Shibeka Khan esperava, com sempre, asseguda al costat de la finestra de la cuina de la tercera planta del bloc de pisos en mal estat de Rinkeby, construïts a la dècada de 1960. A fora, les fulles dels arbres havien començat a adquirir tons grocs i vermells. Tot de criatures de parvulari cridaven i xisclaven als espais oberts entre els edificis. La Shibeka no podia recordar quants anys feia que seia allà veient jugar els nens. La finestra i el pis eren els mateixos, però els nens canviaven. El temps passava molt de pressa allà fora. A dins de la cuina, semblava que s’hagués aturat.

Li agradaven les hores després que els seus fills haguessin marxat i abans de continuar amb la resta del dia. Era una dona activa, tenia moltes amigues, treballava d’auxiliar d’infermeria i millorava molt en l’aprenentatge del suec, i l’any anterior havia guanyat plaça en un curs de formació per fer-se infermera. Amb tot, aprofitava aquell parell d’hores els matins que estava lliure per seure i contemplar el món exterior. D’alguna manera, era la seva altra vida. El moment en què podia mostrar respecte i amor per en Hamid.

Sabia que fent memòria podria calcular quants anys feia exactament que seia allà, però ara mateix no podia. No podria suportar els records. Els seus nois eren el senyal més clar del pas del temps. En Mehran feia el darrer curs de secundària i l’Eyer s’esforçava tant com podia, dos anys per sota; li costava més aprendre que no pas al germà gran. L’Eyer tenia quatre anys quan va desaparèixer en Hamid; en Mehran acabava de complir-ne sis. La Shibeka recordava el seu somriure el dia que el pare li havia regalat una bossa negra amb dues franges blaves, per començar l’escola a la tardor. Recordava el seu somriure i els ulls foscos que brillaven orgullosos perquè es feia gran. I la tendra abraçada de pare i fill. Al cap d’una setmana, en Hamid havia desaparegut com si se l’hagués empassat la terra. Era un dijous. Un dijous de molt de temps enrere.

Estranyament, a mesura que passaven els anys cada cop el trobava més a faltar. No amb tanta intensitat com al principi, però d’una manera més dolorosa, més entristidora.

La Shibeka es va enfadar amb ella mateixa. Ja hi tornava a ser, remenant records. Aquells records eren exactament el que ella no suportava, però la ment no escoltava els seus desitjos, esquivava els intents de controlar-la i trobava el camí cap al passat. A més, rebia ajut en la recerca: les preguntes i les llàgrimes dels fills; el millor vestit d’en Hamid, el que havia anat a buscar a la tintoreria i que l’havia estat esperant a ell en va; un remolí d’imatges i moments concrets que apareixien amb l’esperança que la ment trobés alguna cosa que a ella li hagués passat per alt i que pogués explicar-ho tot. Cada vegada, però, s’enduia una decepció. Havia donat voltes a cada detall milers de vegades, cada rostre li resultava familiar, ara. Allò no tenia sentit.

Es va aixecar i es va acostar a la finestra per mirar de fugir del torrent de pensaments. Era divendres i ell arribaria aviat. Després d’avui, passarien dos dies abans no tornés. No creia pas que li hagués de portar res, ja feia temps que havien deixat de contestar-li, però es negava a rendir-se. Havia continuat enviant-los-hi. Practicava el suec, millorava l’escriptura, feia servir les paraules adequades, el llenguatge oficial. Havia assolit tanta destresa a l’hora d’escriure a les autoritats que ara moltes amistats li demanaven ajut.

Llavors el va veure. El carter. Va recórrer el camí amb la bicicleta, com sempre, i llavors va iniciar el recorregut pel bloc dos, després pel quatre i el sis, i en acabat entraria al vuit, el d’ella.

Va esperar fins que el va veure aparèixer per la porta del número sis i aleshores va anar de puntetes al rebedor, mirant de no fer soroll. No era perquè calgués, però tenia l’esperança que el seu silenci, d’alguna manera, incrementaria les possibilitats.

Fins ara no havia ajudat gens.

Es va situar al costat de la porta i va parar l’orella. Al cap d’una estona va sentir el so metàl·lic apagat del portal de l’escala en obrir-se. El va imaginar que s’acostava a l’ascensor i premia el botó. Sempre començava per dalt de tot i anava fent via escales avall. Era la seva rutina. La d’ella era esperar en silenci al rebedor.

Es va arrambar a la porta. Va sentir dos sorolls diferents. Un venia de fora, de lluny. I un altre de molt a la vora: la seva pròpia respiració i el brunzit de la nevera, a la cuina. Dos mons, separats per la fusta i per una bústia metàl·lica. Les passes es van acostar. Per a la Shibeka, aquell moment tenia alguna cosa de religiós.

Al·là podia voler que passés o no.

Era tan senzill com això.

Amb un so que semblava quasi eixordador, la bústia es va obrir i un bon nombre de fulls de colors van caure a terra davant d’ella. Tot es va difuminar al seu voltant quan la Shibeka es va ajupir. A sota de les últimes ofertes especials del supermercat local hi havia un sobre blanc.

De l’SVT, Televisió Sueca.

Aquesta vegada, Al·là volia que passés.