L’Anitha s’havia passat el dia sencer al davant de la taula, enterrada en manuals sobre el sistema informàtic: tres carpetes gruixudes que normalment reposaven en un prestatge a sobre de la fotocopiadora del departament. La primera carpeta estava força potinejada. Contenia la guia per a inexperts, i era el lloc on buscar les respostes a les preguntes més freqüents. Després d’una breu cerca infructuosa, l’Anitha va decidir concentrar-se en les altres dues carpetes. Volia saber com funcionava el sistema de còpies de seguretat i com es podia recuperar informació després d’una fallada. Al cap de dues hores havia descobert que el sistema operatiu tenia dues còpies de seguretat. Si ho havia entès bé, un servidor mirall copiava tota la informació del servidor principal cada tres minuts. Aquelles eren les principals i la primera línia de defensa. Estava completament automatitzat i dissenyat per reduir al mínim la possibilitat que es perdessin dades. El manual no explicava on estava allotjat aquell servidor mirall, però quedava clar que I-tech, l’empresa que havia instal·lat originalment el sistema, era responsable tant del servidor com de les actualitzacions.

La segona còpia de seguretat era definitivament de la vella escola, i consistia en cintes que copiaven cada dia la informació. Aquelles cintes s’havien de canviar i emmagatzemar; els manuals no deien qui se n’encarregava, però l’Anitha suposava que devia ser cosa del departament intern d’informàtica, en part perquè fer les tasques senzilles a dins de la casa significava un estalvi, i en part perquè el departament d’informàtica no havia perdut efectius després que la Direcció Nacional de la Policia incorporés el sistema d’I-tech, com haurien hagut de fer si aquell aspecte de la feina hagués desaparegut. Com més voltes hi donava l’Anitha, més se’n convencia, i si hi havia un punt feble en la cadena, era al departament d’informàtica. En la gent d’I-tech no valia la pena ni parar-se a pensar-hi; eren professionals de debò. El programa, originalment, era israelià, tot i que I-tech era una empresa sueca. El software l’havien desenvolupat per al Mossad, el servei d’intel·ligència d’Israel, i per a l’exèrcit d’aquell país. Només s’havia convertit en un producte comercial molt més tard. L’Anitha no tenia cap dubte que els israelians encara controlaven I-tech. Tothom sabia que els jueus eren experts en negocis, i en opinió de l’Anitha no deixarien de cap de les maneres que uns quants pirats de la informàtica suecs s’emportessin els calés.

Durant les negociacions, ella havia buscat informació sobre aquella empresa, i fins i tot havia escrit una carta anònima a la direcció per deixar clar que no era gens convenient contractar I-tech, a causa dels vincles que mantenia amb l’estat sionista. Ja es veia que als que prenien la decisió no els havia fet ni pessigolles; ningú feia mai cas de les cartes anònimes que enviava ella. I-tech s’havia endut el negoci, i l’Anitha havia d’admetre que el sistema era excel·lent. Era estable, les variables de cerca i les funcions de filtre eren molt eficients. No era cap sorpresa, al capdavall, els israelians estaven envoltats d’enemics, o sigui que havien de produir sistemes de màxima qualitat. No pas com aquí, a Suècia, on l’únic que produïa la gent era correcció política i feblesa. L’Anitha donava per descomptat que els jueus, atrapats entre musulmans i altres terroristes, havien d’actuar com ho feien.

Va continuar remenant els arxius, no fos cas que s’hagués deixat alguna cosa. Fins i tot va passar una estona mirant la llista d’errors per veure si hi trobava res, i va ser allà on va trobar la pista definitiva que necessitava.

Es deia Error 237.

L’explicació era llarga, i el títol era «Soft write error with backup-exec». Va llegir-ho tot, i just al final del text llargarut i incomprensible, ple de termes tècnics i abreviatures, deia: «Please contact RPS computer support». «El qui cerca, troba», va pensar. Li havia costat estona, però almenys ara veia una porta oberta. Era probable que la cinta amb la còpia de seguretat fos a l’edifici. L’esmena de l’arxiu sobre els dos homes afganesos era de quatre dies enrere, i allò volia dir que hi havia una possibilitat que l’arxiu original inalterat encara hi fos.

