En Lennart anava amunt i avall de la sala de despatxos que era el cor d’Investigation Today. Ara feia més de deu anys que el programa tenia la base allà, i l’equip el formaven més de vint persones. No hi havia gaire lloc per a tanta gent; estaven apinyats en un espai de la segona planta de l’edifici gris de ciment que era la seu central de Televisió Sueca. Els veïns més propers eren els de la secció de cultura, amb menys gent però més espai; allà n’hi havia que fins i tot tenien el seu propi despatx privat, cosa que era un luxe. En Lennart també n’havia tingut fins feia dos anys, quan Sture Liljedahl es va convertir en el seu cap i immediatament va començar a tirar a terra envans per crear un espai obert on «la creativitat i l’espontaneïtat poguessin fluir lliurement». Argumentava que volia incrementar la col·laboració i l’intercanvi d’idees dins de l’equip, però en Lennart sabia que en realitat es tractava d’entaforar tots els empleats que es pogués en l’espai més reduït possible. Avui dia, tots seien en una gran sala amb les taules encarades entre si. En Lennart no ho suportava. El que volia era parlar per telèfon i treballar sense que l’interrompessin tota l’estona. Quan es queixava, l’Sture li deia que era massa conservador i que necessitava desenvolupar les habilitats socials. Personalment, en Lennart creia que voler treballar amb pau i tranquil·litat era la cosa més natural del món. El que el treia de polleguera, però, era que l’Sture continués tenint el seu propi despatx: n’havien ajuntat dos de petits i havien renovat la decoració i el mobiliari. S’havia fet posar una paret de vidre gruixut i una altra taula rodona per fer-hi reunions privades i alhora tenir un ull posat en l’equip sense haver de sentir-los. Ja es veia que conceptes com ara col·laboració, intercanvi d’idees i habilitats socials no s’aplicaven a tothom. Esclar que era qui manava, i allò significava unes normes diferents per a ell.

Ara mateix, l’Sture era allà dins xerrant amb la seva protegida, Linda Andersson, una treballadora infatigable de trenta anys que abans havia estat a l’Expressen. Feia hores que parlaven i en Lennart no podia entendre que cap reunió pogués durar tant. Impacient com estava per compartir la història de la Shibeka, havia demanat parlar amb l’Sture just després de tornar de Sergels torg. Havia dit a l’Sture que tenia informació important, i li havia preguntat si tindria temps per a ell.

Sí que en tindria al cap d’una estona, però ara no.

En primer lloc tenia un dinar de feina, després una reunió amb un altre director, després havia de veure el programa que emetrien dimecres vinent.

En acabat, rebria de bon grat en Lennart.

Llavors la Linda havia abordat l’Sture tan bon punt l’havia vist arribar al despatx, i ara encara parlaven.

En Lennart va notar una necessitat imperiosa de fumar un cigarro, i es va ficar un xiclet de nicotina a la boca. Dos mil·ligrams de nicotina i sabor artificial de fruita. Feia dos anys que havia deixat de fumar, però el desig sobtat d’encendre un cigarro continuava assaltant-lo sovint, sobretot quan estava estressat o s’avorria. Ara mateix eren totes dues coses alhora. L’energia inicial amb què havia sortit de la trobada amb la Shibeka havia desaparegut, i ara la reemplaçava la inquietud. Els veia riure rere la paret de vidre. No entendria mai l’Sture. Quan en Lennart no el necessitava, ell se li enganxava a sobre com una paparra, i en canvi quan sí que el necessitava sempre li deia el mateix.

Al cap d’una estona, però ara no.

Es va asseure, fastiguejat, a la cadira, va agafar la tassa de cafè, que ja se li estava refredant, i en va prendre un glop. No tenia gaire bon gust. Potser li convindria mirar el correu, almenys tindria alguna cosa a fer. Just aleshores, la porta de l’Sture es va obrir; semblava que havien acabat, ja era hora. La Linda va agafar la seva pròpia tassa de cafè i també la de l’Sture i va recollir els seus papers. L’Sture es va quedar al costat de la porta i va fer un gest exageradament pompós en direcció a en Lennart. El rei estava disposat a concedir-li audiència. En Lennart va assentir amb el cap, va remenar uns quants papers per fer veure que estava atrafegat i llavors es va aixecar i es va encaminar lentament cap a ell. No volia semblar ansiós, no volia que l’Sture pensés que s’havia estat rosegant les ungles, només que l’esperava. No, ell també era una persona ocupada. Molt ocupada.

De camí va escopir el xiclet. Per desgràcia, li va fallar la punteria i va haver d’ajupir-se a collir-lo i llençar-lo a la paperera. L’Sture el va estar observant tota l’estona mentre ell se li acostava; en Lennart va pensar que la seva entrada al regne de l’Sture no podia ser menys solemne.

La cosa va començar bé. Sture Liljedahl seia davant d’ell i l’escoltava amb interès. De fet, no el va interrompre ni una sola vegada. En Lennart no podia evitar sentir-se orgullós. Estava sobre la pista d’una cosa bona de debò. Quan va haver acabat, l’Sture es va inclinar endavant amb cara d’entusiasme.

—És gaire freqüent que les qüestions relacionades amb les demandes d’asil es considerin matèria reservada?

—El policia amb qui vaig parlar no ho havia vist mai. Almenys, en els casos rutinaris no.

