Alexander Söderling es va aixecar de la cadira ergonòmica de despatx, que havia costat un dineral, i es va acostar a la finestra. Malgrat que ja era molt tard, hi havia unes quantes persones que encara passejaven per Drottninggatan. Va donar una ullada al rellotge. Els nens dormien profundament, igual que l’Helena. Avui no els havia vist desperts.

El dia havia consistit en un llarg seguit de reunions. Les coses anaven bé, i feia temps que durava. L’empresa creixia, però la càrrega de treball també. Havia tornat a l’oficina a les sis i havia pensat a no fer cas de la feinada pendent i anar-se’n. Potser podria portar la Selma a classe d’equitació per una vegada i quedar-s’hi a mirar, i en acabat passar una hora junts amb l’Helena abans de ficar-se al llit. El pla era molt atractiu, però va arribar a una solució de compromís: no faria cas del munt de documentació que la seva secretària li havia deixat a sobre de la taula abans de marxar, però en canvi revisaria el correu. Mitja hora. Probablement es perdria la classe d’equitació però encara li quedaria aquella hora amb la dona.

Al cap de tres quarts havia acabat, i estava molt content d’ell mateix. Llavors va decidir donar un cop d’ull a les últimes notícies abans d’anar-se’n cap a casa.

El tema apareixia a la capçalera de la primera plana.

FOSSA COMUNA A LES MUNTANYES.

L’article no donava gaires més detalls. Un parell de senderistes s’havien topat amb una fossa on hi havia uns quants cadàvers que feia molt de temps que hi eren. L’Alexander va mirar altres llocs web, però donaven la mateixa informació sense més detalls. No deien res de qui eren, ni de quants cossos parlaven ni tampoc de quant de temps feia que eren allà. L’Alexander es va reclinar a la cadira i va deixar caure les espatlles, que abans havia alçat inconscientment fins a quasi les orelles. Va exhalar, va intentar relaxar-se i pensar amb claredat.

Els havien trobat.

O potser no?

Havien de ser els mateixos per força. Quantes fosses comunes podia haver-hi al Jämtland?

Es va fer una tassa de cafè. Ara no podia anar a casa. Es va prendre el cafè dret al costat de la finestra, mirant enfora, a Drottninggatan, i després va tornar a l’ordinador. Va passar una hora més furgant a internet per comprovar si havien actualitzat la notícia, si havien afegit informació, però no hi havia res. Demà, segurament. La pregunta era què havia de fer ara. Una trucada? El més probable era que ja ho sabessin, però si no s’hi posava en contacte podia semblar que ell no estigués prou alerta, que se n’hagués despreocupat. Va decidir que trucar potser era un error, però que si no ho feia encara seria pitjor.

Es va aixecar i va anar altra vegada cap a la finestra. Ara plovia. La poca gent que encara era al carrer encorbava les espatlles per protegir-se del fort vent i accelerava el pas. L’Alexander va agafar el mòbil i va fer la trucada. Van contestar després de tres senyals. Al fons se sentia música.

—Digui.

La dona a l’altra banda de la línia no va dir res més. L’Alexander va reconèixer la música: era «Possibility», de Lykke Li. Posaven sovint Lykke Li en aquell despatx.

—Sóc Alexander Söderling —va dir ell, per si de cas; feia temps que no parlaven.

—Ja ho sé.

En qualsevol altra conversa, l’Alexander hauria demanat educadament com estava l’altra persona, com anava tot, però la brevetat de les respostes fins aleshores feia pensar que no tocava. Va anar al gra.

—Has llegit els diaris?

—Què se suposa que hauria d’haver llegit?

—Han trobat una fossa comuna a les muntanyes del Jämtland.

—No ho sabia.

—És a internet.

—Entesos.

L’Alexander es va quedar dret en silenci contemplant les gotes d’aigua que lliscaven veloces pel vidre de la finestra i formaven un dibuix que semblaven venes. Esperava una altra pregunta, com ara què deien les notícies, per exemple, però no l’hi van fer.

—Potser hem de donar per descomptat que són ells —va aclarir l’Alexander, tot i que no calia; tal com ell mateix havia pensat abans, quantes fosses comunes podia haver-hi al Jämtland?

—Entesos.

Ara tampoc van dir res més. Era ben evident que la dona a l’altra banda del telèfon no tenia intenció de continuar la conversa. Ni tan sols hi semblava gaire interessada. L’Alexander començava a tenir la sensació que la trucada havia estat un error.

—Miraré d’assabentar-me si la policia sap qui són —va prosseguir, mirant de mostrar una mica d’iniciativa.

—I si ho saben?

—No crec que ens hàgim d’amoïnar gaire. Tot es va fer d’una manera extremament… professional.

—I doncs, què fem? —La dona va fer una pausa—. O tu, més ben dit, no pas nosaltres.

—De moment, no res.

—No res?

—Crec que és el millor.

—Llavors, per què has trucat?

—Només volia… He pensat que hauríeu de saber que havien trobat la fossa.

—Vull saber si hi ha cap problema. Hi ha cap problema?

—No —va contestar l’Alexander.

—Doncs aleshores no en vull saber res.

Es va fer un altre silenci. Un silenci total. Fins i tot Lykke Li havia desaparegut. La conversa s’havia acabat. L’Alexander va apagar el mòbil i va contemplar el carrer amb la mirada perduda.

Hi havia cap problema?

Encara no, però l’Alexander estava força convençut que aviat n’hi hauria.