La Vanja estava contenta de veure’l.

Ell estava amoïnat per ella, se li notava des del precís instant que havia entrat a l’habitació. Encara que estigués vestida i asseguda al llit, allò era un hospital i ella una pacient. La Vanja el va tranquil·litzar. Només era allà perquè li fessin proves i parlar d’un trasplantament de ronyó. Ella era la donant, o sigui que no hi havia motiu de preocupació.

En Billy va arrossegar una cadira fins al costat del llit i va començar a explicar-li el que havia passat d’ençà que la Vanja els havia deixat. Li va dir que la Maya i ell ara vivien junts, però la major part del temps la va passar explicant-li el cas.

—No tenies alternativa —va dir la Vanja quan va arribar al moment en què ell havia disparat contra Charles Cederkvist i l’havia mort.

—Ja ho sé —va mentir ell.

Ella li va agafar la mà i es va adonar que aquell gest el sorprenia. En Sebastian li havia dit que no podia fer res per resoldre les desavinences, que era cosa d’en Billy, però igualment ho havia d’intentar. A més, l’opinió que tenia d’en Sebastian com a mentor digne de confiança s’havia afeblit molt darrerament.

—No hauria d’haver dit que era més bona policia que tu.

—Ho ets —va dir en Billy, mentre arronsava les espatlles.

—Necessito un amic, i tu ets el millor que he tingut mai —va dir ella amb tanta franquesa que en Billy es va enrojolar.

—Està bé, sóc el teu amic, oblida tot allò.

La Vanja li va dedicar un somriure tan càlid que ell va haver de fer un gran esforç per no desviar la mirada. El mòbil de la Vanja va vibrar a sobre de la taula. En Billy el va agafar, agraït per la interrupció, i va mirar la pantalla.

—És en Sebastian.

—No l’agafis —va dir ella.

En Billy el va deixar a sobre de la taula. Es preguntava què devia passar.

En Sebastian. La Vanja es va adonar que necessitava compartir allò amb algú. Si continuava guardant-s’ho per a ella sola, acabaria consumida. Havia de confiar en un amic.

—Crec que en Sebastian…

Va dubtar, sabia que semblaria ridícul quan ho digués en veu alta. En Billy es pensaria que s’havia tornat boja. No hi havia dubte; exigia massa dels amics.

—Això del pare. I el fet que no em deixin anar a la formació de l’FBI —va començar a dir, lentament i triant bé les paraules.

—Què?

—Crec que en Sebastian ha tingut a veure amb totes dues coses.

Per la cara que va fer en Billy, devia haver sonat tan demencial com ella mateixa s’imaginava.

—Però quin motiu podria tenir en Sebastian per estar-hi ficat? Per l’amor de Déu —va dir ell, comprensiblement.

—No ho sé. Hi he pensat molt i l’únic que se m’acut és que és boig. Em vol ensorrar per alguna estranya raó.

En Billy va fer un gest d’assentiment amb el cap a fi d’ocultar la confusió que sentia. Era ben difícil reconciliar el que deia la Vanja amb la seva pròpia especulació sobre en Sebastian. Si fos el pare d’ella, per què hauria de voler fer-li cap mal?

—Això és… cosa de bojos.

—Per això se’n surt —va dir, amb tanta calma i tanta sinceritat com va poder—. Sembla tan impossible que ningú es podria creure que ho fa. Crec que és un psicòpata.

En Billy no sabia què podia dir.

La porta es va obrir i va entrar un metge. En Billy ho va agrair.

—Ja pot anar cap a casa —va dir el doctor Shahab a la Vanja.

—Molt bé. Quan he de tornar?

—No cal que torni. No podem tirar endavant amb vostè com a donant. El seu ronyó no és compatible.

La Vanja no entenia res. Era com si aquell home s’hagués posat a parlar de cop i volta en un altre idioma.

—Esclar que és compatible. Sóc la seva filla.

—Em sap greu. —El metge va obrir els braços com si volgués demanar disculpes—. Per desgràcia, aquesta mena de coses passen de tant en tant.

—De quin grup sanguini és ella? —va sentir la Vanja que en Billy preguntava.

—La compatibilitat no es redueix al grup sanguini, hi ha moltes altres coses. —Allò no era cap resposta—. En la nostra opinió professional, el risc de rebuig és massa elevat.

—Sóc del grup O —va dir la Vanja a en Billy.

—I el teu pare?

—No ho sé.

La Vanja va mirar el doctor Shahab, i ell va desviar els ulls i es va gratar la barbeta. L’instint de policia de la Vanja es va posar en marxa. Aquell home ocultava alguna cosa.

—De quin grup sanguini és el meu pare? —va preguntar.

—No l’hi puc dir. És confidencial.

—És el meu pare. Ho descobriré d’una manera o d’una altra en menys d’un quart d’hora, o sigui que bé m’ho pot dir ara mateix.

Omid Shahab va dubtar. No estava autoritzat a donar aquella mena d’informació a ningú, ni tan sols a un familiar. Per altra banda, en canvi, no tenia cap dubte que la Vanja ho sabria en molt menys d’un quart d’hora.

—És AB —va dir en veu baixa.

La Vanja va entendre les implicacions immediatament.

El que sabia dels encreuaments genètics no ho recordava de l’escola. Amb els anys de treballar amb l’Ursula i de veure com feia les anàlisis del crims, se li havia anat refrescant el coneixement.

Una persona del grup AB no podia engendrar un fill del grup O.

No podia processar les conseqüències del que acabava d’escoltar. Era massa gros. Immensament gros. En Billy es va inclinar cap a ella i la va abraçar. Ella s’hi va quedar enganxada. Tenia por de caure a terra si no ho feia.

En Billy no va dir res, però el cap li bullia.

Es preguntava de quin grup sanguini devia ser en Sebastian.

Estava força segur que no seria AB.