Van arribar al matí, de bona hora. El vell Memel encapçalava la comitiva d’homes silenciosos que entraven al rebedor i a les seves vides amb l’autoritat que els atorgava l’edat. En Mehran els coneixia tots cinc. Es van quedar mirant la mare i a ell mateix. La Shibeka semblava en estat de xoc, però l’objectiu d’en Memel era en Mehran. L’home feia un posat seriós i implacable. Als seus ulls no quedava res de la vivor quasi juvenil que li proporcionava un aire d’encant i amabilitat i que a en Mehran li agradava tant. Ara més aviat semblava que portés alguna cosa podrida sota el nas.

—Hem de parlar —va dir—. Pot ser ara mateix?

No era cap pregunta, esclar. Era impossible contestar que no. En Mehran sabia perfectament què havia passat: la Melika havia xerrat, segurament ahir mateix, només sortir de casa. En Mehran estava furiós. La Melika no tan sols amagava alguna cosa, sinó que ara, a més, havia decidit ficar-hi més gent.

—Esclar que sí —va dir educadament, mentre feia senyal a en Memel de passar a la sala d’estar, on l’Eyer mirava la tele. En Mehran la va apagar i va dir a l’Eyer, que encara duia el pijama, que se n’anés a l’habitació. El petit es va aixecar d’un bot i va mirar aquells homes amb uns ulls com unes taronges. L’endormiscament matinal se li havia passat de cop. Va tenir el seny de fer un gest de bona educació en passar per davant de cadascun. En Mehran estava content de veure-l’hi fer. Era bona cosa comprovar que el germà petit sabia comportar-se en moments importants. Va mirar la Shibeka, que encara era al rebedor, i li va demanar que portés menjar i beure als visitants, però en Memel va fer que no amb el cap. No havien vingut a menjar i beure.

Els homes es van asseure als sofàs, mentre en Memel triava una cadira al davant dels altres, en el seu paper de portaveu. En Mehran també es va asseure i va esperar la Shibeka. Tot i el formigueig a la panxa, també se sentia bé. En Memel s’havia adreçat a ell, ara era ell qui parlava per la família. No gaire temps enrere, a ell també l’haurien enviat a l’habitació per deixar que els grans parlessin de les coses importants. Va redreçar l’esquena una mica per demostrar que estava disposat a assumir el paper que li pertocava.

La Shibeka se’ls va unir. Es va assegurar de portar el cap ben tapat, i el teixit negre feia ressaltar encara més la pal·lidesa de la cara. Feia temps que no passava per un mal moment com aquell, va pensar en Mehran. La mare, igual que ell, comprenia la gravetat de la situació.

Es va fer un breu silenci. En Memel va mirar cadascun dels presents i després va parlar.

—Hem sabut què fa la Shibeka. Volem parlar-ne. Donar-vos l’oportunitat que us expliqueu.

La Shibeka va abaixar la mirada, i en Mehran va comprendre que li tocava a ell parlar. Al primer moment, va quedar una mica decebut amb la seva pròpia veu; no sonava tan madura com li hauria agradat.

—Volem saber què els va passar al meu pare i a en Said.

—Ho entenem —va replicar en Memel després d’una pausa—. Ara bé, estem preocupats. La gent ens ve a veure i ens pregunta si la teva mare sap el que es fa.

—Em sap greu que això afecti altres persones, però no hi ha motiu de preocupació. Sabem què fem.

En Memel va sospirar. No li agradava la resposta d’en Mehran. Aquell noi es pensava que se’n sortiria tan fàcilment? Es va inclinar cap endavant.

—Mehran, un home suec ha entrat en aquesta casa. És casat, solter? Amb quantes dones es veu?

—Només vol saber què va passar. És periodista. Jo estic present en cada reunió amb ell.

—De debò? Això no és el que ens han dit.

En Memel tenia una expressió freda com el gel. La Shibeka es va redreçar, i les arrugues al voltant de la boca es van fer més marcades, com sempre que s’enfadava. En Mehran veia els esforços que estava fent la mare per mantenir la calma, li va fer un gest amb el cap i va tornar a fixar l’atenció en en Memel i els homes asseguts al sofà. Ara parlava amb la veu més ferma. Era com si amb cada paraula, amb cada frase, s’acostumés una mica més al seu nou paper.

—La mare té el més gran respecte per mi i pel pare. No faria mai res sense dir-m’ho. Si heu d’estar enfadats amb algú, és amb mi.

Hi va haver una altra pausa. En Mehran podia veure clarament el dubte en la mirada d’en Memel.

—Això no m’agrada, Mehran. Aquesta no és la nostra manera de fer, i tu ho saps.

—I quina és la nostra manera de fer, llavors? —va etzibar-li la Shibeka; el torrent d’emocions que havia intentat contenir va esclatar—. Seure i callar? No fer res? No dir res?

En Memel es va enrabiar, aleshores.

—Tu més que ningú has d’evitar aquesta pregunta. Tu saps la resposta!

En Mehran s’adonava que la situació se li escapava de les mans. Si alguna cosa sabia prou bé era que enfrontar-se a en Memel no era bona idea. No era la mena d’home que convenia tenir per enemic. En Mehran va pensar que necessitava demostrar la seva posició dins de la família si volia restaurar l’ordre. Va mirar la seva mare i li va dir, serrant les dents:

—Calla! Tu no has de parlar!

Per uns instants va pensar que la Shibeka esclataria. Tenia els ulls encesos d’ira i estava a punt de saltar-li a ell al coll, però d’alguna manera va recuperar el control. Va respirar fondo i va tornar a abaixar la mirada. En Mehran detestava veure com ella se sotmetia, però alhora gaudia d’aquella sensació. Va mirar en Memel a la cara i va procurar parlar en to de disculpa tant com va poder.

—La mare no pretén ofendre ningú. És el dolor de la pèrdua. Els últims anys han estat molt difícils per a ella. Demano disculpes.

En Memel va dubtar, però finalment va semblar que acceptava les disculpes.

—Han estat temps difícils per a molta gent, però ens hem de mantenir units. Hem de fer el que és correcte. Això és el que diem. Ho entens, Mehran?

En Mehran va assentir amb el cap.

—Ho entenc.

—Si és així, atureu-ho de seguida. La Melika no vol veure-s’hi arrossegada, i els altres tampoc ho volem. No podeu pensar només en vosaltres mateixos, sinó en tots nosaltres.

Un cop dit això, es va aixecar i els altres homes el van imitar tot seguit. En Mehran també es va aixecar. En Memel va fer un pas endavant i el va mirar als ulls, amb una mirada que contenia amor i, alhora, un advertiment clar.

—Mehran, el teu pare viu en tu. Avui ho he vist. Mostra’m qui ets. Fes el que és correcte —va dir, mentre li donava un cop a l’espatlla d’una manera quasi amistosa.

—T’ho prometo, Memel. No quedaràs decebut.

En Memel li va fer un somriure.

—Molt bé. Ara, doncs, ja no cal que en tornem a parlar. Gràcies pel teu temps.

Van marxar tan de pressa com havien arribat. Cap d’aquells homes va mirar ni tan sols un instant la Shibeka, que continuava asseguda al tamboret de la sala d’estar, amb el cap cot. Era com si ja no existís.

En Mehran, però, sí que existia. Va posar una mà a l’espatlla de la mare.

—Tot anirà bé, mare. Al final, tot anirà bé.

No estava gaire segur de creure-s’ho ell mateix, tampoc.