En Lennart va entrar a la sala de bingo de Sankt Eriksgatan. Havien rejovenit el local. Ja no hi havia ni els fluorescents ni les taules de pi llardoses plenes de cremades de cigarro, que abans dominaven l’indret. Les parets estaven pintades de nou i una catifa amb un dibuix molt bonic feia joc amb el mobiliari modern de la cafeteria. Un munt de petits focus contribuïen al contrast entre la blancor de les taules rodones i el verd fosc de les parets. Si no et fixaves en les llargues fileres de màquines al centre de la sala, semblava més un restaurant de moda o un night club que no pas un bingo. Amb les pantalles il·luminades amb colors vius i els jugadors asseguts còmodament en butaques al davant, ben concentrats, a primer cop d’ull també hauria pogut semblar una mena de centre de comunicacions, o la sala de control en alguna sèrie de ciència-ficció, amb persones d’edat molt avançada al comandament. La sala potser l’havien renovat, però la clientela era exactament la mateixa. De fet, encara semblava més vella i més encorbada, grisa i amb pudor de tabac. En Lennart era probablement la persona més jove de l’indret. L’únic que podia fer-li la competència era l’home vestit amb un polo que seia en una estrada i cantava els números amb veu nasal a mesura que la màquina que tenia al costat escopia les boles. Ser el més jove era una sensació poc habitual. Últimament se sentia vell força sovint en comparació amb els altres clients als restaurants i les cafeteries d’Estocolm, però aquí no. De fet, se sentia més jove a cada minut que passava. Sospitava que aquella era la raó que a l’Anitha li agradés tant el lloc: la feia sentir-se jove altra vegada.

En Lennart es va asseure cap al fons de la sala, amagat del carrer rere una enorme pissarra on es proclamava la màgica capacitat del bingo perquè el temps passés volant i alhora oferir diversió i l’oportunitat de guanyar un munt de diners. Va mirar la seva màquina i es va adonar que si hi hagués ficat diners i hagués engegat la pantalla hauria pogut marcar un dels números que acabaven de cantar.

El dos i el quatre, el vint-i-quatre.

Per un instant va pensar a posar-s’hi, però llavors la va veure entrar. Ella duia la roba de sempre: una camisa marró i un jersei que li anava gran. En Lennart creia que ho feia per dissimular el sobrepès. Portava el cabell castany recollit en un monyo. Anava ben maquillada, tot i que una mica massa i amb colors un pèl massa brillants. Intentava anar a la moda, però feia la impressió que no sabia com fer-ho. Anitha Lund en estat pur: volia arribar molt lluny però no sabia per on començar.

Havia tingut alguna mena de càrrec a Recursos Humans de la Direcció Nacional de la Policia, però s’havia barallat amb pràcticament tothom. L’havien traslladat unes quantes vegades i al final havia acabat al seu lloc actual d’administradora responsable de plans de carrera del personal. Sonava bé, però en realitat no volia dir quasi res. Recollia sol·licituds i les passava a algú altre que prenia les decisions. En Lennart se’n compadia una mica i tot; la vida no li havia anat com ella volia, i estava amargada. Era la típica persona que sempre ho veia tot negre i que feia pagar la seva decepció a qui l’envoltava, sobretot a aquells a qui les coses els havien anat bé. Tot era sempre culpa dels altres. Només veia les pífies dels altres, però les seves no.

Allò era el que passava sovint a les persones que estaven disposades a filtrar informació a la premsa. Al principi de la carrera de periodista, en Lennart creia que les persones revelaven anomalies perquè eren gent de principis i volien evitar que les coses es fessin malament, però per desgràcia no era el cas. La majoria dels que feien de font d’informació tenien motius més fàcils d’entendre: els diners, la percepció que havien estat injustos amb ells i la venjança. No era gaire bonic, però era així.

L’Anitha el va veure i va anar a asseure-se-li al costat. Ell li va somriure.

—Hola, Anitha.

—Hola.

—Et puc preguntar si també véns aquí en el temps lliure?

Ella va deixar la bossa de mà marró clar sobre el prestatge del davant de la pantalla i el va mirar.

—Ho sap tothom. És com la meva nova feina, veus? Algú demana alguna cosa. Jo li poso una marca. Tornen a demanar. Jo torno a marcar. L’única diferència és que aquí, de tant en tant, puc guanyar alguna cosa.

