En Lennart s’havia passat tot el dia intentant esquivar Linda Andersson, amb poc èxit. No ajudava gaire que treballessin a la mateixa oficina. L’Sture devia haver-li dit que es posés en contacte amb en Lennart si ell no ho feia, perquè poc després de les dues la Linda l’havia anat a veure. En Lennart li va dir que estava a punt de marxar, que tenia una reunió a fora. El que havia fet en realitat era passejar pels passadissos de l’edifici central de la televisió preguntant-se com manejar la situació. La Linda no tenia res de dolent com a periodista; treballava de valent i a consciència. En canvi, no s’hi podia confiar. Qualsevol cosa que anés ni que fos una mica malament la sabria l’Sture abans que en Lennart tingués temps de preparar una estratègia de defensa. I si anava bé? L’Sture havia mostrat de sobte una mica massa d’interès en la història de la Shibeka, i això amoïnava en Lennart. L’Sture tenia tendència a penjar-se les medalles en cas d’èxit, i també era molt hàbil a l’hora d’esbandir-se els fracassos. El millor escenari possible era quan l’Sture només s’interessava vagament per un cas, és a dir no tant per ficar-s’hi a fons però prou per no aturar el projecte. En Lennart va decidir mantenir la Linda tan apartada com pogués del material important. Es quedaria més tranquil si li demanava que es dediqués a comprovar els registres oficials: la policia, el Departament d’Immigració, l’Agència Tributària. S’havia de treballar a fons i probablement no donaria resultats, però la mantindria uns quants dies ocupada.

Mentrestant, ell es concentraria en tot el que fos extraoficial, i també en les persones involucrades; era allà on probablement apareixerien progressos importants. Si n’apareixien.

Un cop satisfet amb el pla, es va asseure a la petita cafeteria del vestíbul i va trucar a la Linda. Ella va semblar contenta, però estava una mica massa familiaritzada amb els noms, fins i tot havia pronunciat correctament Shibeka, i ell es va adonar que l’Sture ja li havia passat informació pel seu compte. Van quedar al cap de mitja hora. Ell va dir que encara era a la reunió, al carrer.

Va penjar i va mirar al seu voltant, a la cafeteria pràcticament deserta. Algú havia intentat fer-la més moderna i acollidora a còpia de butaques que no feien joc entre si, sofàs i paper pintat amb dibuixos de traç gruixut. Per desgràcia, l’esforç en decoració estava destinat al fracàs per culpa de l’oferta de cafè amb gust d’astringent, entrepans embolicats amb plàstic i menjars d’aspecte descoratjador preparats per escalfar al microones.

Potser valia més sortir una estona, va pensar en Lennart. Si la Linda baixava a fer un cafè i el trobava allà, la situació seria molt incòmoda. El cel s’havia tapat; esperava que no es posés a ploure. Es va adonar que anava en mànigues de camisa, però no podia tornar a pujar a l’oficina per agafar la jaqueta. Com odiava aquell lloc. S’estimava més agafar un refredat.

En Lennart va anar cap a la Filmhuset, i un cop allà es va ficar als grans camps d’herba alta i groga de Gärdet. Va treure el telèfon. Tenia massa pocs contactes a la policia que poguessin ser bones fonts d’informació. Li hauria agradat trucar a Trolle Hermansson; encara que ja fes temps que no treballava a la policia, segur que tenia contactes, perquè era molt bo quan es tractava de remenar merda per a en Lennart. En Trolle, però, era mort. L’havien trobat a dins del maleter d’un cotxe, l’estiu passat. No estava gens clar com hi havia anat a parar, però d’alguna manera s’havia ficat en l’intricat cas Edward Hinde, que havia omplert les pàgines dels diaris durant setmanes al mes de juliol. La policia no podia, o no volia, revelar la seva participació i en Lennart sospitava que li donaven respostes ambigües senzillament perquè no ho sabien. A en Lennart tot allò li estranyava molt. En Trolle era un home que tocava moltes tecles. Havia treballat no només per a en Lennart, sinó també per a Cold Facts i per a l’Expressen, però en Lennart no podia entendre quin interès podia tenir en algú com Hinde. El Trolle que ell havia conegut treballava per diners, no pas per portar criminals davant de la justícia ni per fer del món un lloc millor. Ja feia temps que ho havia deixat córrer, allò.

