A la tele, el programa encara no s’havia acabat, però l’ampolla, en canvi, gairebé sí. En Torkel s’hi va fixar en el moment de servir-se una altra copa. L’ampolla no estava plena del tot quan havia començat a beure, però se n’havia empassat una bona quantitat. Prou per anar una mica alegre. Al sofà, sol al davant de la tele. Feia pena. Es va redreçar. Estava una mica marejat i tenia acidesa d’estómac. Necessitava menjar alguna cosa, però només de pensar-hi tornava a aparèixer la soledat. Cuinar per a una sola persona era molt trist, i sortir a sopar tot sol, encara més. Les filles tenien altres plans aquell vespre, i això no canviaria en els propers anys. Va recordar que volia conèixer aquell noi amb qui sortia la gran, almenys abans que ho deixessin; a aquella edat, les relacions duraven poc. Podia fer-se il·lusions? La Yvonne tenia en Kristoffer. I ell, què tenia? Qui? Ningú.

Va pensar en en Sebastian.

En Sebastian tenia algú sempre que volia. Si en Torkel hagués tingut una ínfima fracció de l’èxit d’en Sebastian amb les dones, seria un home feliç.

Amb una dona.

Amb l’Ursula.

Perquè aquest era el problema. Encara que se sentís a gust sortint i mirant de conèixer algú, o donant-se d’alta en una pàgina de cites per internet, ell no volia ningú. Només l’Ursula.

Potser aquella batalla no la podia guanyar. L’Ursula estava casada, però això no l’havia aturat a ella en el passat. Aquella història del retrobament amb en Mikael seria passatgera. En Mikael no era el que l’Ursula volia ni necessitava, i ella ho sabia. Potser l’Ursula només necessitava que en Torkel donés un senyal més clar per llavors fer el cor fort i separar-se, amb la seguretat que ell seria allà per recollir-la. La frase estava mal formulada. L’Ursula no necessitava ningú que la recollís. En Torkel no coneixia ningú més sòlid que ella, però això no canviava les coses: ella no sabia què sentia ell. No sortiria mai vencedor si no es mullava de debò. Va agafar el telèfon. Es va aixecar abans que ella contestés i es va posar a caminar amunt i avall de la sala. El cap li rodava encara més. Quant de whisky havia begut?

—Ursula.

—Hola, sóc jo —va dir, tot animat—. En Torkel —va afegir, per si de cas.

—Ja ho veig. Com va?

—Bé. De conya. —Va respirar fondo, tant que va estar a punt de sortir-li un rot, però va aconseguir transformar-lo en singlot—. I tu?

—Jo també, gràcies.

—Que bé.

—Volies alguna cosa? —va preguntar l’Ursula després d’uns segons de silenci.

En Torkel es va quedar parat al costat de la finestra i es va gratar el cap. No se li acudia res de convincent, de manera que li va dir la veritat.

—No. Només parlar amb tu.

—Entesos, però les coses són una mica…

Va llançar una llambregada a en Sebastian, que es va aixecar i va ficar els plats al rentavaixelles.

—T’estimo.

L’Ursula es va alegrar que en Sebastian estigués d’esquena. No sabia quina cara fer, però el mòbil havia estat a punt de caure-li de les mans. Dir que estava sorpresa era quedar-se curt. Què se suposava que havia de contestar? Això era l’última cosa del món que esperava sentir dir al cap de la seva unitat.

—Ja sé que tens en Mikael i tot plegat —va continuar en Torkel, i això alliberava l’Ursula d’haver de contestar la declaració d’amor—, però si mai te’n separessis… Sóc aquí, esperant. T’estimo.

L’Ursula no trobava res a dir. Sabia que en Sebastian l’observava, però no volia mirar-lo als ulls.

—És bonic d’escoltar —va aconseguir dir, finalment. Alguna cosa havia de dir. A l’altra banda del telèfon només hi havia silenci ara. Ella volia trencar-lo, però no sabia com. En Torkel es va escurar la gola com si s’hagués adonat que havia posat l’Ursula en un compromís insalvable.

—No t’hauria d’haver trucat, és una bestiesa, però volia que ho sabessis.

—Ja ho sabia.

Semblava que en Torkel tingués pressa per acabar la conversa. L’Ursula no creia que hagués sentit la resposta.

—Bé, sigui com sigui, em sap greu —va dir ell—. Fins demà.

—Fins demà.

En Torkel va penjar. L’Ursula va desar lentament el mòbil mentre intentava recuperar el control de l’expressió facial, dels pensaments i de la veu. Passats uns segons, va mirar en Sebastian.

—Era en Torkel.

—Què volia?

—Res. Coses de feina. Jo diria que ha begut una mica…

No semblava que en Sebastian volgués saber-ne més.

—Un cafetó a la sala d’estar? —va preguntar mentre assenyalava la cafetera.

L’Ursula va assentir i es va aixecar. Trigaria bastant a oblidar aquella conversa.