Quin dia més bonic que tenim avui: fa fred i el cel és clar.

Així era com l’havia saludat la Klara, aquella dona que sempre somreia, quan s’havien creuat al passadís. En Torkel no havia pensat gens en el temps que feia, tenia altres coses al cap aquell matí.

En primer lloc, la Yvonne li havia trucat.

—Ja veig que has anat a la muntanya —havia dit ella—. Tornaràs el cap de setmana?

En Torkel va saber immediatament què volia; en Kristoffer i ella se n’anaven a Finlàndia divendres i tornaven diumenge. Tots dos sols, segur que per a un cap de setmana romàntic. Ho tenien reservat des de l’agost, i les nenes anirien a casa d’ell. Tret, esclar, que en Torkel es trobés en un hotel de muntanya deixat de la mà de Déu al Jämtland. Es va passar la mà per la cara, amb gest cansat, i es va adonar que necessitava afaitar-se.

—No ho sé, i encara que sigui a casa no estic gaire segur de quant de temps hauré de treballar.

—Ja ho veig, és el que m’imaginava. Ja m’arreglaré amb algú altre.

El to de veu de la Yvonne no era d’acusació ni tampoc de decepció, només constatava un fet. Un problema que calia resoldre. Era bona, la Yvonne, va pensar ell, amb afecte. Li feia la vida fàcil.

—Ho sento.

—Ja ho sé. A les noies els feia molta gràcia passar un parell de dies amb tu.

En Torkel sabia que ella no ho deia per fer-lo sentir culpable, però igualment se’n sentia.

—Hi parlaré, a veure si se’ns acut alguna cosa.

—Ben pensat.

En Torkel va mirar el rellotge.

—Que són a casa, ara?

—No, han anat a l’escola.

—Trucaré aquest vespre.

—D’acord.

No hi havia gaire cosa més a dir. La qüestió pràctica estava resolta, però tot i així en Torkel no volia penjar.

—I què, va tot bé? —va dir, sense mostrar gaire interès.

—Bé… Atrafegada, esclar, amb cadascuna en una escola diferent, i l’Elin surt amb un noi.

—Un noi?

—Sí, es diu Erik. Fa setmanes que surten. Van junts a classe.

La classe de l’Elin era HT12, un curs d’Hoteleria i Turisme en què l’Elin s’havia matriculat a l’Institut John Bauer sense parlar-ne abans amb el pare. Quan en Torkel s’havia assabentat dels seus plans, havia navegat per internet per coneixe’n detalls. No era gran cosa. «Un cop acabat el curs, podràs treballar, per exemple, de recepcionista, de coordinador de fires i congressos, o a la indústria del càtering», va llegir. No havia pogut evitar la decepció. Havia tingut l’esperança que l’Elin tingués ambicions més altes que no pas fer de recepcionista o cambrera. Tanmateix, no havia fet res. No havia intervingut en la discussió i, per tant, no tenia dret a criticar la tria. Tenien bona relació, però darrerament sempre que ell expressava una opinió o volia saber detalls sobre coses que feia l’Elin, ella li contestava «Mira, si haguessis estat aquí per parlar-ne, ara no hauries de preguntar». Era dolorós, però de vegades la veritat feia mal. Va decidir que tindria una actitud positiva cap a la parella de l’Elin, quan parlés amb ella aquell vespre.

—El coneixes? —va preguntar a la Yvonne.

—Sí, sembla un noi molt maco. Va passar el cap de setmana a casa.

—A casa?

—Sí, divendres a la nit.

En Torkel estava a punt de preguntar si havien dormit en habitacions separades, però sabia que tornaria a quedar com un antiquat sense remei. Avui dia, la majoria dels seus punts de vista sobre la vida en general es consideraven propis de la prehistòria.

—No hauríem d’establir… regles sobre aquesta mena de coses? —va preguntar, en canvi.

—Ja en tenim. Només poden passar plegats els caps de setmana, i no quan tenen classe l’endemà.