En Lennart va mirar el número d’en Trolle, que encara tenia guardat al mòbil com a CP, contacte de la policia, i es va adonar que no li tornaria a trucar mai més. En canvi, no volia esborrar aquell número; semblava massa definitiu, quasi una manca de respecte. Amb l’avi li havia passat igual. S’havia mort l’any abans, per Nadal, però en Lennart encara en tenia el número al mòbil.

Com memòries vives, d’alguna manera. T’hi volies aferrar…

Després d’un moment de dubte, en Lennart va optar pel contacte número dos de la llista CP: Anitha Lund. La veritat era que aquella dona resultava molt més complicada de manejar, i de vegades portava més problemes que solucions. No la motivaven ni els diners ni les aventures, sinó la ràbia, i llavors costava més avaluar qualsevol cosa que li digués. Era ben fàcil que estigués més interessada en alguna mena de venjança personal que no pas a descobrir la veritat, però ara mateix en Lennart no tenia gaires opcions.

L’Anitha va contestar quasi a l’instant. Semblava enrabiada.

—Què vols?

—Xerrar una mica, només —va dir en Lennart, procurant sonar com si no fos res important.

—Treballo, jo. No vull que em molestin.

—Llavors per què agafes el telèfon?

—Perquè sóc ben educada.

En Lennart va riure. Ja sabia de feia temps que no valia la pena guardar les formes amb l’Anitha.

—Ets moltes coses, Anitha, però ben educada no es pot dir que ho siguis.

—No, sóc una malparida —va dir l’Anitha sense rastre d’humor a la veu—, només cal que ho preguntis al meu cap o a qualsevol altre dels que treballen aquí. Què vols?

—Necessito veure’t. Et vull parlar d’una cosa.

—No. No vull tornar a treballar per a tu. Pagueu una merda i no en trec gens de profit.

—No és veritat i ho saps.

—Per què no?

—T’assabentes de coses que no sap ningú més. No em diràs que no t’agrada.

—No, és tu a qui li agraden aquestes coses. Tu ets el periodista. Tu ets qui em truca i em molesta quan treballo.

—Escolta, Anitha —va dir en Lennart, abaixant la veu per donar un aire més seriós a la situació—. Em penso que això t’agradarà. De debò.

Hi va haver un silenci. En Lennart quasi podia sentir-la sospesant la curiositat per una banda i la reticència a ajudar-lo per l’altra. La conversa anava exactament com ell volia.

—M’ho pensaré. Ja et trucaré —va dir ella després d’una llarga pausa.

Resposta incorrecta. Allò no pintava bé.

—No, trobem-nos d’aquí a una hora. Si no t’agrada el que et diré, no passa res. Dóna’m l’oportunitat d’explicar-t’ho.

La resposta trigava a arribar; en Lennart ja començava a repassar les opcions que tenia. El problema era que no en tenia cap. Es va adonar que hauria de començar a buscar un bon substitut de Trolle Hermansson.

—Al lloc de sempre just després de les tres —va dir finalment l’Anitha.

—Entesos.

En Lennart va penjar i va mirar al seu voltant. Havia anat caminat quasi fins a Frihamnen. Feia fred i havia començat a caure un lleu plugim. Les minúscules gotes d’aigua eren quasi refrescants, però el cel cada cop era més fosc i amenaçador. Va girar cua i es va encaminar cap a l’oficina, accelerant la marxa. Primer tindria una breu conversa amb la Linda i després aniria a una reunió de veritat.

Amb la jaqueta posada.