Ajagut panxa enlaire al llit de la cel·la, en Valdemar mirava el sostre i procurava pensar en alguna cosa que no fos la lumbàlgia, que remetia de mica en mica. El llit, la cel·la i el sostre eren els mateixos, però ara ell estava en mans del sistema judicial, i ja no de la policia. Aquella tarda havien presentat càrrecs formalment.

No havia estat mai a la sala d’un tribunal, i s’havia imaginat que devien ser com les de les sèries americanes de televisió, però ara veia que no era el cas, almenys pel que feia a la sala de la cort del districte d’Estocolm on l’havien portat a les 13.05 juntament amb Karin Svärd, l’advocada que havia acabat contractant. Hi havia una estrada al davant, rere la qual sobresortien els respatllers alts de cinc cadires verdes amb aspecte de ser molt còmodes. Dos funcionaris judicials ocupaven dues de les cadires, i les altres estaven buides. Al davant de l’estrada hi havia dues taules corbades, disposades de manera que des de cadascuna fos fàcil veure qui fos a l’altra i alhora parlar amb les persones situades dalt de l’estrada. A la taula més allunyada de la porta hi seien dues persones. Van informar en Valdemar que una d’elles era Stig Wennberg, el fiscal, i l’altra una mena d’assistent que la Karin no sabia com es deia.

En Valdemar i la Karin es van asseure i ell va mirar l’àrea del públic. L’Anna era allà, naturalment; la Vanja no. Era just el que ell volia. Va passejar la vista per la resta dels presents abans d’ensopegar amb la mirada de l’Anna; no reconeixia ningú. No hi havia ningú del despatx. Aquella gent devien ser tafaners que no sabien com passar el temps. L’Anna feia cara de cansada. Ell li va fer un somriure i ella l’hi va tornar, però els ulls no li brillaven com solien fer-ho, i de seguida va parar atenció als dos jutges.

El procés va començar. Després d’establir els noms dels presents, van demanar al fiscal que llegís els càrrecs. Stig Wennberg es va escurar la gola i va començar. La llista era llarga. En Valdemar va mirar l’Anna; la cara se li anava posant en tensió amb cada acusació que es llançava.

No havien parlat d’ençà que la policia l’havia detingut. El creia innocent, ella? Havien gaudit d’una bona vida, s’havien permès uns quants luxes, però ella creia de debò que ell guanyava tant? Potser l’Anna no s’havia preocupat d’aquella mena de coses, o potser sí que havia sospitat que part dels diners venien d’activitats una mica tèrboles? En Valdemar no ho sabia. No n’havien parlat mai. Si havia de jutjar per la cara que feia, la notícia era un veritable xoc per a ella, i d’altra banda no semblava dubtar de la seva culpabilitat. No li veia brandar el cap lleument per mostrar com eren de ridícules les acusacions del fiscal, ni mirades compassives cap a en Valdemar per expressar fins a quin punt era llastimós que un home innocent es trobés en una situació com aquella. De fet, l’Anna semblava decidida a evitar mirar-lo. Feia mal, però l’únic culpable era ell mateix. Allò era un cop terrible per a la dona i la filla, que, a diferència d’ell, eren completament innocents. No tenia res d’estrany que decidissin distanciar-se. Li costaria molt de temps i esforços tornar-se’n a guanyar la confiança i l’amor. Massa temps, potser.

No acabava d’entendre com havia anat tot. No podia al·legar ignorància; sabia molt bé que les activitats de Daktea, i el que li havien demanat a ell que fes, eren il·legals, però no havia entès la magnitud de l’operació fins que no s’havia ensorrat. Amb tot, sabia que eren molt llestos. Amb el seu ajut, havien construït una sòlida estructura plena de culs-de-sac i incomptables transaccions gairebé impossibles de seguir. Com més temps passava, més segur se sentia ell mateix. En Valdemar només era una petita peça dins d’un engranatge immens. Per què li hauria d’anar ningú al darrere?

Wennberg va acabar la presentació i llavors van demanar a en Valdemar si es declarava innocent o culpable. Va mirar la Karin, que li va fer un senyal d’assentiment quasi imperceptible amb el cap. Ella li havia explicat què havia de dir, encara que fos mentida.

—Innocent.

El procés havia continuat mitja hora més. La Karin va fer tot el que va poder per exposar les possible febleses de la presentació del fiscal, però en Valdemar no confiava gaire en les possibilitats de l’advocada, i efectivament el resultat va ser l’esperat: el jutge acceptava la causa d’un cas de frau greu. El fiscal va demanar que es mantinguessin les restriccions, i el jutge ho va concedir. S’havia acabat. L’Anna s’havia aixecat i havia abandonat la sala abans que ningú; a en Valdemar li havia semblat que s’esforçava a evitar el plor. Allò era el pitjor de tot. No pas la humiliació, no pas que el tinguessin tancat ni tampoc la condemna que de ben segur li imposarien, sinó el mal que havia causat a aquelles a qui estimava. Era quasi més del que podia suportar. Havia tingut l’esperança que li deixessin tenir una breu conversa amb l’Anna, però en comptes d’això va acabar donant instruccions a la Karin que no expliqués per cap concepte a la Vanja quins càrrecs s’havien presentat.

Un cop a la cel·la, s’havia ajagut al llit. No hi havia gaire cosa més a fer. Al cap d’una hora més o menys, l’esquena va començar a fer-li mal altra vegada. No era per haver estat ajagut massa estona en la mateixa posició, però tot i així es va tombar igualment cap a un costat. No li servia de res. Havia demanat calmants i n’hi havien donat. A l’hora de sopar, no tenia gana, i en canvi havia demanat més pastilles. I ara, ajagut panxa enlaire al llit de la cel·la, en Valdemar mirava el sostre i procurava pensar en alguna cosa que no fos el dolor a l’esquena, que remetia de mica en mica. No deixava de pensar en l’Anna i la Vanja, i això, d’alguna manera, encara feia més mal. Es va aixecar amb una certa dificultat i es va acostar al petit vàter. Es va abaixar els calçotets i va orinar. Era la llum, que li jugava una mala passada? Quan va acabar d’orinar, es va ajupir per veure-ho millor. Va tòrcer una mica el cap perquè el llum del sostre il·luminés el vàter.

El que hi havia dins de la tassa era vermell.

Vermell de sang.