Ara bé, quant de temps conservaven aquelles còpies de seguretat? L’Anitha sabia que les cintes es reutilitzaven; era impossible guardar-les totes, senzillament no cabien allà baix. Suposava que les devien conservar almenys un mes, per tant la probabilitat que l’original encara es trobés entre tots aquells uns i zeros era força elevada.

Es va estranyar de veure que era ella qui picava a la porta. Morgan Hansson portava una camisa blanca ben tibada sobre la panxa i unes ulleres amb muntura de carei. Tenia els cabells arrissats, ni curts ni llargs, i duia barba, una barba llarga i espessa que era el primer en què tothom es fixava: la meitat de la cara semblava un matollar frondós. La segona cosa que atreia l’atenció eren les sandàlies marrons que portava sempre. Semblava la caricatura de l’informàtic pirat que efectivament era. El seu despatx semblava un abocador, hi havia papers pertot arreu, i els prestatges estaven atapeïts de monitors espatllats i unitats externes apilonades les unes a sobre de les altres. El poc espai que quedava l’ocupava un munt en desordre de cables grisos, impressores, discos durs i equipament divers en desús. Qualsevol cosa relacionada amb els ordinadors que no anés bé semblava haver anat a parar al seu despatx. En Morgan va deixar anar de seguida els cables que tenia a la mà i va fer una encaixada a l’Anitha amb una mà calenta i humida. Només podia ser suor.

—Hola, necessites ajut? —va preguntar.

L’Anitha va mirar aquell desordre que l’envoltava i es va sentir incòmoda. No tenia ni idea de com explicar el seu problema a en Morgan.

—No, només passejava.

—Per aquí baix?

—Sí, necessitava pensar amb claredat, saps què vull dir? Lluny del cap de departament.

En Morgan va fer un riure de complicitat i de seguida va treure una pila de capses de la cadira a l’altra banda de l’escriptori. L’Anitha li va somriure i es va adonar que ell quasi s’avergonyia de rebre visita.

—Seu, si us plau.

L’Anitha va fer que no amb el cap.

—No, gràcies… només em preguntava si voldries dinar amb mi.

La idea d’endur-se’l d’allà una estona se li acabava d’acudir. Sospitava des de feia temps que en Morgan li anava al darrere. Quan es posava en contacte amb el departament d’informàtica per queixar-se d’alguna cosa, sempre era ell qui li trucava, i cada cop que es creuaven pels passadissos en Morgan la saludava amb un gest del cap. L’Anitha no devia anar errada, perquè ell es va enrojolar i li costava mirar-la als ulls. Era un home tendre, a la seva manera. Estava massa gras i tenia massa pèl, però era tendre, com un gosset pelut.

—Si et va bé, esclar —va dir ella, encara amb el somriure a la boca.

En Morgan semblava veritablement estranyat que l’hi demanés.

—I tant —va dir, i va agafar de seguida la jaqueta beix, que li anava molt curta.

L’Anitha es va preguntar si era l’única que tenia. No l’havia vist mai amb res que no fos aquella jaqueta pàl·lida, inspirada en Ralph Lauren, amb solapes de pell marró. No li quedava gens bé, era massa esportiva per a ell. Potser era indicada per a un golfista o per a un comptable amb ganes de semblar més jove, però no per a un home amb aquella pinta de trol.

—A la cantina o al carrer?

—Anem al carrer —va dir l’Anitha de seguida.

Valia més sortir d’allà. A més, si anaven a la cantina, algú els podia veure junts, i a l’Anitha no li convenia.

Anaven per Kungsholmsgatan. Almenys havia parat de ploure i el sol pugnava per aparèixer entre els núvols. En Morgan es va aturar, semblava una mica perdut.

—On podem anar?

L’Anitha va fer una repassada ràpida dels llocs que coneixia: volia evitar restaurants massa propers al quarter general.

—Hi ha un italià a Sankt Göransgatan que no està gens malament, què et sembla?

—Perfecte. Normalment menjo a la cantina.