Ell no havia preguntat quines eren les normes, més aviat pensava que les hi haurien d’haver consultat. Esclar que l’Elin considerava que, com que vivia amb la Yvonne, les úniques normes que comptaven eren les de la mare.

—Entesos —va dir.

—Farà disset anys d’aquí a tres mesos, Torkel. —Ja es veia que la Yvonne li havia llegit el pensament només amb aquella paraula.

—Ja ho sé. El que passa és que em sento exclòs.

—Només hi ha una persona que pugui canviar això.

—Ja ho sé.

—Les noies t’explicaran coses, si els ho preguntes.

—Ja ho sé —va tornar a dir ell, encara que no creia que fos necessàriament cert.

A mesura que les filles es feien grans, cada cop li costava més formar part de les seves vides d’una manera natural, anar més enllà de les qüestions bàsiques com ara l’escola i les notes que treien. No estava gaire segur de com tenir converses més profundes i preguntar coses importants de debò. Què pensaven, com se sentien, quins projectes i quins somnis tenien. Ja no compartien els pensaments de manera espontània com feien de més petites; anys enrere, de vegades havia estat a punt de dir-los que callessin perquè sempre tenien un munt de coses a explicar-li. Paradoxalment, com més passava el temps, menys les coneixia. Era culpa seva, esclar: aquella mena de comunicació s’havia de mantenir si volies que funcionés.

—He de penjar —va dir la Yvonne, per sort.

—Jo també, val més que em posi a treballar…

—Truca a les noies aquest vespre.

—Sí. Adéu.

En Torkel va penjar i es va quedar assegut una estona amb el mòbil a la mà. Després va anar al lavabo a afaitar-se, però el telèfon va tornar a sonar de seguida.

—Sóc en Börje, de l’IPO, que t’he despertat? —va dir una veu tota alegre quan en Torkel va contestar.

—No, ja fa estona que m’he llevat. —En Torkel es va tornar a asseure i va obrir un bloc de notes—. Hi ha hagut sort?

Semblava que no gaire. O, per ser més exactes, gens ni mica pel que feia a Patricia Wellton. Segons les autoritats dels Estats Units, no hi havia hagut mai cap dona amb aquell nom nascuda en aquella data que tingués la nacionalitat americana o un carnet de conduir del país.

Potser només era un àlies que feia servir a l’estranger, va pensar en Torkel mentre en Börje continuava.

Amb Liz McGordon, havien tingut més resultats. No nedaven en l’abundància d’informació, però hi havia cinc referències, totes d’entrades i sortides dels Estats Units. La primera a l’abril del 2001, la segona l’any següent, i l’última el 2003.

—Va sortir del país el 28 d’octubre —va dir en Börje—, però no hi ha registre de tornada. És com si no existís dins dels Estats Units. No hi ha res enlloc, a banda d’aquests viatges.

—Probablement tenia un altre nom quan era al país. —En Torkel va decidir ensenyar les cartes a en Börje; feia temps que es coneixien, i ell sabia que aquella informació no passaria d’allà—. Creiem que Patricia Wellton i Liz McGordon eren la mateixa persona.

—Ah, sí?

—Sí, i la raó que no tornés del viatge el 2003 és que va morir aquí el 31 d’octubre.

—Ostres. Vols que continuï investigant tots dos noms?

En Torkel no creia que hagués de servir de gaire. En Börje havia trobat tot el que es podia saber de la Patricia i de la Liz. Si no descobrien una tercera identitat, no en podria treure res més.

—No, no cal —va contestar—. Ara, et puc preguntar una cosa?

—Endavant.

—Tenia un passaport fals dels Estats Units prou bo per entrar i sortir del país l’any després de l’atemptat de l’11 de setembre. Qui pot fer falsificacions de tanta qualitat?

—Què vols dir?

En Torkel va tenir un moment de dubte. Allò no ho havia compartit amb ningú.

—Podia ser que fos… alguna mena de funcionària del govern?

—Què vols dir, una funcionària del govern?

—Ja saps… una agent.