Es va quedar mirant la pantalla com si pensés posar-se a jugar.

—Un dia potser ho provaré i tot —va dir en Lennart, mirant de mantenir un to amistós, però l’Anitha va anar al gra.

—Què és això tan important?

—Un cas d’asil que han classificat com a matèria reservada. Dos homes afganesos desapareguts. Ningú sap on són i sembla que no li importa a ningú.

—A la Säpo sí que li deu importar.

En Lennart la va mirar. A ell també li havia passat pel cap, però hi havia altres agències que podien considerar secreta una investigació.

—La policia de seguretat… Què et fa pensar que sigui la Säpo?

—Qui més pot ser? Si eren afganesos, suposo que eren musulmans. Saps molt bé que si la cosa és seriosa s’hi fiquen els de la Säpo. Amenaces a la seguretat nacional i tot això.

—Ja sé a què es dedica la Säpo, no cal que m’ho diguis —va dir en Lennart amb un somriure.

—No, però sí que et cal que t’ajudi, oi? —va replicar l’Anitha amb un to de veu sobtadament aspre—. En aquest cas, potser que m’escoltis quan parlo, cony, o és que s’ha acabat la conversa?

Es va reclinar al respatller de la butaca, com per remarcar que era ella qui duia la veu cantant.

Collons, que n’era de complicada.

—Esclar que t’escolto —va dir en Lennart—. Perdona —va afegir, en cas que no n’hi hagués prou amb el to de disculpa.

L’Anitha es va tirar endavant altra vegada. Semblava una mica més tranquil·la, però en Lennart sabia que es podia encendre en qualsevol moment.

—Tens alguna cosa més concreta?

En Lennart va fer que sí amb el cap i li va passar un paper amb un resum del que sabia. Ella va donar un cop d’ull a les notes mentre en Lennart mirava l’home del polo.

El quatre, el set, el quaranta-set.

El tres, el sis, el trenta-sis.

—Que has tret línia? —va dir l’Anitha, en un intent de fer broma, mentre deixava el paper.

—Depèn de tu —va dir ell tornant-li la broma.

L’Anitha no va somriure.

—No ho sé pas. No tenim gran cosa. Ja hi ha prou immigrants, no et sembla? No crec que passi res perquè en desapareguin uns quants. —Va apartar la mirada.

L’u, el set, el disset.

—Però estic d’acord amb tu que hi ha alguna cosa estranya en el fet que una denegació d’asil es classifiqui —va continuar ella després d’un breu silenci—. El que passa és que no n’hi ha prou.

—Què vols dir?

—No n’hi ha prou perquè jo m’hi fiqui.

—Què puc fer perquè t’interessi? —va dir en Lennart, que sentia esvanir-se l’esperança.

—Em sembla que no res. La qüestió és que jo corro el risc i tu t’emportes la glòria si trobo alguna cosa.

En Lennart va sospirar. La cosa no anava bé.

El cinc i el dos, el cinquanta-dos.

Dues files més enllà una dona de cabells grisos que portava feta la permanent i duia una brusa blava va cantar «Bingo!».

—No et puc pagar gaire —va dir en Lennart, en un darrer intent—, però potser et puc donar alguna altra cosa.

—No ho crec.

L’Anitha va somriure a en Lennart per primera vegada. Ell sabia per què; gaudia del poder, es delectava de saber que la necessitaven.

—Ni tan sols m’has ofert un cafè —va dir ella, i es va aixecar—. Has de millorar el poder de persuasió, ja que ets un peix gros de la tele. —Va agafar la bossa—. Apa, adéu. Prova el bingo a veure si tens més sort.

En Lennart, ben emprenyat, es va encaminar cap a la parada de metro de Fridhemsplan. Un cop descartada l’Anitha, hauria de seguir la ruta oficial. Amenaçar, incrementar la pressió, posar sobre la taula el principi de llibertat d’informació, però per desgràcia allò també significava que ell seria molt visible, i no convenia. Si hi havia res de tèrbol en la desaparició d’en Hamid i en Said, el missatge s’estendria com la pólvora dins de la policia, i els que hi estiguessin involucrats se n’assabentarien i tindrien molt de temps per preparar el contraatac. En Lennart havia après a còpia de bastonades que a l’hora de pressionar la gent quan apareixien les evasives, era molt millor tenir proves concretes que es poguessin fer sortir a la llum; calien fets inqüestionables que els altres no poguessin esquivar, informació per confirmar culpabilitats i fer que les explicacions semblessin excuses de mal pagador. Era així com es feien bons reportatges per a la televisió.

