En Mehran no havia anat mai tan al sud. En Levan i ell havien estat una vegada a Flemingsberg amb un amic, però ara ell acabava de deixar aquella estació enrere i continuava en direcció a Tullinge. Havia de baixar a la penúltima estació, que es deia Södertälje hamn.

En Joseph l’esperava allà.

En Mehran li havia de trucar quan el tren sortís d’Östertälje. No podia parar quiet, i anava una vegada i una altra a mirar el rètol blau i blanc on es veien les parades d’aquella línia. N’hi quedaven set. Després sis. Hi tornava després de cada parada, com si el nombre d’estacions pogués canviar de sobte mentre ell estigués assegut al tren. El metall que duia a la butxaca estava calent, tot i que hauria d’estar fred. L’havia aconseguit gràcies a en Levan: un revòlver com els que s’utilitzaven per donar els trets de sortida a les carreres, amb el canó retallat. Semblava una mica ridícul, amb el seu color de coure i el canó tan prim, però l’amic d’en Levan li havia assegurat que funcionava. L’únic que havia de fer en Mehran era apuntar i disparar. Sis trets. Havia esperat alguna cosa millor, però tot i que en Levan es passava la vida dient que coneixia la gent que calia, allò era el millor que podia trobar, almenys en tan poc temps. En Mehran no tenia ni idea de com aconseguir una pistola, de manera que va quedar prou satisfet amb aquella.

L’havia passat a buscar a Sergels torg. En Levan havia hagut de respondre per ell, i havia acudit quan en Mehran li havia trucat. Costava mil cinc-centes corones. En Mehran havia aconseguit canviar-la pel mòbil nou que havia comprat la mare. En Levan li havia hagut de deixar dues-centes corones per a les bales. En Mehran s’havia enrabiat per haver de pagar-ho per separat, però en Levan i el venedor li havien explicat que les coses funcionaven d’aquella manera. Deien que la pistola era com un cotxe i les bales com la benzina. Dues coses completament diferents. En Mehran sabia que l’estafaven, però no tenia elecció. No pensava anar desarmat a veure l’home que molt possiblement estava al darrere de la desaparició del pare. Ni parlar-ne. Si algú havia de trobar-se agafat per sorpresa, era en Joseph, no pas ell.

Va tocar la pistola amb la punta dels dits. Estava calenta, però no li proporcionava de cap manera la seguretat que ell esperava. Va mirar al seu voltant, dins del vagó. Tenia la impressió que tothom el mirava. Era ben possible que l’observessin, perquè no parava d’aixecar-se i anar a mirar el mapa entre estació i estació, però no es podia treure de sobre la sensació que els altres sabien que duia una arma, i que no hauria de ser allà. Estava a punt de cometre un error molt greu.

El mòbil va sonar i en Mehran va fer un bot i va començar a buscar-lo. No volia contestar, però potser era en Joseph. No el trobava. L’havia posat a la mateixa butxaca que la pistola? Allò sí que hauria estat una bestiesa. I si treia la pistola en comptes del mòbil? Potser li cauria a terra i totes aquelles persones que ja sabien que anava armat ara en tindrien la prova. Va furgar nerviosament dins de l’estreta butxaca. La pistola que abans trobava tan petita ara li semblava enorme i aparatosa. Al final es va adonar que el so del telèfon no sortia d’aquella butxaca, sinó de la jaqueta, allà on portava el mòbil sempre. Esclar. El va agafar i just llavors va deixar de sonar, tan abruptament com havia començat.

Va respirar fondo unes quantes vegades i va intentar recuperar la calma abans de mirar la pantalla.

No era en Joseph, sinó la mare.

No volia parlar amb ella de cap manera, ara. Ni tan sols volia pensar en la mare. L’únic que aconseguiria seria afeblir la determinació amb què estava actuant. Ella, però, sí que volia parlar, perquè ara tornava a trucar. Ja la coneixia. No pararia fins que contestés.

Feia una veu alegre i plena d’entusiasme, i allò no sonava gens bé. De què havia d’estar tan contenta?

—Mehran, on ets?

—Al centre.

—Escolta, ha vingut la policia. Em creuen.

En Mehran no entenia de què anava allò.

—La policia?

—Han vingut. Has de venir a casa.

Ho havia sentit bé, però no ho entenia.

—No puc, mare.

—Has de venir, Mehran. Eren tres policies. Aquesta vegada parlaven seriosament.

—Mare, no puc. He trobat en Joseph. Ara vaig a veure’l.

En Mehran va sentir panteixar la mare. Semblava que li haguessin donat una bufetada.

—De què parles?

—L’he trobat. Ara descobriré la veritat. Ho he de fer.

—Torna a casa, Mehran —li va suplicar ella—. Si us plau, torna.

—Després. Quan ho sàpiga. Quan sàpiga què va passar. T’ho prometo.

—Mehran! —Ara la mare xisclava. En Mehran va apartar el mòbil de l’orella. En el moment de penjar, encara podia sentir-li les súpliques.

Feia mal fet, ho sabia. Sempre hauríem de fer cas a les mares. Ell, però, no tenia elecció, i era igual què sabés o deixés de saber la policia.

La Shibeka havia passat deu anys esperant que li fessin cas.

Ell havia passat deu anys esperant en Joseph.

Ara tots dos desitjos es complien.

L’Eyer no entenia per què la mare cridava tant. La va abraçar per intentar consolar-la. Ella amb prou feines ho va notar. Continuava amb el telèfon a la mà i no parava de marcar el mateix número tota l’estona, però en Mehran refusava la trucada una vegada i una altra. Al final, la Shibeka es va deixar caure a terra. L’Eyer va intentar abraçar-la encara més fort. L’únic que sabia era que no havia de deixar-la anar. Mai més.

Al final, la mare es va calmar una mica i el va mirar. Tenia els ulls plens de llàgrimes, però no amb la mateixa tristor de sempre. Aquesta vegada era diferent, l’Eyer hi veia un terror que no havia vist mai. Es va adonar que passava alguna cosa terrible. Les seves abraçades no servien de res.

—Què ha passat, mare?

—En Mehran. En Mehran, que…

La Shibeka va callar, el va abraçar ben fort i li va enfonsar el cap als cabells. No sabia si havia d’explicar-li més coses, ni tan sols si podria. Com podia explicar res, si ella mateixa amb prou feines ho entenia? Com podia parlar-li d’aquell nom que havia passat pel seu costat com un fantasma del passat, una ombra de qui fins i tot havia arribat a dubtar que existís de debò?

Joseph.

En Mehran anava a veure’l, i ara tornaria a passar el mateix que l’última vegada que el nom de Joseph havia aparegut. En Mehran s’esvairia igual que el seu pare. L’home que només havia estat un nom colpejaria altre cop la família. La Shibeka ho sabia. I era culpa seva. Era ella qui li havia permès tornar a entrar, perquè havia refusat oblidar. Havia mantingut el monstre amb vida, l’havia alimentat i ara li lliurava el fill gran. La Shibeka estrenyia l’Eyer i es preguntava si mai podria deixar-lo anar. No ho creia, però havia de fer alguna cosa, no podia rendir-se i prou.

Es va fixar en la targeta de visita que aquell policia una mica gras li havia donat; l’havia mirada d’una manera que no li havia agradat gens. La targeta era a sobre de la taula, al costat del telèfon.

La policia potser no l’havia ajudat en el passat, però ara no tenia ningú més. L’hi havia de fer entendre.