Valdemar Lithner es va tombar de costat i va mirar el rellotge de la tauleta de nit. Era hora de tornar a la feina. Havia anat a casa a dinar, havia menjat un iogurt amb cereals a la cuina i després havia fet una petita migdiada. Aquests dies es notava cansat, però no sabia ben bé per què. Dormia tan bé com sempre, però no es despertava prou descansat. Havia sentit a dir que allò era un símptoma d’esgotament, però en aquest cas no ho semblava. No treballava més del que era habitual, més aviat a l’inrevés, de fet, i no tenia la impressió d’estar estressat ni sota pressió. Amb tot, cada cop li costava més acabar les coses, i després hi havia aquella lumbàlgia persistent. Potser s’havia fet una distensió muscular, però no ho semblava. Va sortir del dormitori i va recórrer el pis, silenciós i solitari. Encara estaria més silenciós i més solitari al cap d’uns quants mesos, quan la Vanja se n’anés als Estats Units.

Feia anys que ella no vivia amb l’Anna i ell, però els visitava amb freqüència. Cada dijous sopaven junts, i a més s’hi presentava sovint, miraven la tele una estona, feien un cafè i després ella es quedava a menjar alguna cosa. Quan era a prop de l’oficina on treballava ell, li trucava i li demanava de dinar plegats. Ara tot allò s’acabaria. La Vanja estaria lluny molt de temps i en Valdemar perdria el més valuós de la vida: la proximitat amb la filla.

Esclar que volia que se n’anés. Estava increïblement orgullós d’ella, sempre n’havia estat. Quan l’havien triat per ingressar al Riksmord, ella havia esclatat d’alegria i d’orgull, però ara aquells sentiments es barrejaven amb la pena, i quan pensava que ella viuria a Virgínia el sentiment de pèrdua se li feia quasi tangible, tot i que encara quedaven un parell de mesos perquè se n’anés de debò.

En Valdemar no es quedaria sol. No li faltaria amor i companyia. L’Anna i ell eren un matrimoni feliç, encara s’estimaven l’un a l’altre, i sempre que ell pensava en el seu futur, l’Anna hi apareixia. La relació amb la Vanja, però, era molt especial, estaven molt units. Sempre ho havien estat. Ell havia tingut més paciència amb la filla quan era petita que no pas l’Anna; li agradava jugar amb ella, fer les coses segons li vingués de gust a ella, i a l’Anna ja li anava bé que li donessin un respir. Quan sentia homes, a la feina o en altres llocs, que es queixaven de les filles adolescents, que explicaven les discussions a casa o els rampells de les noies i deien que era com viure amb desconegudes, en Valdemar no s’hi veia representat en absolut. Ell sempre havia pogut raonar amb la filla, discutir les coses i arribar a decisions en comú. Potser era perquè la Vanja sempre s’havia mostrat molt madura per a la seva edat, però a ell li agradava pensar que el lligam entre tots dos era tan important que no estaven disposats a explorar-ne els límits. A l’Anna li havia costat més quan la Vanja era adolescent, i per això havia deixat a les mans d’ell moltes decisions i molts compromisos sobre les normes a seguir. La relació entre mare i filla era més complexa en general que no pas la que hi tenia ell. No era una guerra oberta, i no es parlaven amb cruesa l’una a l’altra, però no estaven tan unides, senzillament.

La Vanja sempre havia estat la nineta dels seus ulls, i ara el deixaria.

Quan li havia parlat dels seus plans, la seva reacció inicial havia estat que no podia anar-hi, que ell no ho consentiria, que trobaria la manera de fer que es quedés. Per primera vegada a la vida, li havia mentit deliberadament. Li havia dit que li semblava bona idea. Després havia passat unes quantes setmanes lluitant contra la secreta esperança que no passés les proves. Havia hagut de repetir-se constantment que ella desitjava allò, que la faria feliç i que, per tant, també el faria feliç a ell.

Ara mateix ja desitjava de debò que la Vanja se’n sortís, però de vegades el sentiment de pèrdua el superava, i això que encara no se n’havia anat. Llavors, com se sentiria quan marxés de veritat?

