I de fet, durant tots els anys que van compartir junts, no li va mentir mai més.

—Qui ho va dir? —va preguntar Ove mentre mirava els coberts, tres de cada, sobre la taula. Els va mirar amb interès, com si fossin les armes que hauria de triar en un duel imminent.

—Shakespeare —va dir Sonja.

—I és bo? —va preguntar Ove.

—És fantàstic! —va respondre Sonja amb un somriure.

—No he llegit mai res —va murmurar Ove amb la vista clavada a les estovalles.

—«No n’he llegit mai res» —el va corregir Sonja mentre posava la seva mà sobre la d’Ove.

Durant els quasi quaranta anys que van viure junts, Sonja va aconseguir que alumnes amb problemes de comprensió lectora llegissin les obres de Shakespeare. I durant el mateix temps no va aconseguir que Ove en llegís cap. Però quan es van mudar al barri residencial, Ove es va passar els vespres tancat a la caseta. I, al cap d’unes setmanes, quan va haver acabat, va construir al saló la llibreria més bonica que Sonja havia vist mai.

—Bé els has de tenir en algun lloc —va murmurar Ove, mentre es fregava amb el dit gros una ferida que s’havia fet amb el tornavís.

I ella el va abraçar i li va dir que l’estimava. I ell va assentir.

Només una vegada Sonja li va preguntar per les cremades que tenia als braços. I amb els pocs fragments d’informació que Ove li donava a contracor, ella va poder esbrinar quines havien estat les circumstàncies en què Ove havia perdut la casa dels seus pares. Finalment, però, va saber com s’havia fet aquelles cicatrius. I quan alguna de les seves amigues li preguntava per què l’estimava, ella solia contestar que la majoria dels homes corren quan veuen un incendi, però que els homes com Ove corren per apagar-lo.

Ove podia comptar amb els dits de les mans les vegades que havia vist el pare de Sonja. L’home vivia lluny, al nord, al bell mig d’un bosc. Semblava que, abans d’instal·lar-s’hi, hagués calculat quin era el punt exacte de distància idèntica amb totes les persones partint dels quatre punts cardinals per al càlcul. La mare de Sonja va morir en el part. El pare no es va tornar a casar mai. Quan algú li preguntava, molt de tant en tant, sobre l’assumpte, ell contestava esquerp: «Jo ja tinc esposa, el que passa és que ara no és a casa».

Sonja es va mudar a la ciutat quan va començar el batxillerat humanístic. El pare la va mirar indignat quan ella li va proposar anar-se’n a viure amb ella. «I què se m’ha perdut allà? Què he de fer, conèixer gent?», va contestar. Pronunciava la paraula «gent» com si fos una paraula gruixada. Així que Sonja no va insistir. I llevat de les visites dels caps de setmana de la filla i dels seus viatges mensuals amb el camió per comprar queviures al poble més proper, el pare només tenia Ernest de companyia.

Ernest era el gat comú més gran del món. Quan Sonja era petita pensava que era un poni. Entrava i sortia de casa del pare al seu gust, però no vivia allà. D’on era no ho sabia ningú. Sonja li va posar el nom d’Ernest per Ernest Hemingway. El seu pare no era gens de llibres però quan va veure que la seva filla, als cinc anys, llegia el diari, va saber que s’hi havia de fer alguna cosa. «Una nena no pot llegir aquesta porqueria, es tornarà boja!», va explicar quan la va dur a la bibliotecària del poble. La vella bibliotecària no sabia ben bé a què es referia, però que la nena tenia tirada a la lectura no ho podia negar. Així que el viatge mensual per comprar queviures es va completar amb una visita mensual a la biblioteca. Ho decidiren la bibliotecària i el pare sense haver de parlar-ne molt. Quan Sonja va complir els dotze, ja havia llegit tots els llibres que tenien almenys dues vegades. Els llibres que li agradaven, com El vell i la mar, els havia llegit tantes vegades que ja n’havia perdut el compte.

Així que Ernest va ser batejat Ernest. I no era de ningú. No era un gran conversador però acompanyava el pare a pescar. El pare apreciava aquells dos trets d’Ernest i a la tornada solia repartir la captura a parts iguals.

La primera vegada que Sonja va dur Ove a casa del pare es van estar, el pare i ell, callats, mirant el plat, l’un davant de l’altre, durant una bona hora, mentre Sonja intentava trobar un tema de conversa civilitzat. Cap dels dos sabia què hi feia, allà, llevat que allò era important per a l’única dona que els importava. Tots dos havien protestat, amb vehemència i insistència, contra la idea de dinar plegats, cadascú per la seva banda, però sense cap resultat. Sonja ja ho havia decidit de bon començament. El pare de Sonja es va mostrar hostil des del principi. L’única cosa que sabia d’aquell noi era que era de ciutat i que no li agradaven els gats. Dos trets suficients, a parer de l’home, per desconfiar d’Ove.

