La reunió va començar.
En Torkel els havia reunit a tots a la sala que sempre anomenaven «la Sala» per a un resum final abans del cap de setmana. Hi havia sis cadires al voltant d’un taula ovalada que descansava damunt d’una moqueta gris verdós. En una paret hi havia la pissarra blanca on en Billy havia recreat la seqüència temporal amb l’ajut de la informació que havien recollit a Storulvån. La Sala estava en silenci. Se suposava que havien d’estar comentant el progrés de les últimes vint-i-quatre hores, informant de què havien fet i de quins resultats havien aconseguit o esperaven aconseguir. Per desgràcia, hi havia poca cosa a comentar, i era depriment.
En Torkel va començar explicant a tothom que havia trucat a Hedvig Hedman, d’Östersund, per dir-li que havien pogut confirmar la identitat de la parella d’holandesos. Al Riksmord tenien per costum informar parcialment de les investigacions la policia local que els havia demanat la intervenció, posant èmfasi en el concepte de «parcialment». Era important que els agents locals tinguessin la impressió que comptaven amb ells, però encara era més important que el Riksmord controlés el flux d’informació, i era per això que no els havien dit res ni de la hipòtesi que els dos holandesos haguessin aparegut al lloc i el moment equivocats ni de la càmera que havien trobat, com tampoc de com anava la resta del cas.
Per sort.
A en Torkel no li havia estranyat gens trobar aquella mateixa tarda una notícia a tota plana a l’edició digital de l’Expressen amb el titular MORTS EN EL VIATGE DELS SEUS SOMNIS. La introducció deia que el Riksmord estava segur al cent per cent de la identitat de dos dels sis cadàvers trobats a la fossa comuna de la muntanya: Jan i Framke Bakker, de Rotterdam. L’article, acompanyat d’una fotografia de la parella, consistia en un relat força emotiu sobre la il·lusió que els havia fet sempre passar aquella setmana a les muntanyes del Jämtland, una breu entrevista amb un amic que agraïa el fet que almenys s’hagués arribat a una mena de conclusió del cas i un apartat sobre «La tomba de la muntanya», que era com el diari havia batejat el cas.
Si en Torkel havia tingut dubtes, ara estava completament segur que informar Hedman i la policia d’Östersund era pràcticament el mateix que emetre una nota de premsa. Va acabar el resum insistint en la importància de ser ell i només ell qui tractés amb la premsa.
L’equip es va limitar a assentir amb el cap.
Era el mateix de sempre, dit amb altres paraules.
La Jennifer va ser la següent: la seva cerca continuada en tota mena de bases de dades internacionals imaginables per trobar més famílies que encaixessin amb el perfil dels quatre cossos sense identificar es podia resumir dient que havia treballat molt per no treure’n quasi res. Gràcies a l’estimació d’edats i al càlcul acurat, que els havien enviat des d’Umeå, de les alçades de cadascuna de les persones, havia eliminat totes les possibilitats gairebé des del primer moment, i les famílies que no havia eliminat eren les que la resta de l’equip ja coneixia. Amb això, va passar el testimoni a l’Ursula, que el va lliurar immediatament a en Billy.
En Billy havia començat el dia barallant-se amb la càmera de la motxilla dels holandesos. Havia trobat un cable que anava bé, però la càmera es negava a carregar-se. Segurament havia passat massa temps sota terra. No era gens estrany que no hagués pogut aguantar nou anys allà sota, tot i que havia estat embolicada en plàstic i a dins d’una motxilla. Llavors s’havia concentrat en la targeta de memòria, però de seguida s’havia adonat que no aconseguiria treure-la de la càmera sense fer-la malbé. Després de consultar-ho amb l’Ursula, tots dos eren del parer d’enviar-la per missatgeria al laboratori nacional de la policia científica de Linköping, amb un missatge dient que recuperar les fotos era assumpte de la màxima urgència. L’Ursula havia trucat als seus antics col·legues aquella tarda, en part per comprovar que la càmera els hagués arribat i en part per insistir en el ple significat de la paraula «urgència». Li havien dit que ja havien donat prioritat a la càmera des del moment de rebre-la, i que les expectatives eren bones. Dilluns tindrien les fotos si tot anava bé.
En Torkel va assentir amb el cap. Era d’agrair que almenys els haguessin donat alguna cosa per no perdre l’esperança durant el cap de setmana. Finalment, l’Ursula va afegir que havia encertat amb les empremtes digitals a les motxilles que havien trobat a casa de Harald Olofsson: era impossible extreure’n cap ni una. Continuaven inspeccionant la roba, i havien trobat restes de cabells que esperaven poder comparar amb els cadàvers d’Umeå.
Cap al final de la reunió van deixar de banda una estona la investigació i el paper d’agents de policia. Primer la Jennifer va preguntar què faria cadascú el cap de setmana. En Billy i la Maya se n’anaven a buscar bolets. Era la primera vegada per a en Billy, que procuraria anar-hi amb una mentalitat oberta, però que tenia la sensació que no en faria el nou hobby. La Jennifer aniria a veure la seva mare, però va remarcar que tindria el mòbil en marxa a qualsevol hora. No ho va dir, però estava segura que tan bon punt sortís ja estaria desitjant que fos dilluns.
L’Ursula va dir que havia pensat anar a veure la Bella a Uppsala, cosa que no era veritat. No sabia ben bé què faria, però pensava que hi havia la possibilitat que acabés altre cop a casa d’en Sebastian.
En Torkel passaria el cap de setmana amb les filles, encantat de poder complir la promesa almenys una vegada.
Hi havia una atmosfera estranya a la Sala. Allà dins, els temes de conversa en general giraven al voltant de morts sobtades i violentes, i teories sobre crims i criminals, i tothom es concentrava en detalls que després deixaven enrere quan se n’anaven cap a casa, perquè si no ho feien contaminaven l’aire del carrer. Ara mateix, però, de moment les coses eren diferents. Eren companys, quasi amics, que parlaven de la vida en comptes de parlar de la mort.
Es van aixecar i se’n van a anar a casa a passar el cap de setmana.
Com les persones normals i corrents.
Era una sensació estranya.