Just una hora després que en Billy hagués revisat les fotos dels Bakker, l’equip tornava a reunir-se a la Sala. En Torkel havia trucat a la Vanja i en Sebastian. La Vanja no contestava, de manera que li havia deixat un missatge, però amb en Sebastian sí que hi havia parlat, i li havia dit que hi anés quasi com si fos una ordre. Eren tots a Estocolm, i si ell es veia a si mateix com un membre del Riksmord, valia més que aixequés el cul de la cadira. Ara, per tant, en Torkel, l’Ursula, la Jennifer i en Sebastian ocupaven quatre de les sis cadires i miraven la pissarra, on en Billy havia penjat la foto de Jan Bakker bevent al salt d’aigua, amb una ampliació de la cabana al fons. Va assenyalar la imatge una mica desenfocada mentre en Sebastian agafava una ampolla d’aigua mineral.
—Aquest és l’edifici que podeu veure al fons aquí —va dir—, perquè sapigueu on som… —Va bellugar la mà cap al mapa—. La foto la van fer aquí —va continuar, mentre indicava un punt a uns deu centímetres de la marca de la tomba—. Els cossos els van trobar aquí, això vol dir que la cabana era per aquesta zona —va afegir amb el dit posat en un lloc a només un centímetre de la tomba.
La porta es va obrir i en Billy es va interrompre en el moment que la Vanja entrava. El primer que va pensar en Torkel era que se la veia molt cansada.
—M’alegro de veure’t —va dir, content i sorprès al mateix temps.
La Vanja va contestar amb un gest de la barbeta, va enretirar una cadira i s’hi va deixar caure.
—T’he deixat un missatge —va dir en Torkel mentre ella es treia la jaqueta; eren imaginacions seves o s’havia aprimat?
—Ja ho sé, per això sóc aquí.
—Com va tot?
La Vanja no va contestar de seguida. Va mirar en Sebastian, que li va donar ànims amb un gest del cap.
—No m’han acceptat al programa de l’FBI —va dir, amb una veu sense cap emoció.
—Per què? Com que no? Què ha passat?
En Torkel semblava completament desconcertat. Era evident que ningú havia pensat a informar-lo, va pensar en Sebastian.
—Ha passat que hi ha Håkan Persson Riddarstolpe —va dir la Vanja, i va arronsar les espatlles—. Diu que no sóc apta.
Es va fer el silenci al voltant de la taula, la mena de silenci que es produïa quan tothom era conscient que havia de dir alguna cosa per donar ànims però ningú tenia la més mínima idea de què.
A en Torkel li costava entendre el que ella havia dit. Håkan Persson Riddarstolpe era un professional competent. Potser no era dels millors, però en Torkel no havia sentit mai a dir que hagués comès un error com aquell. Almenys no des d’aquell assumpte a Sala, molts anys enrere. Què havia passat? No hi havia ningú més apte que la Vanja. Allò s’havia de solucionar abans no fos massa tard.
—Hi puc fer res?
La Vanja va brandar el cap.
—No es pot apel·lar.
—És un imbècil. Sempre ho he dit —va dir en Sebastian.
—És un error, no hi ha dubte. Esbrinaré què ha passat.
La Vanja li va fer un lleu somriure de gratitud. En Sebastian va pensar quina devia ser la capacitat d’influència d’en Torkel. No podia ser que aquella visita tan costosa a Riddarstolpe acabés sent en va. La Jennifer va aixecar la mà.
—Potser no és el millor moment, però se suposa que sóc aquí per substituir la Vanja…
—De la teva situació ja en parlarem després —la va interrompre en Torkel.
—Val més que et quedis —va dir la Vanja—. Hauré d’agafar-me un temps. Han presentat càrrecs contra el meu pare…
La Vanja va veure que l’Ursula, en Billy i la Jennifer feien un bot: no sabien res de la detenció d’en Valdemar.
—Em vull mirar a fons la investigació preliminar, o sigui que estaré una mica… distreta.
En Sebastian va prendre un glop d’aigua. Allò era nou per a ell, i era una mala notícia. La Vanja intentaria ajudar en Valdemar. En Sebastian l’havia de fer tornar amb ell, que veiés el pare com un criminal, algú a qui abandonar a la seva sort. No havia volgut fer cap pas endavant més després de l’èxit amb l’afer de l’FBI i l’Ellinor. Suposava que ella s’hi posaria en contacte si el necessitava, però era evident que havia de tornar a jugar fort.
—Has tornat a visitar-lo? —va preguntar, en el que esperava que fos un to de veu neutre.
La Vanja va fer que no amb el cap.
Ja era alguna cosa, almenys.
—En parlarem després —va dir en Torkel per tornar al tema que tenien entre mans—. Hi ha nova informació sobre la família de la muntanya.
En Billy va reprendre el fil.
—Tal com deia, aquí hi havia una cabana el 2003, un antic refugi de caça de la dècada de 1930. Es va cremar el gener del 2004. —Va tornar a la cadira i va mirar l’ordinador—. Era propietat privada fins al 1969, i llavors en van fer donació a les forces armades. Des dels anys setanta la podia llogar qualsevol que treballés per a l’exèrcit o que hi tingués parents.