—De la CIA?

—O alguna cosa d’aquestes, no ho sé.

—Hi ha alguna cosa que ho pugui fer pensar? —va preguntar en Börje, que semblava interessat.

En Torkel va trigar una mica a contestar. Sí, creia que sí. Les dues identitats falses, el viatge tan ben planificat, la participació en l’assassinat múltiple a la muntanya, el patró professional que mostraven els forats de bala. Amb tot, allò només eren teories, idees que se li havien acudit a ell. Unes idees que si se sabia que havien sortit del cap del Riksmord podrien tenir conseqüències imprevisibles.

—Saps què? Oblida-te’n —va dir al seu col·lega, com si no passés res—. Era una bajanada. Elucubracions sense fonament. No he dit res.

—D’acord.

—Gràcies per l’ajut.

Després de penjar, es moria de gana, i llavors va ser quan s’havia creuat amb la Klara, que li havia comentat allò del bon temps que feia avui, de camí cap al menjador. Allà només hi havia l’Ursula, que llegia, davant d’una taula en un racó, amb les restes de l’esmorzar al davant. Encara sortia fum de la tassa, i en Torkel va suposar que s’acabava el cafè i el diari.

Mentre se servia l’esmorzar del bufet, es va preguntar si no tocava marxar del Jämtland i continuar la investigació a Estocolm. Aquella manera d’esmorzar amb tanta tranquil·litat de l’Ursula era senyal que no tenien gaire cosa a fer allà dalt. No sabia on eren ni en Billy ni la Jennifer. Potser encara dormien.

Va agafar la safata i va anar a la taula de l’Ursula.

—Bon dia. Has dormit bé?

—Sí. I tu?

—Molt bé, gràcies.

En Torkel va escampar tot de sucre pels cereals i va mirar al voltant per assegurar-se que estiguessin sols.

—Et trobo a faltar —va dir en veu baixa.

L’Ursula va sospirar. Allò era el que havia temut que passaria des del moment que havia vist en Torkel entrar i s’havia adonat que estarien sols. Sabia que parlaria del tema personal, que voldria parlar de la relació entre ells dos i obligar-la a prendre alguna mena de decisió. De manera que va sospirar, i en Torkel va suposar que era per l’altre home de la seva vida.

—És per en Micke? —va preguntar.

Bé, sí, era per en Micke. Li digués el que li digués ella, tant si decidia explicar-li la veritat com si no, era per en Micke.

—Sí —va dir amb franquesa.

En Torkel va assentir amb el cap com per mostrar comprensió, es va menjar unes quantes cullerades d’esmorzar en silenci i, finalment, just quan l’Ursula pensava que se n’hauria sortit amb el seu breu «Sí», va dir:

—Com us van les coses?

L’Ursula va tornar a sospirar. De fet, era molt senzill. O deia la veritat o mentia. O estava separada o estava casada. O era difícil o molt difícil.

—Tinc la sensació que cada cop estem més units, que estem buscant la manera de tornar-nos a trobar l’un a l’altre —va dir, en un to de penediment ben adequat.

—Ja ho entenc —va dir en Torkel—. Ben fet.

—O sigui que no em semblaria bé que estiguéssim junts tu i jo —va continuar l’Ursula; posats a mentir, valia la pena fer-ho bé—. És per això que he estat una mica freda amb tu. He d’intentar-ho. És possible que sigui la nostra última oportunitat.

—I tant. Esclar que sí. —En Torkel es va eixugar la barbeta—. Bona sort —va afegir.

Ho deia de debò. Era un bon home. Acabaria sabent tard o d’hora que en Micke i ella ho havien deixat i que ella havia mentit, però ara com ara l’Ursula encara podia sortir-se’n. La crisi immediata s’havia acabat. En Torkel la deixaria tranquil·la.

El mòbil de l’Ursula va sonar. Va agafar la trucada, va fer un parell de preguntes breus i va penjar.

—Era l’equip d’allà dalt, a la fossa. Han trobat les motxilles dels holandesos.