El lloc estava immaculat.

En Torkel intentava tenir el pis en condicions quan no treballava activament en un cas. Aquesta vegada no era una causa perduda, però havia decidit fer dissabte de debò, en part per passar el temps, per tenir alguna cosa a fer.

Va endreçar unes quantes coses, va passar l’aspiradora i el drap de la pols, va treure les catifes i els coixins del sofà a fora per batre-ho, va canviar els llençols i va espolsar els edredons. Va obrir l’armari de la roba i va pensar en la possibilitat de treure-ho tot i airejar-ho bé, però llavors va pensar que potser en faria un gra massa.

Quan va acabar, eren les vuit. Es va dutxar, va seure al sofà lliure de pols i va engegar la tele. Llavors va pensar que no estava d’humor i la va apagar altre cop. Va anar a la cuina i va obrir la nevera; no tenia gana. Va agafar una cervesa i va tornar a seure, ara amb el diari. Al cap d’un quart d’hora, el telèfon sonava.

—Bona nit. Sóc Axel Weber, de l’Expressen.

—Bona nit.

—Disculpi que li truqui a aquestes hores, però em preguntava si havien arribat a alguna conclusió amb aquells cadàvers de la muntanya.

Al primer moment, la pregunta va sorprendre en Torkel, però aleshores va recordar que només ell i el seu equip sabien a qui pertanyien els cossos. La versió oficial era que no els havien pogut identificar.

Calia triar les batalles.

Va donar a Weber la versió oficial i va penjar.

Pel que feia al tiroteig de Södertälje, ni tan sols hi havia versió oficial. El servei d’intel·ligència militar havia retingut tota la informació i continuava negant-se a confirmar o desmentir que Charles Cederkvist hagués format part de l’organització. Si en Torkel havia interpretat correctament els documents que tenia al davant, la història es filtraria en un parell de dies i després desapareixeria del tot. No hi hauria judici, ni parents de dol per demanar explicacions, ni cap insinuació que es tractés de pràctiques mafioses. Sense cap d’aquells ingredients, un tiroteig amb morts a l’àrea de Södertälje no duraria gaire com a notícia.

Després de la trucada de Weber, en Torkel es va quedar un moment assegut amb el telèfon a la mà.

Axel Weber, reporter de successos.

De vegades podia ser un corcó, però feia bé la feina.

Si esbrinava la identitat dels cadàvers a la fossa, establiria immediatament la relació amb Charles Cederkvist. Fins i tot podia ser que els connectés amb l’home que havien trobat mort a Almnäs, que semblava que se’l coneixia amb el nom de Joseph, i allò el conduiria al cas de dos afganesos desapareguts, Hamid i Said.

En Torkel havia anat a veure avui la vídua i el fill d’en Hamid, i els havia dit una mentida. Havia maquillat la veritat. Els havia fet creure que, un cop morts en Charles i en Joseph, no anirien enlloc, que ningú aniria enlloc.

Ara, però, Weber trucava.

Triar les batalles. I si no, buscar qui lluiti per tu, va pensar mentre marcava un número.

—Bona nit, sóc Torkel Höglund, del Riksmord…

Cinc minuts més tard penjava. Havia seguit el procediment correcte i havia informat del resultat final de la investigació la policia local que havia demanat ajut originalment. Ningú podria objectar res. Havien identificat els quatre cossos que quedaven i ara el cas estava tancat. Donava per descomptat que Hedvig Hedman i el seu equip no filtrarien una informació tan important com aquella…

Estava satisfet. Tenia la sensació d’haver fet una cosa il·lícita, i no li passava des de l’adolescència. Es va aixecar i va començar a rondar pel pis. La nit era relativament jove. Tenia ganes de sortir.

Va trucar a les filles. Els venia de gust anar al cine? Podien triar la pel·lícula. Estaven contentes de sentir-lo, però ja havien quedat. Un altre dia. En Torkel va jugar amb la idea de trucar a l’Ursula, però no se li acudia cap excusa mínimament convincent, o sigui que es va servir un whisky i va engegar la tele altra vegada. Beure sol era mala idea, però si no bevia sol, quan coi prendria una copa? Es va empassar el primer whisky d’una glopada i es va servir el segon.

L’Ursula estava asseguda a la cuina amb una copa de vi i en Sebastian servia el menjar que havia sortit a comprar. Si ara la veiés algú que conegués la seva història passada amb en Sebastian, es preguntaria què coi feia allà. Era la quarta vegada en una setmana. De vegades, l’Ursula mateix s’ho preguntava, però ella ja havia trobat l’expressió que resumia les hores passades amb en Sebastian: cap compromís.

Allò era el que necessitava en aquell moment: escapar-se, distreure’s, fer l’ase… No sabia què era, però s’ho passava bé en companyia d’en Sebastian. Es relaxava. A ell ni tan sols li passaria pel cap que la cosa pogués anar més enllà, i a ella tampoc. Ell no li diria mai «T’estimo», o almenys no l’hi diria de debò. Era millor que estar sola, però en les condicions que ella establia. Hi anava amb els ulls ben oberts. Ell no era monògam, i ella tampoc. Anys enrere, havia estimat en Sebastian, i ell l’havia deixat tirada, però allò havia passat perquè l’Ursula tenia falses expectatives.

Sobre la parella, la fidelitat, la vida.

Deixant això de banda, en Sebastian resultava bona companyia. Més enllà del fet que tenien molt a parlar, alguna cosa li havia passat a ell quan vivia en parella. S’havia tornat més sensible, semblava més obert, més interessat en els altres. L’Ursula no es feia il·lusions que això tingués a veure amb ella; segur que es comportava igual amb qualsevol dona que tingués a taula. Funcionava amb el pilot automàtic posat. Havia passat tants anys seduint compulsivament les dones que el seu cervell desconnectava automàticament l’aspecte de malparit del seu caràcter quan es trobava a soles amb un membre de l’altre sexe. El que fos per tal d’endur-se-les al llit. Aquest cop no se n’havia sortit amb l’Ursula. Encara no, va pensar en el moment que ell portava els plats a taula i li feia un somriure.

—A sopar —va dir en Sebastian.