A Kronoberg, la Vanja acabava de vomitar sense cap símptoma previ. Havia anat al lavabo del personal, no pas perquè volgués fer-lo servir, sinó per estar sola una estona. De sobte, l’estómac se li havia regirat i el contingut havia anat a parar a terra, entre els seus peus. Va mirar la massa groga i pastosa. Notava un gust agre a la boca i es va inclinar endavant per si havia de tornar a treure alguna cosa. No podia sortir de la sala de detenció fins que el guarda no la vingués a buscar, i ell havia hagut de portar en Valdemar a la cel·la abans. Trigaria una mica, però la Vanja no tenia pressa, i ara mateix li era igual vomitar pertot arreu.

Tot li era igual.

El record de la trobada amb en Valdemar ocupava el primer pla en la seva ment, i al darrere no hi havia res. Només ell, en una sala on la Vanja no hauria esperat mai veure’l. Era una cosa impossible, i en canvi havia passat. En Valdemar no era innocent. Si abans havia tingut dubtes, ara no n’hi quedava cap. Havia parlat amb embuts per esquivar la veritat, una tàctica que ella coneixia molt bé. La Vanja ho havia vist mil vegades a la feina.

Potser havia traspassat una mica els límits, deia. En Valdemar, que no els traspassava mai.

El gust amarg que tenia a la boca s’ajustava molt bé al moment; era el gust d’un dia espantós. Li hauria agradat buidar l’estómac del tot, regirar-lo fins que no hi quedés res.

Per moltes arcades que tingués, però, no treia res, de manera que es va posar dos dits a la gola una vegada i una altra fins que va tenir la sensació d’haver quedat completament buida. Tenia les sabates i el baix dels pantalons empastifats de vòmit, però tant li feia. Se sentia alliberada, com si hagués recuperat el control del cos. S’havia desprès de la porqueria que havia ingerit. Era una sensació agradable. Es volia atipar, menjar tant com pogués i així poder tornar a treure-ho.

Feia molt de temps que la Vanja no sentia allò. Una eternitat. Amb tot, entenia per què li havia agradat en el seu moment.

Perdre el control i recuperar-lo.

L’experiència simultània del plaer i la vergonya.

Es va inclinar endavant i va contemplar el contingut del seu estómac, a terra.

Tenia disset anys quan va començar. Estudiava a l’institut, a Östermalm. Era intel·ligent i ràpida, i li agradava llegir. La part acadèmica, per tant, no era cap problema. El problema era tota la resta. La part social.

A l’institut, tots els altres semblaven rics, guapos, perfectes. Hi havia un munt de normes no escrites, codis que ella desconeixia del tot. Volia amics. Volia sortir amb algun noi. Volia formar part del grup. En canvi, no ho aconseguia. Fes el que fes, li sortia malament. Per molt que s’hi esforcés, acabava al racó dels marginats. Llavors va començar a comprar capricis de camí cap a casa per animar-se: caramels, galetes, patates fregides. Cada vegada més. La sal, el sucre i els greixos es van convertir en els seus amics, i cada cop en consumia amb més freqüència.

Amb tot, quan pensava en la porqueria que s’estava ficant a dintre, s’espantava, i encara se sentia pitjor entre aquells cossos prims i perfectes que l’envoltaven. Llavors va començar a provocar-se el vòmit de tant en tant per evitar engreixar-se. Al principi no li semblava mala idea del tot. No ho feia gaire sovint, i de fet era la combinació ideal: podia menjar totes aquelles coses delicioses i eliminar-les al cap d’una estona.

El problema era que el ritme es va anar incrementant fins que al final només pensava en el menjar i a treure’l com més aviat millor. La resta no importava.

