Un desastre absolut. Un error de dimensions èpiques. Tot li esclatava als nassos. Pensava que el que havia fet anava contra les normes i que potser era il·legal, però que segurament no era perillós. Al final resultava que sí, que era molt perillós.

Mortal.

Era l’única manera d’interpretar la primera plana de l’edició digital de l’Aftonbladet. Un periodista havia mort. Lennart Stridh.

L’article afirmava que era un accident, però la cara esblanqueïda de l’Anitha deia una altra cosa. Quan ella li va dir amb veu tremolosa que no feia ni vint-i-quatre hores que havia donat a Stridh el nom que ell havia trobat al sistema, en Morgan ho va entendre. Era impossible veure la imatge sencera, era molt complicada, però hi havia massa coincidències. Per molt que ho intentés, no podria despatxar-ho pensant que era una casualitat de la vida.

Tot estava connectat.

Es va haver de repenjar a la taula de l’Anitha. Tenia les mans tacades de sang. Probablement, algú havia assassinat un home per culpa de la informació que ell havia ajudat a recuperar.

L’únic que volia ell era tenir l’Anitha a prop. La seva intenció era bona. Buscava amor, algú amb qui compartir la vida de cada dia. Res més.

I aquest era el resultat. De piratejar un ordinador a la mort.

Sabia que el que feia estava mal fet, però només era un nom. Un nom i prou.

Llavors havia tret profit del que sabia, i aquell era el seu gran pecat. Havia estat estúpid i cruel. No podies obligar la gent a estimar-te. No funcionava d’aquesta manera. Esperava, en canvi, que si l’Anitha passava prou temps amb ell potser canviaria d’opinió i veuria els aspectes positius del seu caràcter. Potser fins i tot acabaria agradant-li, encara que només fos una mica, i ell n’hauria tingut prou amb allò.

Ara rebia el càstig. Podia semblar molt desproporcionat, però era l’única interpretació possible.

Tal faràs, tal trobaràs.

Els deutes es pagaven amb interessos.

Allò s’havia de redreçar, encara que ella no li tornés a dirigir la paraula mai més. L’Anitha havia dit que si algú descobria el que havien fet les conseqüències serien desastroses per a tots dos. Tenia raó, esclar, però ell no podia callar. Els errors no desapareixien tots sols per molt que els enterressis i tiressis endavant com si res. Sobretot si algú moria. Per a ell, aquell era el límit, i ara era el moment de demostrar-ho.

Havia de dir la veritat.

A qui, però?

No en tenia ni idea. En primer lloc, el que ell sabia era perillós, i després corria el risc que ningú el cregués. No sabia ni per on començar.

Necessitava parlar amb algú que el conegués, algú que sabés que ell no exagerava ni s’inventava històries, algú que pogués passar la informació sense que ell s’hi veiés arrossegat. Un policia.

Malgrat el temps que feia que treballava al quarter general, no en coneixia gaires. Els seus companys de feina eren sobretot civils, i no el podrien ajudar. L’únic que se li acudia era un que treballava al Riksmord i que compartia amb ell l’interès pels ordinadors. De tant en tant xerraven de discos durs i xarxes, i l’home era de tracte molt agradable. Semblava una persona responsable. I el Riksmord es guardaria el nom d’un informant? Potser li podia preguntar què havia de fer. Billy Rosén ho sabria.

No va dir a l’Anitha el que pensava. De què serviria? En Morgan ja sabia que allò significaria el final de la relació, o com fos que volgués definir la situació en què ell l’havia obligat a ficar-se, però no hi havia res a fer. Ara, el que importava era salvar-se ell mateix.

El Riksmord era a la tercera planta.

Tornava a tenir aquell gust a la boca, però aquest cop no era amor. Era por.

Va demanar parlar amb en Billy en privat.