Ara mateix, l’únic que tenia era una denegació d’asil classificada i uns quants moviments estranys de nou anys enrere. Ben poca cosa. Necessitava treure més informació a la Shibeka, i també a la dona d’en Said. Si furgava una mica, potser trobaria alguna cosa. No hi podia confiar gaire, però era la seva única esperança.

La Shibeka estava asseguda a la taula de la cuina. Llegia les instruccions del seu telèfon mòbil nou, una pàgina rere l’altra d’informació sobre com introduir i sincronitzar contactes, descarregar jocs i inserir la targeta SIM. No necessitava cap d’aquelles funcions; el que volia era que la poguessin localitzar, i potser fer una trucada o dues, als seus fills i a l’home de la tele, Lennart Stridh. Potser també donaria el número a un parell d’amigues de l’escola i de la feina, però res més. Era ben conscient que ningú del seu entorn consideraria acceptable que una dona sola tingués un mòbil, per això no n’havia comprat mai cap, tot i que de vegades li havia semblat que podia ser útil. Sabia que ara es trobava al límit del que era acceptable. Seria una bestiesa fer coses que poguessin semblar una provocació, però tot i així va continuar llegint el gruixut llibret d’instruccions escrit en dotze idiomes. Era emocionant tenir en compte totes les possibilitats, encara que no hagués de necessitar-les mai.

El telèfon fix del rebedor va sonar. Era en Lennart, que feia veu de cansat.

—Hola, Shibeka, va tot bé?

—Tot va bé, gràcies.

—Perfecte. Escolti, pensava deixar-me caure per allà demà, si li sembla bé.

La Shibeka es va quedar horroritzada.

—Aquí?

—Sí. Necessito veure-la, potser conèixer els seus fills, i també he de posar-me en contacte amb la dona d’en Said.

A la Shibeka se li va glaçar la sang. No s’esperava allò.

—Impossible —va dir, quasi per reflex.

—Què vol dir, impossible?

En Lennart semblava completament desconcertat.

—No sé com explicar-l’hi, però no és correcte —va dir ella amb un fil de veu.

—No és correcte?

La Shibeka va dubtar. Com podia fer-l’hi entendre? Ell era suec. Els suecs podien anar a veure qui volguessin i quan volguessin.

—Jo no puc estar a soles amb vostè —va dir finalment.

El va sentir sospirar i es va adonar que no li havia alegrat gaire el dia. Tant li feia, hi havia normes, encara que a ell li poguessin semblar estranyes.

—D’acord, ja ho entenc —va dir el periodista, i la Shibeka va respirar més tranquil·la—. Què li sembla si quedem al centre?

—Em va bé.

—Però en algun moment o altre hauré de parlar amb els seus fills i amb la dona d’en Said. Si no, no farem res.

La Shibeka no sabia què podia dir. No havia mesurat bé l’abast del que havia iniciat. Havia cregut que només que es coneguessin ja n’hi hauria prou. L’home del programa de televisió descobriria què li havia passat al seu marit, i d’alguna manera màgica ho resoldria tot. Ara entenia que el viatge tot just acabava de començar.

—Necessito pensar. No estic segura que sigui bona idea. No era el que jo volia.

—Doncs ha de ser així, en cas contrari no podré avançar.

Ara que la Shibeka hi pensava, era evident. De sobte estava cansada. No quedava rastre de l’alegria que havia sentit en veure que allò que havia somiat tant de temps passava, que algú l’escoltava i se la creia. Era l’hora de la veritat.

—Demà li dic alguna cosa —va fer, finalment—. Li trucaré jo; m’he comprat un mòbil.

—Ben fet. Em pot donar el número?

—Encara no l’he configurat.

—No cal que el configuri per tenir el número —li va explicar en Lennart pacientment, com si ajudés una criatura—. És en un paper a part.

—Ja ho sé, però n’hi ha tants, de papers…

La Shibeka va sentir un nou sospir a l’altra banda de la línia.

—D’acord, truqui’m. Té el meu número, oi?

—Sí, a la carta. Li trucaré.

