La trucada va arribar dilluns al matí a dos quarts tocats de vuit. En Torkel acabava d’anar a buscar el primer cafè del dia. Va bellugar el ratolí per treure l’ordinador del mode de repòs, va prendre un glop de cafè i va contestar.

—Torkel Höglund.

La interlocutora es va identificar com la comissària Hedvig Hedman. En Torkel la va situar immediatament al Jämtland, no pas perquè tingués a mà els noms de tots els comissaris sinó perquè aquella dona l’havien denunciada davant del fiscal general per alguna cosa que havia dit sobre un membre del seu equip. No era probable que la cosa anés més enllà, però en Torkel tenia el nom fresc a la memòria.

—En què la puc ajudar? —va preguntar, i tot seguit va prendre un altre glop de cafè mentre es posava còmode a la cadira.

Al cap de pocs minuts havia penjat.

Sis cossos.

A la muntanya.

Semblava que hi eren des de feia força temps.

Hedvig Hedman havia començat dient que havien trobat una fossa comuna. En Torkel no estava segur de si mitja dotzena de cossos constituïen una fossa comuna, però els quatre diaris de més tirada del país havien fet servir la mateixa expressió, de manera que en Torkel va donar per descomptat que sí. Tampoc importava gaire.

N’hi havia prou perquè se n’haguessin d’anar allà dalt.

Va sortir del despatx. La Christel, la seva secretària, encara no havia arribat, de manera que li va deixar una nota per demanar-li quins vols hi havia a Östersund i que l’informés de seguida.

Un cop al despatx altra vegada, es va deixar caure a la cadira i es va acabar el cafè mentre avaluava el pas següent.

Havia de reunir l’equip, però necessitava rumiar dues coses.

La primera era el fet que la Vanja hagués sol·licitat l’admissió al programa de formació de l’FBI. Havia passat la primera ronda del procés de selecció i ara quedaven vuit candidats per a tres places. En Torkel estava completament convençut que una d’aquelles places duria el nom de la Vanja. N’havia donat la millor referència possible, tot i que amb una barreja de sentiments, ho havia d’admetre. La tenia en un pedestal, era una agent de policia més que remarcable, un membre important de l’equip, i es mereixia de debò l’oportunitat de progressar en la seva carrera. Alhora, però, allò volia dir perdre-la; passaria tres anys fora.

Tres anys sense la seva millor detectiu.

En Torkel ja havia començat a buscar-li substitut, ja fos temporal o permanent, en funció de si ella decidia tornar a l’equip després de l’estada als Estats Units o s’estimava més seguir un altre camí. No havia fet pública l’oferta de treball ni tampoc havia fet saber a tothom que buscava algú, en part perquè hi havia una possibilitat, encara que fos ínfima, que la Vanja no superés la fase final, i en part perquè volia evitar un procés de selecció interminable que, segons com, significaria haver de fer front a centenars de sol·licituds. Tenia la ferma determinació de no fer cas ni dels anys de servei ni de qualificacions oficials ni de ningú que tingués cap mena de prioritat per la raó que fos. Allò, sens dubte, contravenia un bon nombre de normes de contractació, però a ell tant se li’n donava.

El Riksmord era un equip.

El seu equip.

El que volia era triar la persona que li convingués. Al capdavall, era més important qui eres que no pas què havies fet. Volia un policia que destaqués i que fos molt responsable, esclar, però no n’hi havia prou. El candidat ideal necessitava alguna cosa més, alguna cosa que ell no sabia definir. Havia de poder encaixar. En Torkel coneixia un bon grapat d’agents amb experiència que havien treballat cinc, deu, vint anys, i que de ben segur farien una feina esplèndida tècnicament parlant, però no li semblava que cap d’ells pogués formar part de l’equip. A més, la majoria eren homes i en Torkel estava força segur que substituiria la Vanja amb una altra dona. No es tractava de quotes ni de cap norma d’igualtat de gènere, sinó que era senzillament perquè, per experiència, els equips mixtos funcionaven millor. Ara ja sabia on el conduiria allò. No parava de pensar en una carta li havia enviat que una jove que havia acabat feia poc la fase de pràctiques a Sigtuna.

