La segona Ellinor vivia a Västmannagatan, al centre de la ciutat. Després de vint minuts de buscar lloc per aparcar, la Vanja es va rendir i va deixar el cotxe massa a prop d’un pas de vianants. Es negava a ficar-lo als pàrquings de pagament, que cobraven una barbaritat. S’estimava més jugar-se-la, amb l’esperança que no li posessin una multa en la mitja hora que més o menys necessitaria.

No hi havia porter automàtic, només un teclat. La Vanja es va esperar al costat de l’entrada. L’edifici era relativament gran, i algú o altre arribaria de la feina o sortiria d’hora per anar a passar el vespre a fora. Passats deu minuts, dos joves van sortir i es van posar en marxa cap a Odenplan. La Vanja es va colar just abans que la porta es tanqués. Un altre vestíbul, una altra llista de noms. Bergkvist, tercer pis. Va pujar les escales i va picar al timbre. Res. Ho va tornar a provar.

—Que busca l’Ellinor?

La Vanja es va girar. Una dona gran vestida amb un abric que li anava molt gran acabava d’arribar al replà. Sota el barret d’ala ampla es veien uns cabells ben blancs i una cara tan arrugada que la Vanja va pensar en una mòmia egípcia, més que no pas en una pansa. Les panses almenys conservaven una mica d’humitat, mentre que la dona que se li acostava semblava completament dessecada. Els ulls, en canvi, li brillaven de curiositat.

—Sí.

—Si no és aquí, segurament és a la feina. La puc ajudar en alguna cosa? Em dic Tyra Lindell. Visc al pis de dalt.

Va apuntar cap al sostre amb un dit molt prim. Tota ella semblava seca i trencadissa. La Vanja es va preguntar per què no havia agafat l’ascensor, però llavors es va adonar que ni tan sols li mancava l’alè malgrat haver pujat tres pisos a peu.

—Gràcies, però la veritat és que necessito parlar amb l’Ellinor. Sap on treballa?

—A l’Åhléns. Parament de la llar o interiorisme o no sé com en diuen.

—Molt bé, gràcies.

La Vanja va somriure i es va encaminar cap a l’escala.

—Hi ha vespres que no tanquen fins a les nou.

—Gràcies —va dir la Vanja altra vegada, per sobre de l’espatlla.

—I si no, suposo que deu ser amb l’home amb qui va —va dir Tyra Lindell com si no s’hagués fixat que ja no tenia la Vanja al davant.

La Vanja va parar en sec i va tornar a pujar.

—Sap per casualitat on viu, ell?

—No ho sé, però si el que diu l’Ellinor és veritat, no deu ser gaire difícil de trobar.

—Ah, no?

La Tyra es va inclinar endavant i va abaixar la veu com si estigués conspirant.

—Es veu que és una persona coneguda, un famós. —Va alçar els ulls al cel com per demostrar la poca credibilitat de l’Ellinor i les seves bajanades—. M’ho va explicar tot, d’ell, i es va enfadar perquè jo no sabia qui era. Al final, vaig haver de fer veure que sí que el coneixia.

—Recorda com es diu?

—Sí, i tant. Sebastian, Sebastian Bergman. Es veu que és psicòleg.

La Vanja es va quedar mirant fixament la dona. Era impossible. Ho devia haver sentit malament. Aquell nom no podia aparèixer allà al mig. Ara no. El sentiment d’irrealitat que havia tingut abans, a casa seva, retornava. No podia ser veritat, havia de ser una broma pesada, un d’aquells programes de televisió amb càmeres ocultes. Ara sortiria algú i riuria de com de fàcil havia estat enredar-la. Per trencar-s’hi de riure. La Vanja no sabia qui podia ser aquell algú, però no hi podia haver cap altra explicació.

—Sebastian Bergman és parella de l’Ellinor —va repetir, i va descobrir amb sorpresa que parlava amb veu calmada.

La Tyra va fer que sí amb el cap.

—Sí, tal com li he dit, és psicòleg, i, entre vostè i jo —la Tyra es va tornar a inclinar endavant, i aquest cop va posar la mà arrugada al braç de la Vanja—, jo diria que a l’Ellinor li convindria visitar-ne algun de tant en tant.

—N’està segura?

—No, però és una mica rara.

—Vull dir que si està segura que ella parlava d’un psicòleg anomenat Sebastian Bergman.

—Del tot. Pràcticament viu amb ell. O almenys hi vivia. Darrerament ha estat força a casa. Potser ell ha posat seny.

La Tyra li va fer un somriure, però la Vanja ni tan sols s’hi va fixar. Era com si dos universos paral·lels haguessin xocat en un replà d’un bloc de pisos de Västmannagatan i haguessin creat una realitat alternativa. Si algú havia d’aparèixer i posar-se a riure davant la seva cara d’estupefacció, ara seria un bon moment. No va sortir ningú, però. Per desgràcia.