—Què li sembla si comencem parlant de l’accident.

En Torkel va mirar Harald Olofsson, enfonsat a la cadira amb les mans entrellaçades, capcot i amb la mirada fixa a terra. L’home va assentir.

—Vostè ha de contestar les meves preguntes —va dir en Torkel, mentre assenyalava el mòbil que havia posat sobre la taula—. Perquè quedi ben enregistrat —va aclarir, en veure que en Harald no veia el seu gest. En Harald va tornar a assentir.

Quan l’Ursula havia trucat a en Torkel per dir-li què havia trobat i que portava Harald Olofsson per interrogar-lo, havien decidit que el més fàcil i el més pràctic era fer l’interrogatori a l’estació de muntanya, i era per això que ara en Harald seia davant de la taula plegable a l’habitació d’en Torkel, a l’altra banda de l’Ursula i en Torkel mateix. L’Ursula hauria preferit inspeccionar de seguida les restes de les motxilles i després enviar-les al laboratori nacional de la policia científica, a Linköping, però en Torkel havia insistit que la volia present a l’interrogatori. En circumstàncies normals, hauria estat la Vanja, però com que la Vanja no hi era, ell volia que… què volia en realitat? Un final feliç, possiblement. La Jennifer tenia bona pinta i era meticulosa, una bona adquisició per a l’equip, però era massa nova per fer-la intervenir en una situació que, en gran manera, depenia d’una habilitat quasi instintiva per treballar plegats, i en Billy… en Billy era en Billy. La Vanja i ell formaven un bon equip, però en Torkel volia l’Ursula, tot i que ella no tenia cap mena de ganes de ser allà. En Torkel va interpretar que allò, segurament, significaria passar una altra nit sense companyia, però havia de deixar de banda les consideracions personals; la investigació era el més important.

—Què ens pot dir d’aquell matí? —va dir en Torkel, buscant el to més adequat perquè en Harald tingués la impressió que només feien petar la xerrada.

En Harald va arronsar les espatlles.

—Passava per allà amb el cotxe —va dir en veu baixa, sense deixar de mirar a terra.

—Disculpi —el va interrompre en Torkel—. Li sembla que podria parlar una mica més alt?

—Passava per allà amb el cotxe —va repetir.

—D’on venia? —va dir l’Ursula a l’instant.

En Harald es va girar i la va mirar.

—Què?

—On havia estat abans?

—Conec… conec algú que viu just a l’altra banda de la frontera amb Noruega. De vegades m’hi estic.

—Algú?

—Sí.

—Una dona?

—Sí.

—Com es diu?

—Henny. Henny Petersen.

En Torkel li va fer donar-los una adreça i un número de telèfon; anés com anés, el més probable era que s’hi posessin en contacte, tot i que seria difícil que recordés si Harald Olofsson havia passat a casa seva la nit del 30 al 31 d’octubre del 2003.

—Tornava a casa al matí —va continuar en Harald un cop en Torkel va acabar d’escriure—. Vaig veure fum que pujava des de la banda del riu, o sigui que vaig parar. Llavors vaig veure el cotxe.

—Què va fer aleshores?

En Torkel pensava que ja ho sabia, però sempre era millor que els interrogats expliquessin la història ells mateixos fins on fos possible.

—Vaig baixar per veure si hi havia algun ferit, i vaig trobar que la conductora era morta.

—I llavors què més va fer? —va preguntar l’Ursula, com un eco d’en Torkel.

En Harald es va empassar la saliva. La dona tenia una mirada més dura que l’home. Penetrant i despietada. Havia anat al seu jardí i havia trobat les motxilles. La pregunta era retòrica; en Harald era ben conscient que els dos policies ja sabien què havia fet.

—Vaig veure la bossa de mà de la dona, o el que en quedava almenys. Era vora la porta, a terra, i la finestreta estava trencada, o sigui que… que la vaig agafar.

L’Ursula va assentir per a ella mateixa. Allò confirmava la suposició que ja havien descobert quasi tot el que havia passat aquell matí.

—Continuï.

En Harald va dubtar i va mirar de fer temps prenent un glop d’aigua del got que en Torkel havia omplert abans al lavabo.

—Vaig tornar al meu cotxe a buscar un rossinyol per obrir el maleter, i llavors vaig agafar el que hi havia a dintre —va dir, mentre deixava amb cura el got per no haver de mirar els policies als ulls.

