La Vanja va donar les gràcies i va penjar el telèfon. Havia parlat amb la directora de l’escola Vallhamra, a Märsta. Només feia cinc anys i mig que hi era, però havia anat a buscar un dels mestres de primària que feia més de quinze anys que hi treballava i que recordava molt bé l’Ella i en Simon Cederkvist. Tothom s’havia endut un gran disgust quan van morir.

La Vanja va anar al despatx impersonal però funcional d’en Torkel. L’Ursula ja hi era, asseguda al sofà dels visitants.

—Charles Cederkvist no era a casa —va dir en Torkel abans que la Vanja tingués ocasió de dir res.

—I a la feina?

—Segons el seu cap, no.

—El posem en crida i cerca o què?

—No ho sé —va dir en Torkel, indecís—. No tenim gaire cosa contra ell.

—Em temo que no us podré ajudar. —La Vanja es va asseure al braç d’una cadira—. Els fills no van tornar a escola després de les vacances de tardor, però tampoc els esperaven.

—Per què no? —va preguntar l’Ursula.

—Per la volta al món. Van anar a escola fins a les vacances, i després els educarien a casa. La mare era mestra.

—I no els va veure ningú en mig trimestre? —va preguntar en Torkel, que volia una confirmació.

—No, però tal com he dit, això no significa res.

—Gràcies. Esperem que en Billy i la Jennifer tinguin més sort.

La Vanja va assentir i es va aixecar.

—Teniu idea d’on és en Sebastian?

—A la cantina, em sembla —va contestar l’Ursula.

La Vanja estava a punt de sortir quan en Torkel la va cridar.

—Vanja… Parlaré amb la Harriet d’això de l’FBI, i si cal aniré més amunt i tot.

—Gràcies, però no crec que serveixi de res.

En Torkel la va veure marxar. Feia cara de preocupació. L’Ursula va redreçar l’esquena.

—Mira-t’ho per la banda bona. Continuarà a l’equip.

—No és el que ella vol.

—No sempre tenim el que volem —va dir l’Ursula lacònicament.

En Torkel va fer que sí amb el cap. Pel que feia a l’Ursula, ell n’era dolorosament conscient.