La Shibeka rondava amunt i avall pel pis. Estava emocionada, i alhora feia tant de temps que esperava alguna cosa com aquella que quasi tenia por. Es va asseure, va agafar la carta que havia dipositat amb cura sobre la taula de la cuina i la va tornar a llegir. El text només ocupava mitja pàgina. Semblava estrany que una cosa tan important pogués ser tan breu.

Al peu de la pàgina hi havia una adreça i un parell de números de telèfon. La Shibeka va deixar la carta on era. Havia de parlar-ne amb els fills? Probablement, no. En el cas d’ella mateixa, l’espurna de l’esperança podia revifar i tot seguit apagar-se, ja li havia passat moltes vegades al llarg dels anys, hi estava acostumada. Els nois, en canvi, calia protegir-los. Ja els havia estat prou dolorós créixer sense pare. No n’estava segura, però. Podia fer allò tota sola? Va llegir la carta altre cop, com si fos possible trobar-hi alguna resposta, però conduïa a les mateixes preguntes. Què volia dir allò de «sense compromís per a cap de les dues bandes»? Només era per no adquirir cap responsabilitat? Què pensarien de la seva història? Era certa, però n’hi hauria prou? Podia trobar-se amb aquell home tota sola? La família i els amics no ho aprovarien. Tindrien raó, en principi, però ella no volia que l’acompanyés ningú. Serien un llast, parlarien en nom d’ella, la farien callar i llavors tot hauria estat per no res. Ella no ho volia, allò. El que volia era sentir la seva pròpia veu, aquesta vegada, fer-se valdre. Les amistats sabien com havia lluitat, com s’havia negat a rendir-se, però entendrien que allò era Suècia, un país on les dones podien trobar-se amb homes sense necessitat de fer-se acompanyar? Segurament, no.

Per tant, no ho havia de saber ningú. Va anar al rebedor i es va asseure al costat del telèfon negre sense fil. Era damunt d’una tauleta, i la Shibeka va recordar el dia que en Hamid i ella l’havien portat a casa. Un telèfon. L’havien comprat als grans magatzems a la zona que ara en deien Bromma Blocks; ella no havia vist mai tants aparells de televisió en tota la vida, i al primer moment no s’ho podia creure. Una paret sencera plena d’imatges en moviment. Una filera sobre l’altra de caixes que contenien de tot, des d’auriculars fins a reproductors de DVD. La sobreabundància. En Hamid i ella s’havien mirat l’un a l’altre i havien somrigut en pensar en tota aquella gent que creien tenir tants diners però que, en realitat, no tenien res.

Ells dos havien comprat un telèfon i el televisor més barat que havien trobat. En Said els havia portat a casa. La Shibeka es recordava asseguda al seient del darrere del cotxe, mirant i remirant amb impaciència la capsa blanca amb una foto d’un telèfon impresa. Estava ansiosa per obrir-la i tenir l’aparell a la mà.

Havien passat molts vespres intentant parlar amb els amics i els parents de Kandahar. Sempre els havia costat molt. Els mòbils quasi mai els funcionaven, i quan la Shibeka i en Hamid aconseguien connexió la línia es podia tallar en qualsevol moment. Amb tot, encara recordava aquella època amb una escalfor interior.

La connexió amb la llar.

Les veus alegres de fons.

Solien seure allà, l’un al costat de l’altre, en Hamid i ella. Ella feia te, i ell anava marcant els diversos números de telèfon, tots dos junts i esperançats. La majoria de les vegades no hi havia resposta, però quan aconseguien parlar cridaven d’alegria, i ella s’acostava tant com podia a l’aparell encara que només fos per sentir les paraules que arribaven des de la seva antiga llar. Ell li deixava fer-ho. Li permetia que escoltés. Li somreia i li acariciava els cabells mentre ella seia allà en silenci, escoltant.

En Hamid. El seu marit.

Va agafar el telèfon i el va mirar fixament. Ara el feia servir ben poques vegades. Només tenia contacte amb el seu país quan visitava les amistats, i llavors seia a la cuina amb les dones mentre els homes parlaven. No era el mateix, de cap manera. Ella, però, no podia trucar pel seu compte; la gent volia parlar amb un home, no pas amb ella. Era així i ja està.

Va marcar un dels números que figuraven al peu de la pàgina. Era d’un mòbil. Sabia que els suecs feien servir sobretot els mòbils, de manera que va provar primer aquell. Va sonar dues vegades i llavors va contestar una veu masculina.

—Lennart Stridh.

Al primer moment no gosava parlar. Quasi havia esperat que ell no contestés per poder disposar així de més temps per rumiar la conversa que tindrien, en comptes d’enfrontar-se a la realitat, però l’home de l’altra punta esperava una resposta.

—Digui! Sóc Lennart Stridh.

Se sentia obligada a parlar, però li faltava força a la veu.

—Hola, em dic Shibeka Khan, vostè m’ha enviat una carta.

—Perdoni? No la sento gaire bé.

La Shibeka va respirar fondo. No volia que aquell home perdés l’interès en ella.

—Una carta. He rebut una carta de vostè. Em dic Shibeka Khan.

—Hola, gràcies per trucar —va dir ell amb energia renovada a la veu—. Tal com li deia a la carta, estem bastant interessats en la desaparició del seu marit. No li puc prometre res, però crec que val la pena que ens ho mirem.

L’home parlava de pressa i ella no podia seguir tot el que deia, però va reconèixer la paraula «interessats», de manera que va mirar de sonar com si l’hagués entès perfectament. Li semblava que era important perquè ell no la deixés senzillament de banda.

—Molt bé.

—Ens podem veure?

—Ara?

—No, ara no, però… —va seguir un silenci, i a la Shibeka li va semblar sentir que l’home passava pàgines d’una agenda—. Dilluns a les onze… li va bé?

De sobte, la Shibeka es va espantar.

—No ho sé.

L’home de l’altra banda es va quedar callat un moment i després va continuar:

—No ho sap o no pot?

—No ho sé. Em penso que sí. —La Shibeka no estava segura de com explicar-se; volia trobar-se amb ell, però li semblava que estava mal fet—. Hi seríem només vostè i jo? A la reunió, vull dir.

—Si no és que necessita un intèrpret, però no m’ho sembla. Parla bé el suec.

—Gràcies, m’hi esforço.

La Shibeka va tenir un altre moment de dubte. En el món de Lennart Stridh no tenia res d’estany que una dona es trobés a soles amb un desconegut. En aquell país era perfectament acceptable, i ella ara vivia allà. Va respirar fondo i va fer el cor fort.

—On?

—Hi ha una cafeteria al costat dels magatzems Åhléns de l’estació central. Es diu Café Bolero.

Una cafeteria. Esclar. Els suecs es trobaven per fer un cafè. La Shibeka es va adonar que hauria d’haver agafat paper i llapis per apuntar tot allò. Però bé hauria de poder recordar Café i alguna cosa començada amb B.

—Em pot tornar a dir el nom del lloc?

—Café Bolero. Just al costat de l’Åhléns City.

—Gràcies.

—A les onze?

—A les onze, d’acord. —Se sentia una mica idiota amb allò de limitar-se a repetir cada cosa que deia ell, però a l’home no semblava que el sobtés.

—Ens veiem allà —va dir ell, i va penjar.

La Shibeka es va quedar asseguda en silenci un moment i després també va penjar. La cosa havia anat millor del que s’hauria imaginat mai.