L’Ursula el va mirar fixament i amb menyspreu. Després de tants anys d’ofici, el que les persones es feien les unes a les altres ja havia deixat de sorprendre-la, però en aquell individu llardós hi havia alguna cosa que la posava malalta. Havia trobat el cadàver d’una dona en un cotxe i el primer que li havia passat pel cap havia estat omplir-se les butxaques. Un acte de pillatge, allò era el que Harald Olofsson havia fet. Pillatge a petita escala, esclar, però pillatge igualment. En el codi de l’Ursula no hi havia excusa per a qui s’aprofitava d’aquella manera de les desgràcies dels altres. Cap ni una.

—Molt bé, i què va trobar? —va preguntar en Torkel. Si sentia el mateix que l’Ursula per aquell home que tenien al davant, ho dissimulava prou bé.

—Dues motxilles.

—Res més?

—No.

—No hi havia cap tenda de campanya? —va dir l’Ursula.

—No.

En Torkel va entendre on volia anar a parar ella. Encara no sabien on passaven la nit les quatre víctimes.

—Les motxilles s’han cremat bastant avui —va continuar en Torkel.

—Sí. Ho sento.

En Harald els va mirar; feia cara de ser sincer, era el mateix que transmetia amb la veu. Si no hagués estat pel pillatge, l’Ursula gairebé se n’hauria compadit.

—Hi havia alguna etiqueta amb adreces a les motxilles quan les va trobar?

—No ho sé.

—Pensi. O distintius o banderes, alguna cosa que pogués servir per saber a qui pertanyien.

—No ho sé.

L’Ursula es va inclinar endavant i va repenjar els braços a la taula. Va esperar que en Harald la mirés als ulls, cosa que va passar després d’uns segons de silenci.

—Deixi’m que l’hi expliqui —va dir, quan per fi va aconseguir que la mirés—. La inspecció sembla indicar que no va ser l’accident el que va causar el foc, sinó que va ser deliberat, possiblement per ocultar proves.

Va notar que en Harald se sobresaltava en adonar-se de les implicacions que tenien aquelles paraules. Ara ja no feia cara de penedit, sinó d’espantat, i el canvi s’havia produït en un instant.

—O potser per fer callar la conductora —va continuar l’Ursula—. Si pensem que era viva en començar l’incendi…

No va acabar la frase. Va preferir que les imatges penetressin en aquell home. Ja veia que funcionava. En Harald va empal·lidir, i quan va agafar el got d’aigua les mans li tremolaven. L’Ursula no sabia si el que acabava de dir era veritat; probablement, la dona no era viva. A l’autòpsia no es parlava de presència de fum als pulmons, però Harald Olofsson no ho sabia.

—Si era viva quan es va iniciar l’incendi, llavors parlem d’assassinat —va concloure, i es va inclinar enrere a la cadira.

—Jo no hi vaig tenir res a veure, en això!

En Harald es va girar instintivament cap a en Torkel. Tot i que no n’havien parlat i ni tan sols hi havien pensat, l’Ursula i ell semblaven haver desenvolupat una estratègia de poli bo i poli dolent. L’Ursula semblava decidida a continuar d’aquella manera.

—Potser era allà dins asseguda quan va començar a endur-se-li les coses. Va tornar en si i vostè es va adonar que l’havia vista, i llavors… no ho sé, potser vostè va agafar por?

—No!

—Es va endur alguna altra cosa del cotxe? —va preguntar en Torkel amb molta calma.

En Harald havia col·laborat fins aleshores, però ara, a més, estava espantat, de manera que, ja que hi eren, potser valia la pena aprofitar per treure’n el màxim profit.

—No, res, ho juro. La bossa de mà i les dues motxilles. I després vaig trucar a la policia.

—Li posarem la casa de cap per avall, i si menteix…

En Torkel va callar, però en Harald sabia perfectament què volia dir. I també sabia que s’havia acabat. S’havia acabat tot. Trobarien la Cambra. Aquesta vegada no se’n sortiria, però no podia permetre que l’emboliquessin en un assassinat que no tenia res a veure amb ell.

—No menteixo! —Va mirar l’un i l’altre, però es va quedar amb la vista clavada en l’Ursula; semblava que era a ella a qui havia d’acabar de convèncer—. No vaig agafar res més! La bossa de mà i les motxilles. I quan el vaig trobar, el cotxe ja estava incendiat.

En Torkel i l’Ursula no deien res.

—Ho juro —va repetir en Harald.

El van creure.