—Entesos, demà com a molt tard.

La Shibeka va pensar que ell semblava més cansat que no pas ella. Llavors Stridh va tallar la comunicació, i ella es va quedar on era, amb el telèfon mut a la mà.

Va penjar i va tornar a la cuina. Es va asseure davant de la taula i es va quedar mirant el mòbil i la capsa blava que fins feia ben pocs minuts li havia semblat el símbol de tantes oportunitats. Ara només era un fals profeta.

Què s’havia imaginat que passaria? Era ben evident que tot esclataria un dia o altre, i el més segur era que acabés sent inevitable si ella volia respostes a les preguntes que feia tant de temps que li ballaven pel cap. Hauria de mantenir-se ferma en el desig de saber la veritat, encara que fos dolorosa, i sense fer cas del que pensessin els altres. Personalment tant li feia; molts ja la miraven malament, la veien massa… sueca, suposava. Era pels nois, que s’amoïnava. Admiraven molts dels adults, els veien com un vincle amb el seu antic país i amb el pare. Ella no volia destruir aquella relació.

Què havia de fer?

La Shibeka va intentar pensar quin consell li hauria donat en Hamid. Ell era sempre tan assenyat, sobretot quan ella dubtava. Trobava a faltar les seves paraules, les seves reflexions. Ara era quan les necessitava.

El timbre de la porta va sonar i al cap d’un instant va sentir que ficaven la clau al pany. Era en Mehran. Sempre feia igual, primer picava i després obria la porta. L’Eyer es quedava picant tota l’estona fins que ella anava a obrir, però en Mehran no. Era com si digués «Ei, sóc aquí, però ja m’espavilo tot sol».

Va anar al rebedor i va mirar el seu fill. Era alt i esvelt, i estava content de ser a casa. Va deixar la bossa i es va treure les sabates.

—Com ha anat avui? Teníeu esport, oi?

—Molt bé. En Levan i jo ens hem perdut.

—I us ha costat molt tornar?

—Una hora més o menys, però jo m’havia deixat el menjar on ens hem canviat, o sigui que em moria de gana.

El noi li va fer un petó a la galta i va passar per davant d’ella per anar a la cuina.

—Què és això? —va preguntar quan va veure la capsa blava a la taula.

—Un mòbil —va contestar la Shibeka amb tota franquesa.

—Per a qui?

—Per a mi.

En Mehran li va fer una mirada que ella no va saber com interpretar, va agafar el mòbil i el va examinar. Era barat i passat de moda. Hi va perdre interès tot seguit i el va deixar on era.

—Vigila on el fas servir —va dir mentre anava a la sala d’estar i engegava la tele. Va posar Nickelodeon, com sempre.

La Shibeka el va observar. S’havia fet tan alt. S’estava convertint en un home. El temps passava molt de pressa; tant, que de vegades ella s’espantava.

—Vaig a fer-te un te —li va dir.

—Gràcies —va contestar ell per sobre del so del televisor.

La Shibeka va omplir el bullidor, el va posar en marxa i llavors es va aturar en sec. Què estava fent? Es comportava com una mala persona que feia coses en secret, d’amagat d’aquells a qui estimava.

Allò no estava bé.

Gens ni mica.

No podia continuar d’aquella manera. Era perillós. Les mentides es farien més grosses, i amb les mentides també creixeria la distància entre els seus fills i ella.

Va prendre una decisió. Va respirar fondo i va anar a la sala. Les paraules li van sortir amb més facilitat del que havia gosat imaginar.

—He començat una cosa. És una cosa que necessito explicar-te.

En Mehran la va mirar amb curiositat, i ella va tornar a sorprendre’s de veure com havia crescut. Ja no era un nen, i ella va abaixar la mirada en senyal de respecte. Es va asseure al seu costat i li va agafar la mà. Ell ho havia de saber, i ella faria cas del que digués.

—És sobre el pare —va fer.

Va notar que en Mehran se sobresaltava. No li havia agradat mai parlar del pare. Hi havia hagut un temps que allò amoïnava la Shibeka, però després s’havia adonat que era la manera que tenia el seu fill d’observar el dol. Tal com feien els homes.

Hamid.

L’home que havia desaparegut però que sempre hi era present.

La Shibeka va començar a parlar. L’hi va explicar tot.

El televisor continuava en marxa, però no l’escoltaven.