En Lennart anava de camí cap a l’estadi, al costat d’en Benke i l’Stig en un vagó atapeït d’altres seguidors del Hammarby, quan l’Anitha li va trucar. Aquell vespre jugaven contra el Brage, i ell amb prou feines la sentia per culpa del rebombori dels aficionats. Va haver d’anar al fons de tot del vagó i posar-se l’aparell ben enganxat a l’orella per mirar d’entendre el que li deia. L’Anitha parlava de pressa i semblava haver trobat alguna cosa. No era molta informació, però almenys sí que era un fil d’on estirar. Un nom. Adam Cederkvist. Aquell era l’agent de la Säpo que s’havia encarregat del cas dels dos afganesos desapareguts la tardor del 2003. Era tot el que ella sabia. L’Anitha va dedicar la resta de la trucada a dir-li que li enviaria una factura d’un dinar al Mälarpaviljongen i que esperava que ell la pagués, i que també esperava un pagament addicional. En Lennart li va dir que miraria què podia fer-hi, i li va prometre trucar-li quan no hi hagués tant de soroll. Ella no va quedar gens satisfeta amb allò i va dir que ell hauria de portar-li una quantitat de diners raonable perquè havia hagut de deixar-hi les banyes per ajudar-lo. En Lennart li va preguntar si s’havia posat en dificultats, però ella es va limitar a insistir en la importància dels diners, i va penjar. Els amics el miraven amb aire interrogatiu. Va dir que era cosa de la feina, per desgràcia. Semblaven decebuts, i encara més quan els va dir que baixaria a Skanstull i se n’aniria cap a casa. Van fer tot el que van poder perquè s’hi repensés, sobretot en Benke, que havia estat dues setmanes a Espanya i tenia moltes ganes de passar una estona amb ells i veure el partit plegats. Tan important era allò, que no es podia esperar? Feia temps que parlaven d’aquell partit. Al final, en Lennart es va rendir. Al capdavall, era diumenge, i tampoc podia fer gran cosa a part de cerques per internet, i allò bé podia esperar fins que tornés a casa. S’havia perdut els dos últims partits, i avui dia només veia els amics pel futbol. Es coneixien des d’adolescents, però estaven tots tan ocupats amb les famílies, els fills, les parelles i la feina que no tenien mai temps per sortir. En Lennart va decidir que ja treballaria una horeta després del partit. Era impossible que hi hagués cap diferència. Al cap i a la fi, tot el cas de la Shibeka Khan se n’havia anat pràcticament en orris. Ell ja havia dit a Sture Liljedahl que la família s’havia fet enrere. La qüestió era si la informació de l’Anitha podia fer renéixer la història. Si allò passava, en Lennart hauria de trobar alguna cosa més. Amb un nom no aniria gaire lluny.
Tenien els seients a tocar del camp. En Benke havia aconseguit abonaments de temporada. Feia anys que ho prometia, però ara era el primer cop que se’n sortia. L’ambient era fantàstic i el partit bo, però en Lennart no parava de donar voltes al que li havia dit l’Anitha. Tenia un nom, una persona en concret a qui seguir la pista. Potser valia la pena. De seguida que arribés, faria una cerca ràpida.
Sigurdsson va marcar un golàs cinc minuts abans del final, i l’estadi va esclatar. El Hammarby va guanyar el partit i en Lennart es va afegir al rugit general d’aprovació. L’Stig el va convèncer d’anar a fer un parell de cerveses. Era massa tard per posar-se a treballar, deia, i en Lennart va acceptar una solució de compromís: dues i cap a casa.
Vuit cerveses i unes quantes copes més tard, en Lennart ja estava més pendent del mam i dels amics sorollosos que no pas del deure. Va anar amb ells a una festa en algun lloc cap a la banda de Zinken i va poder evitar fumar, contra tot pronòstic. Esclar que no era mèrit seu: es trobava en una terrassa atapeïda de gent, en un lloc propietat d’algú a qui amb prou feines coneixia, amb un cigarro sense encendre als dits, quan en Benke el va localitzar i li va fer un placatge que el va tirar a terra. Era una broma, però com que tots dos portaven una bona bufa, en Lennart es va fer un tall a la mà amb un got trencat. L’Stig els va separar i li va embolicar la mà amb un mocador mullat. Llavors es van quedar una estona asseguts plorant i explicant-se com s’estimaven l’un a l’altre, tot i que no ho deien mai quan estaven serens. A les tres de la matinada, algú va trucar a la policia per queixar-se del soroll de la festa i al cap de poc van fer fora tothom. En Lennart va arribar a casa a dos quarts de cinc i es va ficar al llit. L’últim que recordava era que havia de fer alguna cosa avui.
No estava segur de què.