—O sigui que tenim dos homes afganesos que van desaparèixer l’agost del 2003 —va dir l’Sture com per fer un resum—. La policia argumenta que van desaparèixer expressament perquè els havien denegat l’asil, però almenys un d’ells no tenia cap motiu per desaparèixer. Com dius que es deia?

—Said Balkhi. Tenia el permís de residència des del 2000, i la dona estava embarassada.

L’Sture es va acostar a la gran pissarra blanca que tenia al darrere; era el primer que s’havia fet instal·lar després de la mampara de vidre, i li agradava escriure-hi notes. Feia servir un retolador vermell. En Lennart pensava que aquelles notes a la pissarra a la vista de tothom li feien creure que controlava la situació. Va apuntar el nom de «Said».

—Què en sabem, d’aquest Said?

—Quasi res. Segons la Shibeka, era cosí d’en Hamid. Era copropietari d’una botiga, juntament amb dos cosins de la seva dona. He pensat que el primer que hem de fer és parlar amb ella.

—No té antecedents criminals?

—Jo no n’he trobat cap.

L’Sture va assentir amb el cap.

—Entesos. Llavors hi ha aquesta Shileka… com es diu?

—Shibeka. És el meu contacte; l’única persona a qui he vist.

—I et sembla que s’hi pot confiar?

—Del tot. Escriu i parla molt bé el suec. No puc imaginar-me cap motiu perquè hagi de mentir. Des del 2003 que intenta descobrir què li va passar a en Hamid.

—I creu que alguna cosa no encaixa. Per què?

—Insisteix que en Hamid no l’hauria abandonat mai sense dir-li res, i després hi ha aquell individu que es va presentar al cap de dotze dies de la desaparició i va començar a fer preguntes sobre en Hamid.

—Creu que era de la policia?

—O d’alguna autoritat.

—Però no portava uniforme.

En Lennart va fer que no amb el cap.

—Preguntava per la família d’en Hamid, pels amics, aquesta mena de coses.

—I no en pot donar una descripció més bona?

—No. Un suec d’uns quaranta anys. Ella creu que tots els suecs ens assemblem els uns als altres, si fa no fa. —En Lennart va donar un cop d’ull al bloc de notes i va continuar—. Els policies amb qui la Shibeka va parlar diuen que ells no van enviar ningú aquella setmana, i a la policia de Solna m’ho van confirmar ahir.

L’Sture va fer cara d’escèptic.

—Potser en Hamid estava ficat en alguna cosa que la dona no sabés? Algun assumpte criminal? Una mena de… xarxa? Hi ha un munt de possibilitats.

—És veritat, però hi ha alguna cosa sobre aquell període a principis dels anys 2000. Recordes el cas de les deportacions i les tortures del 2002?

L’Sture va enfosquir la mirada. No era fàcil oblidar l’èxit més gran de la cadena rival, que els havia fet guanyar un premi molt prestigiós.

—Aquest podria ser un cas semblant —va dir en Lennart—. El 2002 van deportar dos sospitosos de terrorisme a Egipte sense que se sabés, a petició de la CIA. Tant els serveis d’intel·ligència com el Ministeri d’Afers Exteriors de Suècia hi estaven involucrats.

L’Sture es va animar. Aquella línia d’investigació era interessant. Potser no era la més probable, però tampoc era impossible.

—Llavors vols dir que van tapar alguna cosa i la van ocultar rere una demanda d’asil denegada.

—Una demanda d’asil denegada i considerada matèria reservada —el va corregir en Lennart.

—Què en sabem, d’aquest Joseph?

En Lennart va brandar el cap.

—Res de res. La Shibeka en recorda el nom. Sembla que en Hamid n’havia parlat poc abans de desaparèixer, però no se’n sap res més.

L’Sture va escriure «Joseph» a la pissarra, després es va asseure i va mirar pensativament en Lennart.

—La veritat és que no en tenim prou. Concentra’t en l’informe de la policia; és el més concret que tenim. Esbrina per què el van classificar.

En Lennart va assentir amb el cap i va somriure, cosa que no feia gaire sovint quan es reunia amb l’Sture.

—És exactament el que tenia pensat fer.

Devia semblar massa content, perquè l’Sture es va inclinar endavant i va estrènyer els ulls.

—Vull que hi treballis conjuntament amb la Linda.

El somriure se li va esborrar a l’instant. Allò era exactament el que volia evitar: interferències.

—Però que no porta res entre mans ara mateix? —va gosar dir—. L’Anders ja m’ha ajudat una mica: no li puc demanar a ell un cop de mà si em quedo encallat?

—Lennart, necessitem saber si val la pena tirar això endavant o no. Et dono els recursos necessaris, i la Linda és bona —va dir l’Sture amb fermesa.

—Ja ho sé, però m’agradaria continuar jo sol una mica més de temps. Ja saps que prefereixo treballar d’aquesta manera…

L’Sture va assentir amb el cap, però no estava disposat a cedir. No era el seu estil.

—Puc suggerir una solució de compromís? Digues a la Linda què has fet fins ara, i ella que t’ajudi en la recerca, però ets tu qui treballarà sobre el terreny. Tu portes la batuta. Et sembla bé?

En Lennart se’l va quedar mirant. Jo no porto la batuta, va pensar. La portes tu. Però què podia dir? L’Sture era el cap, mentre que a en Lennart el podien substituir qualsevol dia.

—Em sembla bé —va dir, forçant un altre somriure.