La reunió va començar.

En Torkel els havia reunit a tots a la sala que sempre anomenaven «la Sala» per a un resum final abans del cap de setmana. Hi havia sis cadires al voltant d’un taula ovalada que descansava damunt d’una moqueta gris verdós. En una paret hi havia la pissarra blanca on en Billy havia recreat la seqüència temporal amb l’ajut de la informació que havien recollit a Storulvån. La Sala estava en silenci. Se suposava que havien d’estar comentant el progrés de les últimes vint-i-quatre hores, informant de què havien fet i de quins resultats havien aconseguit o esperaven aconseguir. Per desgràcia, hi havia poca cosa a comentar, i era depriment.

En Torkel va començar explicant a tothom que havia trucat a Hedvig Hedman, d’Östersund, per dir-li que havien pogut confirmar la identitat de la parella d’holandesos. Al Riksmord tenien per costum informar parcialment de les investigacions la policia local que els havia demanat la intervenció, posant èmfasi en el concepte de «parcialment». Era important que els agents locals tinguessin la impressió que comptaven amb ells, però encara era més important que el Riksmord controlés el flux d’informació, i era per això que no els havien dit res ni de la hipòtesi que els dos holandesos haguessin aparegut al lloc i el moment equivocats ni de la càmera que havien trobat, com tampoc de com anava la resta del cas.

Per sort.

A en Torkel no li havia estranyat gens trobar aquella mateixa tarda una notícia a tota plana a l’edició digital de l’Expressen amb el titular MORTS EN EL VIATGE DELS SEUS SOMNIS. La introducció deia que el Riksmord estava segur al cent per cent de la identitat de dos dels sis cadàvers trobats a la fossa comuna de la muntanya: Jan i Framke Bakker, de Rotterdam. L’article, acompanyat d’una fotografia de la parella, consistia en un relat força emotiu sobre la il·lusió que els havia fet sempre passar aquella setmana a les muntanyes del Jämtland, una breu entrevista amb un amic que agraïa el fet que almenys s’hagués arribat a una mena de conclusió del cas i un apartat sobre «La tomba de la muntanya», que era com el diari havia batejat el cas.

Si en Torkel havia tingut dubtes, ara estava completament segur que informar Hedman i la policia d’Östersund era pràcticament el mateix que emetre una nota de premsa. Va acabar el resum insistint en la importància de ser ell i només ell qui tractés amb la premsa.

L’equip es va limitar a assentir amb el cap.

Era el mateix de sempre, dit amb altres paraules.

La Jennifer va ser la següent: la seva cerca continuada en tota mena de bases de dades internacionals imaginables per trobar més famílies que encaixessin amb el perfil dels quatre cossos sense identificar es podia resumir dient que havia treballat molt per no treure’n quasi res. Gràcies a l’estimació d’edats i al càlcul acurat, que els havien enviat des d’Umeå, de les alçades de cadascuna de les persones, havia eliminat totes les possibilitats gairebé des del primer moment, i les famílies que no havia eliminat eren les que la resta de l’equip ja coneixia. Amb això, va passar el testimoni a l’Ursula, que el va lliurar immediatament a en Billy.

En Billy havia començat el dia barallant-se amb la càmera de la motxilla dels holandesos. Havia trobat un cable que anava bé, però la càmera es negava a carregar-se. Segurament havia passat massa temps sota terra. No era gens estrany que no hagués pogut aguantar nou anys allà sota, tot i que havia estat embolicada en plàstic i a dins d’una motxilla. Llavors s’havia concentrat en la targeta de memòria, però de seguida s’havia adonat que no aconseguiria treure-la de la càmera sense fer-la malbé. Després de consultar-ho amb l’Ursula, tots dos eren del parer d’enviar-la per missatgeria al laboratori nacional de la policia científica de Linköping, amb un missatge dient que recuperar les fotos era assumpte de la màxima urgència. L’Ursula havia trucat als seus antics col·legues aquella tarda, en part per comprovar que la càmera els hagués arribat i en part per insistir en el ple significat de la paraula «urgència». Li havien dit que ja havien donat prioritat a la càmera des del moment de rebre-la, i que les expectatives eren bones. Dilluns tindrien les fotos si tot anava bé.

