L’enorme rottweiler volia continuar. Seia als peus de l’home del banc, i el mirava amb una expressió de súplica als ulls marrons. En Charles notava la pressió d’aquella mirada escrutadora del gos, que no havia pogut fer gaire exercici amb la caminada. En Charles havia tingut l’esperança d’assimilar els esdeveniments de les últimes hores amb una passejada pel sender de deu quilòmetres dins del bosc proper, però la cosa no havia funcionat. L’aire era fred i clar, fins i tot els arbres caducifolis que fins ara havien resistit a la tardor s’havien vist obligats a rendir-se i deixar de produir clorofil·la, i no es veia ningú a part d’ell mateix i el gos. Eren les condicions ideals per processar les conseqüències d’aquelles trucades a primera hora del matí, però semblava que els pensaments s’esvaïssin amb cada passa que feia. Tot quedava a l’aire.

Allò no era normal, fins i tot l’espantava. En Charles sempre havia estat capaç de processar informació i prendre decisions sobre la marxa. En la seva professió, no sempre es podia seure a rumiar opcions, de vegades passava, però no sempre. Ell estava entrenat per pensar de pressa quan la situació ho exigia. Ara bé, en aquells casos quasi sempre intervenia una quantitat elevada d’adrenalina, i el cervell i el cos treballaven a alta velocitat. La trucada d’Alexander Söderling, en canvi, quasi evocava una mena de sentit de resignació, un cansament profund. Uns esdeveniments que ell havia deixat enrere i amb els quals havia fet les paus internament ara no semblaven voler quedar-se en el passat.

Després de només un quilòmetre, s’havia assegut en un banc vora el petit llac.

Què sabien? Què podrien descobrir? Què hi hauria que no descobririen mai?

El fet que haguessin establert el vincle entre el cotxe incendiat i els cadàvers de la muntanya era ben desgraciat, però res més. I abans? Els dos homes. Quatre, en realitat. Una feina ben senzilla de vigilància. Aprendre dels millors. Dura, implacable. Els temps actuals exigien aquella manera d’enfocar-ho.

Ell s’havia posat a prova.

Quan creies que no podies més, continuaves vint segons, i després deu més, allò era el que deien aquelles xifres implacables.

Una vegada i una altra.

I entremig, les preguntes.

On? Quan? Qui més?

Una vegada i una altra.

Els errors allà mateix. L’error després, quan en Charles es pensava que tindria ajut, que esperava que la persona que sempre li havia fet costat tornaria a donar-li proves de lleialtat, de poder-hi confiar.

La traïció.

La decisió difícil.

Patricia Wellton. Recordava que l’havia esperat. Ella havia arribat unes quantes hores tard i, quan per fi va aparèixer, estava enfurismada. L’havia escridassat, s’havia queixat de la mala informació, com collons esperaven que fes la feina si els detalls sobre l’objectiu eren incorrectes? En Charles no sabia de què li parlava. Ella l’hi va explicar. Des d’aquell moment, tot va anar empitjorant. Ell li va pegar. Ràpidament i amb força. Ella no estava preparada i ell estava especialment ben preparat per a aquella mena d’atacs, de manera que la va deixar inconscient i la va ficar al cotxe. Després va dur el cotxe al barranc, la va posar al seient del conductor i va empènyer el vehicle fora de la carretera. El va seguir fins a baix, en va buidar el dipòsit i va calar-hi foc.

Un accident ben desgraciat. Fins ara.

Era per això que li costava tant concentrar-se? Era perquè l’angoixa havia evocat els records i la pena reprimida? Perquè l’accident ara era un assassinat. Ell havia matat Patricia Wellton, i l’organització per a qui aquella dona treballava no excel·lia precisament en capacitat per perdonar i oblidar. Fins ara no hi havia res de prou precís. Fins ara només eren especulacions a la premsa sensacionalista, però en Charles sabia que l’observaven. Si apareixia una confirmació oficial d’aquelles especulacions, no tenia cap dubte que l’anirien a buscar. Valdria la pena estar preparat per si allò passava. Hi havia gent que el podia protegir. Tenia accés al recurs més valuós quan volies motivar homes i dones perquè vinguessin a rescatar-te.

Informació.

Es va aixecar del banc. El gos es va posar dret a l’instant, però el passeig s’havia acabat. En Charles creia que l’amenaça contra Alexander Söderling havia fet efecte, però era hora d’assegurar-se’n. Era hora d’actuar, de redreçar les coses. Ell s’havia sacrificat massa en aquelles setmanes i mesos, ara feia quasi deu anys. Si les seves accions d’aleshores havien de tenir conseqüències ara, almenys s’asseguraria de no ser l’únic a caure.