Un dia va llegir un article al Dagens Nyheter sobre trastorns alimentaris. Parlava de la bulímia. Amb prou feines havia donat una ullada als altres articles de la sèrie, però de sobte es va reconèixer ella mateixa. Va llegir els efectes secundaris, la possibilitat que les menstruacions es tornessin irregulars i que deixés de tenir-ne, i que l’esmalt de les dents es pogués fer malbé. Va córrer cap al lavabo i va comprovar nerviosament com tenia la part posterior de les dents del davant, on semblava que s’iniciava l’erosió. No notava res d’estrany quan hi passava la llengua però, esclar, no sabia què se suposava que havia de notar. En canvi, feia tres mesos que no li venia la regla. Es va fer una pila d’entrepans i va tornar a llegir l’article, i cada cop s’hi veia més identificada. Tot encaixava. Llavors va vomitar i es va posar plorar.

Estava malalta.

No només la tenien marginada, a sobre estava malalta, i molt poca gent aconseguia recuperar-se d’aquella malaltia en particular.

Va decidir confiar en en Valdemar i va anar a veure’l al despatx. Encara ara no sabia d’on havia tret la força, perquè s’avergonyia profundament d’ella mateixa. En tot cas, va triar en Valdemar. Aquell dia, ell va agafar festa i tots dos van anar a fer un passeig. Ella estava dèbil i marejada, però ell, de mica en mica, amb paciència, va aconseguir que l’hi expliqués tot. En Valdemar havia fet un pas endavant en el moment que ella el necessitava de debò, i havia estat el pare que ella sempre havia volgut que fos. Era fantàstic.

Al cap de dues setmanes havia aconseguit canviar-la d’escola. Ja eren cap al final del trimestre d’estiu, de manera que la Vanja va començar al Södra Latin a la tardor. El pare es va ocupar de tot. La van ingressar dues setmanes en un centre especialitzat en noies amb bulímia on li van donar les armes necessàries per enfrontar-s’hi. Va buscar els millors psicòlegs, i si a ella no li agradava un amb qui treballava, n’hi trobava un de nou.

Ell l’havia curada perquè li havia fet costat i havia estat honest.

Aquella era la imatge que no encaixava amb l’home que acabava de veure en aquella sala estreta i llòbrega. Ella, als disset anys, li havia revelat un secret dolorós; aleshores, la Vanja havia necessitat valentia i una confiança absoluta. Per què no podia fer el mateix, ell, als cinquanta-cinc? A l’hora de la veritat, en Valdemar s’havia estimat més tancar-se al lavabo, per dir-ho d’alguna manera.

La Vanja estava profundament trista. No era una traïció o una humiliació. Era molt pitjor. Se sentia com si l’hagués abandonada del tot.

Des d’ara, hauria de tirar endavant tota sola. Veritablement sola. La seguretat de saber que ell sempre hi seria quan el necessités s’havia esvaït.

El pare.

Ja no tornaria a ser allà per ajudar-la, com abans.

Mai més.

La Vanja es va aixecar. Les sabates se li enganxaven a la massa relliscosa i pudent. Volia sortir d’allà. Tot li feia fàstic; la sala, la pudor, el gust a la boca.

Es va preguntar si havia d’anar a veure l’Anna, però li semblava massa dur. L’Anna necessitaria molt de suport, i no pararia de fer preguntes. Ara mateix, la Vanja no es veia capaç d’oferir-li aquell suport, i les preguntes no les podria contestar. L’Anna tenia un munt d’amigues, dones amb qui tenia més confiança que no pas amb la Vanja. Aquella nit, si calia, se n’haurien d’ocupar elles.

Es va rentar la cara, es va netejar les sabates i els pantalons i va glopejar per rentar-se la boca. S’adonava de fins a quin punt era important la formació a l’FBI; més important que mai. Ja no era només un programa de formació i una oportunitat, també era un viatge que havia de fer, ara que estava sola.

Era hora de fer-se gran, de madurar de debò.

La Vanja se n’aniria tan bon punt tingués notícies del comitè de selecció, abans que el curs comencés. Se n’aniria i ja està. Deixaria el Riksmord. Ho deixaria tot. Només comptaria amb ella mateixa.

Era el moment de fer-ho.