L’Ellinor va donar un cop d’ull al rellotge mentre obria el portal de l’edifici de Grev Magnigatan. Era tard, ben passades les onze. Esperava que en Sebastian encara estigués despert. Els llums es van encendre automàticament tan bon punt va entrar. Va mirar les escales, però es va estimar més pujar per l’ascensor. S’havia passat el dia anant amunt i avall o quedant-se dreta llargues estones; havia treballat fins a les nou, que era quan tancaven els grans magatzems. Es preguntava sovint per què havien d’estar oberts fins tan tard, però avui havien tingut feina a totes hores; la gent acabava de cobrar la mensualitat. En acabat, havia anat a treure el nas al seu pis d’abans, a Västmannagatan. Ara el considerava això: el seu pis d’abans. Casa era on vivia amb en Sebastian.

L’angoixa i la ràbia que havia aconseguit contenir mal que bé durant el dia retornava ara amb força. Aquell matí, ell li havia parlat amb una rudesa poc habitual.

No, no eren paraules rudes, sinó molt desagradables.

«Una dona de fer feines amb qui cardo».

Unes paraules terribles, horroroses. I després aquella horrible història sobre algú que es deia Gunilla. Per una estona, s’havia preguntat si no havia d’anar directament a casa i mirar de fer-lo content, suavitzar les coses, fer-lo posar de bon humor. No li agradava barallar-s’hi, però aquest cop en Sebastian havia anat massa lluny. Era ell qui havia de buscar la manera d’esmenar-ho, era ell qui havia de demanar disculpes, no pas ella. Era per això que no li havia trucat en tot el dia. No era normal, i havia estat a punt de treure el telèfon unes quantes vegades, però havia aguantat serrant les dents. Volia fer-li saber que estava ferida; el silenci era el càstig.

Va tancar la porta de l’ascensor i va prémer el botó del tercer.

Havia passat al seu apartament més estona de la que tenia prevista. A l’edifici s’havia trobat la vídua Lindell, que naturalment havia volgut saber coses. On parava l’Ellinor actualment? No la veia mai! L’Ellinor en realitat només havia anat a regar les plantes i a comprovar que la bossa del supermercat amb els documents sobre Valdemar Lithner encara fos allà on l’havia deixat, però la senyora Lindell havia insistit a invitar-la a una tassa de te. Va insistir de valent. Tot i que, certament, no tenia gaire temps, l’Ellinor no havia pogut evitar pensar que li agradaria parlar amb algú del gran amor de la seva vida, el molt reconegut Sebastian Bergman. No esmentaria la baralla d’avui. Totes les parelles tenien conflictes alguna vegada. Cap relació era un camí de roses.

Al cap de tres quarts d’hora, l’Ellinor obria la porta del seu apartament. La senyora Lindell havia quedat impressionada, l’Ellinor s’hi havia fixat, tot i que havia procurat que no es notés. Fins i tot havia fet veure que no sabia qui era en Sebastian, però l’Ellinor no se la va creure ni per un instant. Allò era típic dels suecs: l’enveja.

Va anar directament al dormitori, va obrir l’armari de la roba i va trobar la bossa exactament on l’havia deixada. No sabia per què, però tenia una sensació molt dolenta amb tot el que tenia a veure amb Valdemar Lithner des del precís instant que havia posat fi a la seva relació professional, abans del cap de setmana. La major part del temps es deia a ella mateixa que l’home creia, i no li faltava raó, que allò no duia enlloc, però de tant en tant li feia la impressió que l’havien descobert, i que en Valdemar o algun dels seus socis criminals haurien entrat al seu pis d’abans per esbrinar qui era ella realment, i si en sabia res, de les seves tèrboles operacions. Tanmateix, no semblava que algú hagués entrat allà, i si ho haguessin fet, no era probable que haguessin deixat a l’armari el material que els incriminava. Llavors havia pensat que era una bogeria no haver-ne fet còpies, però ara ja no importava. L’endemà aniria a donar-ho a la policia i deixaria que la justícia seguís el seu curs.

Va tancar la porta de l’armari i es va dedicar a regar les plantes. Era tard, però amb tot encara no havia trucat a en Sebastian. Per un moment li va passar pel cap quedar-se a dormir al pis d’abans i deixar-lo preocupat, que la trobés a faltar, però esclar que si no anava a casa ell no li podria demanar perdó, i allò significaria que no podrien rebaixar el malestar entre tots dos. De manera que ara era a l’ascensor, amb l’esperança que ell no se n’hagués anat a dormir.