O al McDonald’s, per la pinta que fas, va pensar ella.

—Ah, llavors t’anirà bé un canvi —va dir l’Anitha, mentre li donava un copet a l’espatlla i s’encaminava cap al parc Kronoberg.

Ell va assentir i tots dos van pujar pel pendent que conduïa al parc. Feia un dia bonic de tardor, tot i que l’herba encara estava humida. Es van creuar amb unes quantes dones amb cotxets de bebè. Com més s’allunyaven del quarter de policia, més lleugers caminaven. Era com si se sentissin alliberats de les parets del colós que deixaven enrere, i la conversa fluïa més del que l’Anitha havia esperat. Ella intentava que el focus d’atenció fos tota l’estona en Morgan, i no era gens difícil. L’Anitha preguntava i en Morgan contestava. Va tenir la sorpresa de descobrir que en realitat era bon noi.

En arribar a Fridhemsplan, l’Anitha va suggerir fer una volta una mica més llarga, potser anar al restaurant Mälarpaviljongen, a Norr Mälarstrand. Encara estava obert, i ella feia anys que no hi anava. En Morgan no hi havia anat mai, però ho provaria de bon grat. L’Anitha hauria pogut proposar el McDonald’s de Västberga i ell l’hi hauria acompanyat ben content.

En el moment que giraven cap a la riba del llac, l’Anitha es va preguntar si no era el moment d’abocar el motiu real per què l’havia convidat a dinar. Havia d’esperar a seure, a l’hora del cafè o mentre tornessin? Tenia por que si esperava massa li costaria més treure el tema d’una manera natural. D’altra banda, en canvi, necessitava fer-li tenir la impressió que si li demanava ajut era perquè estaven a gust l’un amb l’altre i ella hi confiava. Era delicat. Potser valia més esperar a l’hora del cafè.

Ara s’havia quedat callada i devia fer cara d’amoïnada, perquè en Morgan es va aturar i la va mirar amb cara d’intrigat.

—Ha passat res? Sembles preocupada.

Ella va mirar amunt i va veure que en Morgan li havia ofert l’oportunitat que esperava. Si ell la veia preocupada, l’única cosa que havia de fer era seguir-li la veta.

—T’he de confessar una cosa.

Ho va dir en un to seriós, directe, completament diferent de com havia parlat fins llavors. Trobava molt encertat aquell to.

—Què?

—He fet una pífia de les grosses. Fins i tot podria ser que ho sabessis… Té a veure amb el sistema informàtic. A la feina.

En Morgan va empal·lidir i, de sobte, va semblar preocupat. Era com si un núvol de pluja hagués aparegut de cop i volta a sobre del seu cap i hi hagués descarregat el contingut.

—Què ha passat?

L’Anitha va girar el cap i va mirar el llac. Ell havia tingut una reacció massa forta. Si ja estava preocupat fins i tot abans que li digués el que suposadament havia fet, què passaria quan l’hi expliqués? Fos com fos, ara ja no hi havia marxa enrere.

—Primer dinem. No t’he convidat a dinar perquè m’arreglis els problemes —va dir ella, amb un esforç per semblar que es feia la valenta mentre alhora enviava el senyal de necessitar algú que l’ajudés: ell—. Almenys tindràs alguna cosa a l’estómac quan arribis a la conclusió que sóc idiota del tot —va afegir, mentre acotava el cap.

—No crec que siguis idiota.

—No saps què he fet.

—Doncs explica-m’ho.

Ara tocava respirar fondo i parpellejar com si estigués avergonyida. Era el moment de transmetre feblesa.

—Se suposa que ajudava un company a buscar una cosa al sistema, però em vaig equivocar de botó. Ha desaparegut i ara no la trobo.

En Morgan es va relaxar i va riure. No veia on era el problema. Esclar. Ella encara no havia arribat al final.

—No és res, això, només ho has de recuperar. Ja et donaré un cop de mà després de dinar.

L’Anitha va assentir amb el cap i va mirar de trobar el punt just de pressió per a la pregunta que venia tot seguit. Es va separar d’ell, amb l’esperança que una mica d’angoixa en soledat resultés més efectiva en aquell moment.