Es deia Jennifer Holmgren.

Li havia escrit poques setmanes abans per iniciativa pròpia per explicar-li els motius pels quals li agradaria treballar al Riksmord, i alguna cosa en aquella carta havia cridat de seguida l’atenció d’en Torkel. Traspuava implicació, desig de progressar, de créixer, de treballar amb els millors per aprendre, més que no pas per ascendir en l’escalafó.

Quan la Vanja li havia explicat allò de la sol·licitud per anar a Quantico, en Torkel havia fet venir la Jennifer i l’havia entrevistada. No pensava seriosament que pogués ser una possible substituta, però tenia curiositat.

Ella no l’havia decebut. Era sociable, sabia què volia i mostrava un alt grau de compromís. En Torkel tenia la impressió que aquella dona tan jove havia hagut de fer un esforç per contenir l’entusiasme en parlar del que ella creia que la tasca policial havia de cobrir. Li va recordar la Vanja el dia que l’havia conegut, i aquella era la millor recomanació que podia donar. Per descomptat, la joventut i la manca total d’experiència li jugaven en contra, i ell podia estar segur que el criticarien de valent si decidia donar-li una oportunitat. Ara bé, a canvi podia tenir la seguretat que ella no estaria encallada en patrons de comportament preconcebuts, que no posaria objeccions a idees noves amb l’argument de «Sempre ho hem fet així». Era oberta i mal·leable.

La Vanja sabria alguna cosa al cap d’una setmana més o menys, i marxaria al novembre. No seria mala idea incorporar ara algú que pogués acabar reemplaçant-la.

En Torkel va decidir trucar a Sigtuna per veure si podien alliberar la Jennifer.

L’altra qüestió que havia d’avaluar era en Sebastian.

Sebastian Bergman.

Un cas perdut, però una ment brillant.

En les dues últimes investigacions, havia aconseguit introduir-se en l’equip. En realitat, ningú l’hi volia, però era indiscutible que havia fet una bona feina en tots dos casos, sobretot en el cas Hinde. Llavors havia salvat la vida a la Vanja.

Alhora, la seva presència creava un conflicte que no convenia a l’equip. Les investigacions d’homicidis sempre causaven estrès, i no hi havia dubte que amb en Sebastian pel mig la cosa es tornava més difícil que no calia. Era arrogant i egotista, li importava un rave el que passés al seu voltant i irritava els altres tota l’estona. Era com un forat negre: amenaçava de xuclar l’energia de tots els membres de l’equip i de destruir el grup des de dintre.

Una brillant font de conflictes.

Amb aquells punts a favor i en contra, havia de comptar altre cop amb en Sebastian?

Decisions, sempre decisions a prendre.

Si la Vanja no hagués acceptat en Sebastian, a en Torkel ni tan sols li hauria passat pel cap tornar-hi a treballar, però l’última vegada que havia parlat amb ella quasi semblava que li vingués de gust. A en Billy li queia bé, igual que a en Torkel, en el fons, tot i que de vegades el treia de polleguera veure com el seu amic es complicava la vida ell mateix en determinades situacions. L’Ursula tenia la capacitat de concentrar-se en el que era important i no es deixava provocar. El que la feia enfadar més era que li presentessin fets consumats i no sentir-se part del procés de decisió. Si en Torkel li explicava planerament el que tenia al cap, ella no s’hi oposaria.

A primer cop d’ull, sis cadàvers en una fossa comuna no semblaven pas requerir les aptituds d’en Sebastian.

Ara bé, sis cossos podien significar un assassí en sèrie o un assassinat múltiple, i no hi havia ningú que en sabés tant d’allò com en Sebastian.

Decisions, sempre decisions a prendre.

En Torkel sabia què fer.

En primer lloc, parlar amb Sigtuna, i tot seguit baixar a veure l’Ursula per fer-la sentir-se partícip de la decisió. Després parlaria amb la Vanja, a continuació amb en Billy i, en acabat, amb en Sebastian.

La decisió ja estava presa. Va despenjar el telèfon.