Ove, per la seva banda, se sentia com en una entrevista laboral i mai no li sortien gaire bé. Així que quan Sonja no parlava, que era quasi tot el temps, al menjador dominava el silenci que només hi pot haver entre un home que no vol perdre la seva filla i un altre home que, encara no entén per què, ha estat triat per prendre-la-hi. Finalment, Sonja va donar a Ove una puntada a la cama perquè digués alguna cosa. Ove, sorprès, va deixar de mirar el seu plat i va veure l’enuig en els ulls de Sonja. Es va escurar la gola i va mirar tot al voltant per veure si trobava alguna cosa per preguntar al vell. Ove havia après que si no tenia res a dir sempre quedava la carta de preguntar. I que si hi havia alguna cosa que feia que la gent oblidés que no els queies gaire bé, era deixar-los parlar d’ells mateixos.

Finalment, Ove va veure per la finestra el camió del vell.

—Oi que és un L10? —va assenyalar amb la forquilla el camió.

—Sí —va respondre el vell sense apartar la mirada del plat.

—És un Saab! —va afirmar Ove.

—És un Scania! —va vociferar l’home immediatament, i se’l va mirar amb fúria.

I de nou el menjador es va omplir d’aquell silenci que sol formar-se entre l’amant d’una dona i el seu pare. Ove mirava el seu plat en silenci. Sonja va donar una puntada de peu al pare. El pare la va mirar malhumorat, però va veure un lleu tremolor en els ulls de la seva filla que li va fer entendre que li convenia més evitar el que venia després. Es va escurar el coll i va començar a jugar amb el menjar.

—Encara que un paio ben vestit de la Saab hagi obert la cartera i hagi comprat la fàbrica, un Scania continua sent un Scania, recoi —va murmurar en un to de veu més suau i va apartar les seves cames dels peus de la seva filla.

El pare de Sonja sempre havia tingut camions Scania. No hi havia cap altra marca millor. Que després d’anys de fidelitat la companyia s’hagués associat amb Saab era una traïció que no acabava de perdonar. Ove, que es va interessar per Scania des del primer moment que van associar-se amb Saab, va mirar pensatiu cap al camió mentre mastegava una patata.

—I va bé? —va preguntar.

—Més o menys —va remugar el vell, i va continuar menjant—. Cap d’aquest model acaba d’anar bé, però. No els van acabar com Déu mana. Els mecànics cobren un ull de la cara per qualsevol reparació —va afegir amb la veu que se sol utilitzar amb els infants i les persones que no entenen res de res.

—Jo hi puc donar un cop d’ull, si em deixes —va dir Ove amb un entusiasme sobtat.

De fet, va ser la primera vegada que Sonja va veure Ove tan entusiasmat per alguna cosa.

Els dos homes s’estudiaren amb la mirada. Al cap d’uns instants el pare de Sonja va assentir. Ove li va correspondre assentint, també. I tots dos s’alçaren de la taula amb la mateixa decisió que si s’haguessin decidit a matar una tercera persona. Al cap d’uns minuts, el pare de Sonja va tornar a entrar a la cuina, recolzat en el seu bastó, i va seure a la seva cadira amb el seu murmuri crònic de descontentament. S’hi va estar una bona estona carregant la seva pipa fins que va moure el cap en direcció a les cassoles i va dir:

—T’ha sortit molt bo.

—Gràcies, pare —va respondre Sonja amb un somriure.

—Si ho has fet tu, no jo —va dir l’home.

—Les gràcies no són pel que has dit del menjar —li va contestar mentre recollia els plats, i li va fer un petó al front al pare mentre veia per la finestra com Ove ficava el cap dins el capó del camió.

El pare no va dir res. Va deixar anar un bufit i amb la pipa a la mà va agafar el diari que hi havia sobre la pica. A mig camí entre la cuina i el seu balancí de la sala, es va aturar i es va quedar dret i dubtós, recolzat sobre el bastó.

—Li agrada pescar? —va grunyir finalment, sense mirar la filla.

—No ho crec, pare —va respondre Sonja.

El pare va assentir malhumorat. Va restar en silenci una bona estona.

—Bé, bé. Doncs n’haurà d’aprendre —va dir ficant-se la pipa a la boca i dirigint-se cap a la sala d’estar.

Sonja no li havia sentit mai adreçar un compliment tan bo a ningú.