—No s’acaba aquí…

Ell la va seguir i s’hi va quedar al darrere.

—Digues.

L’Anitha no es va girar. Va acotar el cap i va mirar una punta de cigarro que hi havia a terra. I pensar que la gent continuava fumant. No ho podia entendre. Hitler no fumava i odiava els fumadors. Allò sí que ho entenia, ella.

—Era un arxiu classificat.

Els ulls de l’Anitha continuaven clavats en el filtre groc aixafat, el paper brut que es desintegrava al sol i la humitat. La tàctica semblava funcionar: en Morgan encara no havia fugit corrents. Ella va decidir no girar-se ni implicar-lo del tot fins a l’últim instant. Tenia la impressió que se li acostava cada vegada més, tant amb el cos com emocionalment.

—Tranquil·la, ja veuràs com tot sortirà bé —va dir ell—. No es pot esborrar res permanentment sense autorització; ha de ser en un lloc o altre.

Parlava amb més dolçor, ara, se li veia que volia ajudar-la de debò. Li va tocar suaument l’espatlla. Potser havia arribat el moment de girar-se i atreure’l. Va decidir esperar una mica més; només tindria una oportunitat, i volia que el moment encara fos més crític, de vida o mort. Ell havia de tenir la sensació que la vida de l’Anitha era a les seves mans, i llavors no podria dir que no.

—Em quedaré sense feina —va dir amb un xiuxiueig, com si parlés a la punta del cigarro.

—No diguis bestieses.

L’Anitha va notar que ell li premia l’espatlla amb més força. Aquella mà deia: em tens al teu costat. Ella es va girar, amb cara d’absoluta desesperació. Llàstima que no pogués plorar quan volia, li hauria anat la mar de bé en aquell moment.

—Sí que em quedaré sense feina. Vaig entrar amb el nom d’usuari del meu cap. No hauria d’haver tirat endavant la cerca. M’acomiadaran.

En Morgan es va quedar pàl·lid com la cera quan va acabar d’entendre del tot les paraules de l’Anitha. Ella sentia els sons de la ciutat i la remor de les fulles dels arbres que la brisa bellugava en passar entre els arbres. La botzina d’un cotxe, lluny. En Morgan va fer un pas enrere. L’Anitha notava que la situació se li escapava de les mans. Va adoptar l’expressió més llastimosa que va poder; havia d’aconseguir semblar una bona persona en un mal moment i fer d’allò un dilema moral, i no pas aparèixer com algú que volia espiar perquè un periodista d’Investigation Today li havia explicat una cosa interessant.

—Només volia ajudar una companya de Solna. Eva Gransäter… la coneixes?

Per sort, en Morgan va negar amb el cap i l’Anitha va continuar, contenta d’haver recordat el nom de l’agent a càrrec de la investigació.

—Jo l’havia d’ajudar a trobar la persona de contacte a la Säpo, però llavors vaig prémer el botó que no tocava i tot va desaparèixer de cop.

En Morgan semblava rumiar-hi, com si es preguntés si havia de marxar o quedar-se a escoltar-la.

Potser l’Anitha havia anat massa de pressa. Primer haurien d’haver dinat com Déu mana, confraternitzar una mica més, potser sortir plegats una setmana més o menys. De tota manera, era molt fàcil jutjar quan les coses ja havien passat. Va apartar la mirada altre cop, sense fer cas de la punta de cigarro a terra, ara. Allò era molt seriós. Només li quedava una oportunitat. Ell hauria de triar.

—Em sap greu, no et volia ficar en aquest embolic. No en parlem més. Ja ho entenc. Ho sento, de debò.

Es va allunyar d’en Morgan. Li havia de donar la possibilitat d’una escapatòria, que digués que no deixant-la marxar sense seguir-la. Just quan creia haver perdut la partida, ell va parlar. La paraula que va dir era d’allò més normal i corrent, no pas tan dramàtica com a ella li hauria agradat, en el fons, però n’hi havia prou.

—Espera.

En Morgan havia triat.