La Vanja va arribar amb un quart d’hora de retard al Roppongi. Va obrir la porta i va entrar. No li venia gaire de gust el sushi; encara tenia una mica de ressaca i el cos li demanava greixos, però en Peter havia proposat aquell lloc i ella no tenia energia per pensar una alternativa.

Havia begut massa vi la nit abans. A casa de Sebastian Bergman. No s’hauria imaginat mai de la vida que algun dia faria allò, però esclar que tampoc li hauria passat mai pel cap veure el pare en una cel·la, acusat de pràctiques financeres tèrboles. El món s’havia posat de cap per avall. El pare l’havia decebut i ella havia vist una faceta nova d’en Sebastian. La combinació de vi i preocupació li havia permès deixar de pensar una estona en en Valdemar, però després d’un esmorzar lleuger amb en Sebastian els pensaments havien tornat de manera inexorable aquell mateix matí.

Necessitava saber més coses.

Saber tot el que calgués.

La Vanja havia fet una llista de tothom a qui conegués prou per demanar-li ajut, sobretot a la Unitat de Delictes Econòmics. Hi havia algú, allà? Sí, Peter Gornack. Havien estat companys d’estudis i havien sortit junts, i després ho havien deixat, però sense ressentiments, si a la Vanja no li fallava la memòria. En Peter havia treballat allà anys enrere, segur. Encara hi era? Va telefonar a centraleta i li van passar la trucada.

Ell no era idiota, sabia què volia la Vanja. Feia anys que no es veien, i ara ella li preguntava si li venia de gust dinar plegats, just quan el departament investigava el seu pare, però havia dit que sí igualment. Quan la Vanja va entrar al restaurant, era allà esperant-la, assegut a taula al costat d’un dels grans finestrals que donaven a Hantverkargatan. El lloc era ideal per a la Vanja: les taules de la sala principal estaven massa enganxades les unes a les altres, i ella no volia que ningú sentís la conversa.

En Peter es va aixecar per saludar-la, i semblava dubtar de si fer-li una abraçada o no.

—Ei, quant de temps!

Ella li va fer les coses fàcils: se li va acostar i el va abraçar.

—Sí, molt de temps —va dir, i tot seguit es va treure la jaqueta i es va asseure en un tamboret al costat d’ell.

—Com estàs?

—He tingut èpoques millors.

—Ja m’ho imagino…

Van callar i la Vanja va donar un cop d’ull al menú. El plat del dia era tori katsu amb maionesa picant. No sabia si era per l’alcohol o per l’episodi del dia abans al lavabo, però de sobte la maionesa picant va fer que es decidís de seguida pel tori katsu. Quan va arribar la cambrera, també va demanar una ampolla d’aigua mineral, mentre en Peter es decidia per una ració gran de sushi.

—Gràcies per venir —va dir la Vanja un cop els havien agafat la comanda.

—De res, però no podem parlar de la investigació sobre el teu pare —va dir en Peter, molt seriós.

—Tinc entès que hi va haver una investigació prèvia que no va dur enlloc —va continuar la Vanja, com si no hagués sentit res del que ell li deia—. Com és que ara es reprèn? Què ha canviat?

En Peter va sospirar. En el fons, sabia des del moment d’acceptar la invitació que parlarien de la seva feina. Era ell qui havia acceptat, ningú més, i hi havia unes quantes coses que podia dir a la Vanja sense posar-se en risc. Només havia de triar les paraules amb cura.

—Ha aparegut informació complementària relativa a la investigació prèvia —va dir, i va prendre un glop de cervesa de baixa graduació que havia demanat mentre l’esperava.

—De quina mena?

Ell potser havia esperat que la Vanja mirés de suavitzar una mica la cosa, que comencés posant-se al dia de què havien fet en tots aquells anys, com anava la feina en general, o recordant vells temps, però ja es veia que la conversa no aniria així. De fet, no se n’estranyava. La Vanja que ell havia conegut no es rendia fins que aconseguia saber tot el que pogués… i era impacient.

—Això bé que m’ho deus poder dir —va insistir—. Si es presenten càrrecs i acaba anant a judici, podré llegir igualment la investigació preliminar.

En Peter va tornar a sospirar. Va observar la Vanja mentre la cambrera arribava i posava a la taula l’ampolla d’aigua i un got. No anava del tot desencaminada amb allò que havia dit, esclar. Ell estava força segur que es presentarien càrrecs i en Valdemar aniria a judici. Una cosa rere l’altra, va decidir. Pensa abans de parlar. Tot aniria bé.

—Una dona va venir i ens va donar una bossa plena de material sobre el teu pare —va dir, lentament—. Els informes del cas original i informació nova sobre la participació en l’afer Daktea, entre altres coses —va afegir.

—Com va aconseguir els informes del primer cas? —va preguntar la Vanja mentre posava aigua al got.

—No ho sabem. —En Peter es va encongir d’espatlles per remarcar aquell punt—. Segons la dona, té a veure amb Trolle Hermansson.