En Torkel va assentir amb el cap. Era d’agrair que almenys els haguessin donat alguna cosa per no perdre l’esperança durant el cap de setmana. Finalment, l’Ursula va afegir que havia encertat amb les empremtes digitals a les motxilles que havien trobat a casa de Harald Olofsson: era impossible extreure’n cap ni una. Continuaven inspeccionant la roba, i havien trobat restes de cabells que esperaven poder comparar amb els cadàvers d’Umeå.

Cap al final de la reunió van deixar de banda una estona la investigació i el paper d’agents de policia. Primer la Jennifer va preguntar què faria cadascú el cap de setmana. En Billy i la Maya se n’anaven a buscar bolets. Era la primera vegada per a en Billy, que procuraria anar-hi amb una mentalitat oberta, però que tenia la sensació que no en faria el nou hobby. La Jennifer aniria a veure la seva mare, però va remarcar que tindria el mòbil en marxa a qualsevol hora. No ho va dir, però estava segura que tan bon punt sortís ja estaria desitjant que fos dilluns.

L’Ursula va dir que havia pensat anar a veure la Bella a Uppsala, cosa que no era veritat. No sabia ben bé què faria, però pensava que hi havia la possibilitat que acabés altre cop a casa d’en Sebastian.

En Torkel passaria el cap de setmana amb les filles, encantat de poder complir la promesa almenys una vegada.

Hi havia una atmosfera estranya a la Sala. Allà dins, els temes de conversa en general giraven al voltant de morts sobtades i violentes, i teories sobre crims i criminals, i tothom es concentrava en detalls que després deixaven enrere quan se n’anaven cap a casa, perquè si no ho feien contaminaven l’aire del carrer. Ara mateix, però, de moment les coses eren diferents. Eren companys, quasi amics, que parlaven de la vida en comptes de parlar de la mort.

Es van aixecar i se’n van a anar a casa a passar el cap de setmana.

Com les persones normals i corrents.

Era una sensació estranya.

Morts prescindibles
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
personatges.xhtml
Section0001.xhtml
Section0002.xhtml
Section0003.xhtml
Section0004.xhtml
Section0005.xhtml
Section0006.xhtml
Section0007.xhtml
Section0008.xhtml
Section0009.xhtml
Section0010.xhtml
Section0011.xhtml
Section0012.xhtml
Section0013.xhtml
Section0014.xhtml
Section0015.xhtml
Section0016.xhtml
Section0017.xhtml
Section0018.xhtml
Section0019.xhtml
Section0020.xhtml
Section0021.xhtml
Section0022.xhtml
Section0023.xhtml
Section0024.xhtml
Section0025.xhtml
Section0026.xhtml
Section0027.xhtml
Section0028.xhtml
Section0029.xhtml
Section0030.xhtml
Section0031.xhtml
Section0032.xhtml
Section0033.xhtml
Section0034.xhtml
Section0035.xhtml
Section0036.xhtml
Section0037.xhtml
Section0038.xhtml
Section0039.xhtml
Section0040.xhtml
Section0041.xhtml
Section0042.xhtml
Section0043.xhtml
Section0044.xhtml
Section0045.xhtml
Section0046.xhtml
Section0047.xhtml
Section0048.xhtml
Section0049.xhtml
Section0050.xhtml
Section0051.xhtml
Section0052.xhtml
Section0053.xhtml
Section0054.xhtml
Section0055.xhtml
Section0056.xhtml
Section0057.xhtml
Section0058.xhtml
Section0059.xhtml
Section0060.xhtml
Section0061.xhtml
Section0062.xhtml
Section0063.xhtml
Section0064.xhtml
Section0065.xhtml
Section0066.xhtml
Section0067.xhtml
Section0068.xhtml
Section0069.xhtml
Section0070.xhtml
Section0071.xhtml
Section0072.xhtml
Section0073.xhtml
Section0074.xhtml
Section0075.xhtml
Section0076.xhtml
Section0077.xhtml
Section0078.xhtml
Section0079.xhtml
Section0080.xhtml
Section0081.xhtml
Section0082.xhtml
Section0083.xhtml
Section0084.xhtml
Section0085.xhtml
Section0086.xhtml
Section0087.xhtml
Section0088.xhtml
Section0089.xhtml
Section0090.xhtml
Section0091.xhtml
Section0092.xhtml
Section0093.xhtml
Section0094.xhtml
Section0095.xhtml
Section0096.xhtml
Section0097.xhtml
Section0098.xhtml
Section0099.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
Section0105.xhtml
agraiments.xhtml
autor.xhtml