El primer que va veure en obrir la porta de l’ascensor va ser la maleta. La seva maleta negra. Què feia al replà, al costat d’una bossa d’anar a comprar? S’hi va acostar i va mirar a dins de la bossa. Eren les seves coses! Les havia deixat de qualsevol manera enmig del replà! Allò passava de taca d’oli. Va treure la clau.

Que estrany, no entrava.

Va comprovar que fos la clau bona. Sí que l’era. Va tornar-ho a provar, amb el mateix resultat. Ni tan sols la podia ficar al pany.

El llum es va apagar. L’Ellinor es va acostar al petit botó taronja que brillava en la foscor i el va prémer. Llavors va picar al timbre. No hi va haver resposta. Va tornar a picar, més estona aquesta vegada. Començava a amoïnar-se. No se sentia res a dintre del pis. Es va inclinar i va mirar per l’escletxa de la bústia: tot era silenci i obscuritat. Va picar un altre cop, quasi repenjant-se en el timbre, però ningú va anar a obrir la porta.

Ara sí que estava enfadada de debò. No la podia tractar d’aquella manera! L’Ellinor havia hagut d’aguantar moltes coses per amor, però fins i tot ella tenia un límit, i ell havia traspassat la ratlla amb una venjança. Va treure el mòbil, va recórrer la llista de contactes fins on deia «Tresor» i va trucar-hi. Mentre escoltava els senyals a l’aparell va tornar a mirar per la bústia; a dins de l’apartament no sonava. L’Ellinor va penjar. Respirava feixugament. Què havia de fer ara? On era en Sebastian, i per què no s’hi podia posar en contacte? Va mirar un moment cap avall i va veure un sobre blanc enganxat al costat de la maleta. El va agafar i el va obrir estripant-lo.

El llum es va tornar a apagar.

Un cop encès altra vegada, l’Ellinor va treure l’únic full de paper i el va desplegar.

L’Ellinor va llegir novament la nota. I una tercera vegada encara. Llavors va rebregar el paper i el va llençar a terra. Veia tot de puntets negres que li ballaven a dins dels ulls. Va deixar anar un crit, com el d’un animal ferit, que va ressonar pel buit de l’escala. Després es va tranquil·litzar. Va respirar fondo i va recuperar el control.

Moltes emocions l’assaltaven totes alhora. La ràbia, la sorpresa, la por. Havia de procurar pensar amb claredat.

Ell no la podia fer fora.

No l’hi permetria, que ho fes.

No l’havia fet fora.

Va provar altre cop la clau. No entrava. Però havia d’entrar. Ella vivia allà! Un altre cop. Va prémer amb força, però el resultat va ser el mateix. Es va posar a atacar el pany amb la clau com si fos un ganivet. El llum es va tornar a apagar, però ella amb prou feines se’n va adonar.

Havia d’entrar! Allò era casa seva!

La clau li va relliscar i ella es va fer un tall al polze amb alguna peça de metall de la porta. Les claus van caure a terra i l’Ellinor es va ajupir a buscar-les pel terra fred. No les trobava. Es va posar de genolls i va començar a passar les mans d’una banda a l’altra. Va encertar les claus, que van sortir disparades fins a la porta del veí. No tenia forces per aixecar-se i anar-les a buscar. Estava derrotada. Es va deixar caure a terra i va arrencar a plorar.

No sabia quanta estona havia passat allà, plorant en l’obscuritat, però al final va parar. Era així com se sentia: com si s’hagués quedat aturada. Va deixar de plorar. Quedar-se asseguda allà no ajudaria. Es va aixecar, amb moviments tranquils i controlats, i es va eixugar les galtes amb el dors de les mans. Es va empassar els mocs pel nas mentre anava a encendre el llum altra vegada. Es va ajupir i va recuperar les claus, se les va ficar a la butxaca i tot seguit va agafar la maleta amb una mà i la bossa d’anar al súper amb l’altra. Tornaria a Västmannagatan i rumiaria com resoldre allò. No havia canviat res, es va dir a si mateixa. Allò només duraria un temps. Era una crisi, però podia tenir solució. No hi havia motiu per caure en el pànic ni per actuar impulsivament. Ella tenia un pla i el mantindria.

En primer lloc s’ocuparia de Valdemar Lithner.

Després, d’en Sebastian.