Es va treure del cap aquells pensaments tenebrosos, va tornar a la cuina i es va servir un got d’aigua. Va mirar el rellotge; havia de sortir. Mentre deixava el got al rentaplats i s’encaminava cap al rebedor, el mòbil va sonar. Era l’Annika, la secretària. Tan bon punt va despenjar, ella li va deixar anar una llarga i ràpida diatriba. Amb prou feines podia seguir tot el que ella deia; semblava disgustada, i ell esperava haver-la sentit malament. Va procurar mantenir la calma i li va demanar que es calmés, també, i que repetís el que acabava de dir. L’Annika va respirar fondo i, per desgràcia, ell es va adonar que ja l’havia entès bé la primera vegada. La policia era allà i demanava documents de feia uns quants anys, i ella pensava que valia més que hi anés com més aviat millor. En Valdemar li va dir que sortia immediatament i va penjar.

Es va quedar al rebedor mirant d’aclarir-se les idees.

Se n’havia sortit, aleshores.

«S’havia saltat les normes».

La investigació preliminar s’havia arxivat per manca de proves.

«Ho havia fet per la família».

Havia estat un error, esclar. Fàcil, però un error. Se n’havia oblidat, ho havia deixat enrere, ho havia suprimit. Ara la policia era al seu despatx. Només podia ser per allò. Per què ara? Per què havien tornat?

«Havia estat una manera fàcil de donar-los el que no els hauria pogut donar de cap altra manera».

No haurien tornat si no creguessin que aquesta vegada el farien caure. Què havia passat? Ell no era un delinqüent, només s’havia deixat endur per la temptació. Era tan fàcil.

S’havia desviat de les normes.

Amb pocs riscos.

Com havia de tractar allò, ara?

El timbre de casa va trencar el silenci. En Valdemar va fer un bot. El timbre? Qui podia ser que truqués a aquella hora? Se suposava que no hi havia ningú a casa. Va obrir la porta, amb el cap en una altra banda, però tot va quedar clar en un instant.

Va reconèixer la visitant.

Ingrid Ericsson, de la Unitat de Delictes Econòmics, somreia.

Morts prescindibles
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
personatges.xhtml
Section0001.xhtml
Section0002.xhtml
Section0003.xhtml
Section0004.xhtml
Section0005.xhtml
Section0006.xhtml
Section0007.xhtml
Section0008.xhtml
Section0009.xhtml
Section0010.xhtml
Section0011.xhtml
Section0012.xhtml
Section0013.xhtml
Section0014.xhtml
Section0015.xhtml
Section0016.xhtml
Section0017.xhtml
Section0018.xhtml
Section0019.xhtml
Section0020.xhtml
Section0021.xhtml
Section0022.xhtml
Section0023.xhtml
Section0024.xhtml
Section0025.xhtml
Section0026.xhtml
Section0027.xhtml
Section0028.xhtml
Section0029.xhtml
Section0030.xhtml
Section0031.xhtml
Section0032.xhtml
Section0033.xhtml
Section0034.xhtml
Section0035.xhtml
Section0036.xhtml
Section0037.xhtml
Section0038.xhtml
Section0039.xhtml
Section0040.xhtml
Section0041.xhtml
Section0042.xhtml
Section0043.xhtml
Section0044.xhtml
Section0045.xhtml
Section0046.xhtml
Section0047.xhtml
Section0048.xhtml
Section0049.xhtml
Section0050.xhtml
Section0051.xhtml
Section0052.xhtml
Section0053.xhtml
Section0054.xhtml
Section0055.xhtml
Section0056.xhtml
Section0057.xhtml
Section0058.xhtml
Section0059.xhtml
Section0060.xhtml
Section0061.xhtml
Section0062.xhtml
Section0063.xhtml
Section0064.xhtml
Section0065.xhtml
Section0066.xhtml
Section0067.xhtml
Section0068.xhtml
Section0069.xhtml
Section0070.xhtml
Section0071.xhtml
Section0072.xhtml
Section0073.xhtml
Section0074.xhtml
Section0075.xhtml
Section0076.xhtml
Section0077.xhtml
Section0078.xhtml
Section0079.xhtml
Section0080.xhtml
Section0081.xhtml
Section0082.xhtml
Section0083.xhtml
Section0084.xhtml
Section0085.xhtml
Section0086.xhtml
Section0087.xhtml
Section0088.xhtml
Section0089.xhtml
Section0090.xhtml
Section0091.xhtml
Section0092.xhtml
Section0093.xhtml
Section0094.xhtml
Section0095.xhtml
Section0096.xhtml
Section0097.xhtml
Section0098.xhtml
Section0099.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
Section0105.xhtml
agraiments.xhtml
autor.xhtml