Valdemar Lithner es va tombar de costat i va mirar el rellotge de la tauleta de nit. Era hora de tornar a la feina. Havia anat a casa a dinar, havia menjat un iogurt amb cereals a la cuina i després havia fet una petita migdiada. Aquests dies es notava cansat, però no sabia ben bé per què. Dormia tan bé com sempre, però no es despertava prou descansat. Havia sentit a dir que allò era un símptoma d’esgotament, però en aquest cas no ho semblava. No treballava més del que era habitual, més aviat a l’inrevés, de fet, i no tenia la impressió d’estar estressat ni sota pressió. Amb tot, cada cop li costava més acabar les coses, i després hi havia aquella lumbàlgia persistent. Potser s’havia fet una distensió muscular, però no ho semblava. Va sortir del dormitori i va recórrer el pis, silenciós i solitari. Encara estaria més silenciós i més solitari al cap d’uns quants mesos, quan la Vanja se n’anés als Estats Units.
Feia anys que ella no vivia amb l’Anna i ell, però els visitava amb freqüència. Cada dijous sopaven junts, i a més s’hi presentava sovint, miraven la tele una estona, feien un cafè i després ella es quedava a menjar alguna cosa. Quan era a prop de l’oficina on treballava ell, li trucava i li demanava de dinar plegats. Ara tot allò s’acabaria. La Vanja estaria lluny molt de temps i en Valdemar perdria el més valuós de la vida: la proximitat amb la filla.
Esclar que volia que se n’anés. Estava increïblement orgullós d’ella, sempre n’havia estat. Quan l’havien triat per ingressar al Riksmord, ella havia esclatat d’alegria i d’orgull, però ara aquells sentiments es barrejaven amb la pena, i quan pensava que ella viuria a Virgínia el sentiment de pèrdua se li feia quasi tangible, tot i que encara quedaven un parell de mesos perquè se n’anés de debò.
En Valdemar no es quedaria sol. No li faltaria amor i companyia. L’Anna i ell eren un matrimoni feliç, encara s’estimaven l’un a l’altre, i sempre que ell pensava en el seu futur, l’Anna hi apareixia. La relació amb la Vanja, però, era molt especial, estaven molt units. Sempre ho havien estat. Ell havia tingut més paciència amb la filla quan era petita que no pas l’Anna; li agradava jugar amb ella, fer les coses segons li vingués de gust a ella, i a l’Anna ja li anava bé que li donessin un respir. Quan sentia homes, a la feina o en altres llocs, que es queixaven de les filles adolescents, que explicaven les discussions a casa o els rampells de les noies i deien que era com viure amb desconegudes, en Valdemar no s’hi veia representat en absolut. Ell sempre havia pogut raonar amb la filla, discutir les coses i arribar a decisions en comú. Potser era perquè la Vanja sempre s’havia mostrat molt madura per a la seva edat, però a ell li agradava pensar que el lligam entre tots dos era tan important que no estaven disposats a explorar-ne els límits. A l’Anna li havia costat més quan la Vanja era adolescent, i per això havia deixat a les mans d’ell moltes decisions i molts compromisos sobre les normes a seguir. La relació entre mare i filla era més complexa en general que no pas la que hi tenia ell. No era una guerra oberta, i no es parlaven amb cruesa l’una a l’altra, però no estaven tan unides, senzillament.
La Vanja sempre havia estat la nineta dels seus ulls, i ara el deixaria.
Quan li havia parlat dels seus plans, la seva reacció inicial havia estat que no podia anar-hi, que ell no ho consentiria, que trobaria la manera de fer que es quedés. Per primera vegada a la vida, li havia mentit deliberadament. Li havia dit que li semblava bona idea. Després havia passat unes quantes setmanes lluitant contra la secreta esperança que no passés les proves. Havia hagut de repetir-se constantment que ella desitjava allò, que la faria feliç i que, per tant, també el faria feliç a ell.
Ara mateix ja desitjava de debò que la Vanja se’n sortís, però de vegades el sentiment de pèrdua el superava, i això que encara no se n’havia anat. Llavors, com se sentiria quan marxés de veritat?
Es va treure del cap aquells pensaments tenebrosos, va tornar a la cuina i es va servir un got d’aigua. Va mirar el rellotge; havia de sortir. Mentre deixava el got al rentaplats i s’encaminava cap al rebedor, el mòbil va sonar. Era l’Annika, la secretària. Tan bon punt va despenjar, ella li va deixar anar una llarga i ràpida diatriba. Amb prou feines podia seguir tot el que ella deia; semblava disgustada, i ell esperava haver-la sentit malament. Va procurar mantenir la calma i li va demanar que es calmés, també, i que repetís el que acabava de dir. L’Annika va respirar fondo i, per desgràcia, ell es va adonar que ja l’havia entès bé la primera vegada. La policia era allà i demanava documents de feia uns quants anys, i ella pensava que valia més que hi anés com més aviat millor. En Valdemar li va dir que sortia immediatament i va penjar.
Es va quedar al rebedor mirant d’aclarir-se les idees.
Se n’havia sortit, aleshores.
«S’havia saltat les normes».
La investigació preliminar s’havia arxivat per manca de proves.
«Ho havia fet per la família».
Havia estat un error, esclar. Fàcil, però un error. Se n’havia oblidat, ho havia deixat enrere, ho havia suprimit. Ara la policia era al seu despatx. Només podia ser per allò. Per què ara? Per què havien tornat?
«Havia estat una manera fàcil de donar-los el que no els hauria pogut donar de cap altra manera».
No haurien tornat si no creguessin que aquesta vegada el farien caure. Què havia passat? Ell no era un delinqüent, només s’havia deixat endur per la temptació. Era tan fàcil.
S’havia desviat de les normes.
Amb pocs riscos.
Com havia de tractar allò, ara?
El timbre de casa va trencar el silenci. En Valdemar va fer un bot. El timbre? Qui podia ser que truqués a aquella hora? Se suposava que no hi havia ningú a casa. Va obrir la porta, amb el cap en una altra banda, però tot va quedar clar en un instant.
Va reconèixer la visitant.
Ingrid Ericsson, de la Unitat de Delictes Econòmics, somreia.