Quan l’equip es va reunir dilluns al matí, va comprovar que no havia passat quasi res.

Havien rebut els resultats preliminars de l’ADN de parents de les famílies desaparegudes: el pare de la dona de la família Thorilsen, desapareguda prop de Trondheim; la germana de la dona dels Hagberg, de Gävle, i un germà de l’home dels Cederkvist, que se suposava que s’havien ofegat a l’Índic. No n’hi havia cap que coincidís amb els cadàvers de la muntanya. No era estrany, i res del que descartaven els donava més temps lliure per seguir altres línies d’investigació.

En Billy estava assegut al seu despatx quan l’ordinador va emetre un senyal. El laboratori nacional de la policia científica li havia enviat les fotos que havien aconseguit recuperar de la targeta de memòria, noranta-tres en total. Va descarregar els arxius i va començar a revisar-les. Semblaven fetes des de principis de primavera fins a la mort de la parella. N’hi havia de la festa d’aniversari d’algú que segurament era la filla d’un amic, perquè ja no tornava a sortir a cap fotografia més. Després se’n veien de viatges en bicicleta, més festes, sortides a la platja, caminades, partits de futbol. Tot eren cares somrients, plenes de felicitat. De tant en tant, n’apareixia alguna que només podia ser de casa dels Bakker. La vida de cada dia.

Les últimes trenta-set eren interessants. Una l’havien fet a l’aeroport de Trondheim: la Framke amb la motxilla a l’esquena, a fora de la terminal, somreia a càmera. Després ja eren a dalt de la muntanya, i ara era el torn d’en Jan, que assenyalava amb el dit els cims, com si volgués ensenyar on anaven. Després pícnics, la nit, vistes impressionants. En Billy va seleccionar i va imprimir totes les fotos de les muntanyes, i mentre la impressora treballava va passar les últimes.

La Framke que desmuntava la tenda.

Un torrent turbulent.

Rens a dalt de la muntanya.

L’entrada a una vall amb en Jan al fons, que bevia aigua d’una petita cascada. L’última foto: se’l veia feliç, somrient a la càmera i a la dona. En Billy va comprovar la data: el 30 d’octubre. El dia que van morir. La vall s’estenia al darrere d’ell, a mà dreta es veia una casa petita i més al darrere un altiplà, el cel blau i més muntanyes com a teló de fons. En Billy va reconèixer la silueta de les muntanyes; ell hi havia estat, allà. L’altiplà era el lloc on havien trobat els cossos. No era fàcil fer una estimació de la distància, però a Jan i Framke Bakker els devia faltar cosa d’una hora per arribar-hi. Una hora de vida. L’home que somreia a la càmera no ho sabia, esclar, en el moment que li feien la foto. Allò afegia un aire de profunda aflicció a la imatge congelada. En Billy estava a punt de passar a una altra cosa quan un detall particular el va fer aturar-se.

La casa.

Aquella caseta a la vall, al peu de la muntanya. L’equip havia estat buscant l’escenari del crim, però no havia aconseguit trobar-lo. Ara no hi havia cap casa, però era evident que el 30 d’octubre del 2003 n’hi havia una. En Billy va ampliar l’àrea de la foto a la pantalla: era una cabana de troncs de fusta amb una xemeneia i uns graons que pujaven fins a la porta. No era gaire gran. Una cabana de caçadors.

Es va aixecar i va entrar a la Sala per estudiar el mapa que havien portat des de l’hotel. Havien marcat l’indret de la tomba amb una creu. Tots havien mirat el mapa, esclar, però ell volia tornar a comprovar-ho.

Al mapa no es veia cap marca de cap casa allà on hauria hagut de ser segons la foto dels Bakker.

En Billy va despenjar el telèfon de la taula de reunions i va tornar a mirar la paret, allò on hi havia clavada una targeta de visita d’en Mats i la Klara. Va marcar el número: la Klara va contestar al segon senyal.