La Vanja va tenir un sobresalt tan gran que va esquitxar la taula d’aigua.

—Saps qui és? —va preguntar en Peter en veure aquella reacció.

—Un expolicia.

—Sembla que és mort.

—Ja ho sé. En vaig trobar el cos al maleter d’un cotxe.

La Vanja es va aixecar i va anar a buscar un grapat de tovallons a la barra. Allò no tenia ni cap ni peus. Trolle Hermansson, un expolicia a qui ella no havia conegut i de qui ni tan sols havia sentit a parlar, havia aparegut a la seva vida dues vegades en pocs mesos. Quina connexió tenia amb en Valdemar?

—Estava involucrat en la investigació inicial, aquest Hermansson? —va preguntar, mentre eixugava la taula.

—Que jo sàpiga no, però segons la dona que va venir era responsable del nou material.

La Vanja amb prou feines sentia res del que li deien. La veritat era que no havia esperat gaire d’aquell dinar. No creia que en Peter volgués o pogués ajudar-la. Ara, en canvi, Trolle Hermansson tornava a aparèixer juntament amb una dona misteriosa que semblava decidida a destruir el pare. Havia de posar-se a investigar. Hermansson era mort, de manera que només quedava aquella dona.

—Saps qui és? La dona que us va portar el material, vull dir —va aclarir.

—No, però no tenim motius per investigar-la. El cas de la mort de Hermansson està tancat.

—Com es diu? —La Vanja es va inclinar endavant per no perdre’s ni una síl·laba.

En Peter va tornar a sospirar, sorollosament aquest cop. Ara sí que no calia ni que hi rumiés. De cap de les maneres donaria el nom a la Vanja. Revelar el nom d’un informador a un parent d’un sospitós anava contra totes les normes, fins i tot en el cas que el parent en qüestió fos policia i, havia d’admetre-ho, molt atractiva encara.

—Au, Vanja, vinga. Ja saps que això no t’ho puc dir.

La Vanja va assentir. Esclar que ho sabia, però també sabia que no tenia cap intenció de marxar del restaurant sense un nom. Va repassar ràpidament les diverses opcions d’aconseguir-lo, i de seguida va descartar la més evident; ni tan sols sabia si en Peter era casat. Es va estimar més apel·lar al Peter Gornack agent de policia, fer d’allò un cas compartit.

—Ja sé que el pare no és innocent —va començar, amb la vista clavada en en Peter—. Potser m’ocuparé que tingui bons advocats, però no faré res més per ajudar-lo. —Es va acostar encara més, va mirar al voltant per assegurar-se que ningú estigués escoltant i va abaixar la veu.

En Peter també es va haver d’inclinar per sentir què li deia.

—Vaig trobar Trolle Hermansson mort a dins d’un cotxe. L’havia assassinat l’home que matava seguint ordres d’Edward Hinde. Després, Hinde es va escapar de la presó de Lövhaga, em va segrestar i va amenaçar de matar-me.

En Peter es va limitar a assentir amb el cap. Coneixia part de la història, però no tota, i no podia negar que tenia curiositat. Entre els col·legues, treballessin al departament que treballessin, encara es parlava molt de la fuga d’Edward Hinde i la seva mort posterior.

—Si en Trolle investigava el meu pare, pot ser que tot estigui connectat. És massa coincidència que un antic expolicia aparegui dues vegades en casos que em tenen a mi de comú denominador, no et sembla?

—Jo no…

—Només vull saber de què va, t’ho prometo.

La Vanja va mirar fixament en Peter amb els ulls ben oberts i l’expressió més sincera que podia. Per un moment li va venir a la memòria el Gat amb Botes de les pel·lícules de Shrek i va pensar que valia més no sobreinterpretar, de manera que va desviar la mirada com si volgués tornar a assegurar-se que ningú estigués interessat en la conversa.

—No hi parlaré, ni tan sols m’hi acostaré, i si descobreixo alguna cosa te la passaré perquè decideixis si val la pena continuar endavant.

En Peter es va inclinar endarrere. Sens dubte avaluava el que ella li havia dit. No buscava la manera de dir que no, sinó que vacil·lava. Analitzava els entrebancs, intentava descobrir en què el podria perjudicar més endavant. En res. La Vanja el tenia atrapat i ho sabia.

—Si Edward Hinde i els assassinats d’aquelles dones a l’estiu estan relacionats amb el meu pare d’alguna manera, suposo que tu també ho voldràs saber —va dir, per eliminar qualsevol dubte que encara li quedés.

—Ellinor —va dir en veu baixa—. Es diu Ellinor Berkvist.

—Gràcies.

Li va fer una lleu carícia a la mà. La cambrera va arribar amb el menjar, i la Vanja va sucar amb delit el pollastre fregit a la maionesa picant i va preguntar-li com anava tot. Peter Gornack tenia la impressió que es passaria la resta del dinar rumiant si havia parlat massa.