Just passat el pont de Södertälje, es van trobar un embús. La calçada havia quedat reduïda a un sol carril per culpa d’unes obres, i la Jennifer va necessitar uns quants minuts de fer ziga-zagues entre els cotxes per arribar a l’altra banda. De tota manera, aquell no era el problema principal que tenien. En Billy havia perdut el senyal del mòbil d’en Mehran. En Torkel es posava nerviós.

—On l’has vist per última vegada? —va etzibar.

—A l’E20, però o bé algú ha apagat l’aparell o són en una àrea amb poca cobertura. No ho sé.

—Collons!

En Torkel sabia que no era culpa d’en Billy, però allò era un desastre. Ara que eren tan a prop, li perdien el rastre. La Jennifer podia tornar a agafar velocitat, i el va mirar indecisa.

—Què faig?

—Continua per l’E20. —En Torkel va mirar en Billy—. Ensenya’m el mapa. On dius que l’has perdut?

En Billy li va encarar la pantalla i va assenyalar un punt.

—Si s’ha quedat sense mòbil i han continuat per l’E20, ja els hem perdut. Esperem que hagin sortit —va dir en Torkel.

En Billy va entendre què volia dir.

—Entesos, llavors què fem per endevinar on han sortit?

—Almnäs és per aquí a la vora —va dir la Jennifer sense apartar la vista de la carretera—. On en Charles va fer la mili —va aclarir.

En Torkel va assentir amb el cap i va tornar a mirar el mapa. Boscos, llacs i alguns noms. Allà, Almnäs. A pocs quilòmetres del lloc que en Billy havia indicat.

—Val la pena provar-ho —va dir en Billy—. No tenim res millor.

—Envia-hi un helicòpter —va dir en Torkel—. L’àrea és gran, necessitarem ajut.

—Ja ho estic fent —va dir en Billy, amb la vista clavada a la pantalla. No veia cap punt blau. L’únic que podien fer era confiar a encertar-la i arribar-hi a temps.