Tothom va parar atenció. Això era una bona cosa, els proporcionaria el que necessitaven: un element amb què treballar, un nom.
—Sabem qui la va llogar aquella setmana del 2003? —va preguntar la Vanja; a desgrat d’ella mateixa, el curs dels esdeveniments, la tensió, la recerca, l’arrossegaven.
—En primer lloc hem hagut de trobar qui l’administrava, després hem hagut de desenterrar arxius de fa deu anys…
—Ja sabem que heu treballat de valent —va dir en Torkel amb impaciència—. Dóna’ns un nom.
—Adam Cederkvist va llogar la casa la setmana quaranta-quatre del 2003 —va dir la Jennifer—. S’hi va emportar la família.
—Lena, Ella i Simon Cederkvist —va afegir en Billy.
Tothom va semblar quedar-se sense aire i un ambient de depressió va omplir la sala.
—Però els de la tomba no poden ser els Cederkvist. —La Vanja va dir el que tots pensaven—. Van anar a fer la volta al món en vaixell al novembre. Van enviar postals des de Zanzíbar al mes de febrer.
L’Ursula va revisar les notes, tot i que sabia exactament què hi trobaria.
—L’ADN de Charles Cederkvist no concorda ni amb el de l’home ni amb el dels menors de la tomba.
—Au, no fotem, han de ser ells! —Altre cop algú posava en paraules els pensaments de tots els altres; aquest cop era en Sebastian. Es va aixecar i es va posar a caminar amunt i avall de la sala—. L’Adam i companyia lloguen una cabana la mateixa setmana que algú mata una família a cent metres de distància; al cap de pocs mesos, el lloc s’incendia, i després la família de l’Adam i ell mateix desapareixen sense deixar rastre a la costa africana. Que no veieu com sona tot plegat?
Es va aturar. Esclar que ho veien. La vida estava plena de coincidències, tots ho sabien, però allò era massa.
—L’Adam treballava per a l’exèrcit? —va preguntar la Vanja.
—No, però el seu germà sí —va contestar la Jennifer—. Encara hi treballa. Al servei d’intel·ligència i seguretat militar. Viu a Oskarshamn.
—I l’Adam a què es dedicava? —va demanar en Torkel.
—Es podria dir que era company de feina. A la Säpo.
La intel·ligència militar i la policia secreta. La possibilitat que tot plegat fos una coincidència era cada vegada més remota.
—Suposem que és Adam Cederkvist. Com ho provem? —va preguntar en Billy.
—Pels parents de la dona —va proposar la Vanja.
—Es necessitaran uns quants dies —va dir l’Ursula.
En Torkel va prendre una decisió.
—Endavant. Hi ha massa interrogants. Billy i Jennifer, trobeu algú que hagués vist la família després d’aquella setmana de la tardor del 2003. Companys de feina, veïns, qui sigui. —Va mirar la Vanja—. Comprova l’escola i la guarderia, mira si els nens van tornar després de les vacances de tardor.
La Vanja va assentir. S’havia cansat d’aquella mena de situacions, de les hores a sales de reunions, de les pissarres i les hipòtesis, però quan passava alguna cosa com aquella, quan feien un progrés important, quan la recerca es convertia en cacera, havia d’admetre que era difícil trobar una sensació més poderosa.
—Ursula, posa’t en contacte amb el laboratori nacional a Linköping i demana’ls que tornin a comprovar els resultats de la mostra d’ADN de Charles Cederkvist. —En Torkel va tancar el cercle d’ordres—. Jo parlaré amb la policia d’Oskarshamn.
—I jo què faig? —va preguntar en Sebastian.
—De moment, res, però si resulta que els cossos de la tomba són de la família Cederkvist, llavors sí que vull que tinguis una xerrada amb el germà.
En Torkel va tornar al despatx i va agafar el telèfon. Va trobar el número de la comissaria d’Oskarshamn a l’ordinador i va fer la trucada. A centraleta li van passar l’agent que sabia qui havia anat a buscar la mostra d’ADN. Era fora, però el podien trobar al mòbil. En Torkel va trucar al nou número i va esperar. Quan en «Jörgen» va contestar, en Torkel li va explicar qui era i per què li trucava. Es veia que en Jörgen havia anat a veure Charles Cederkvist a finals de la setmana anterior, tal com li havien ordenat. En Charles l’havia fet passar i li havia ofert cafè. L’Ursula va entrar al despatx en aquell moment. En Torkel li va fer senyal d’asseure’s i va posar en marxa l’altaveu. Al capdavall, aquella era l’àrea de l’Ursula.
—I va agafar vostè mateix la mostra? —va preguntar, tot i que la resposta hauria d’haver estat evident. Era l’únic que havien demanat a en Jörgen que fes.
—Sí. Bé, de fet la va agafar ell mateix.
En Torkel va llançar una llambregada a l’Ursula, que no semblava gaire impressionada.
—Però el va veure fer-ho?
—No ben bé. Va anar a una altra habitació.
En Torkel va sentir créixer un gran cansament intern. Tenia una idea del que havia passat, però n’havia d’estar segur.
—I vostè on era?
—A la cuina, amb el cafè.
L’Ursula va sospirar fort i va deixar caure l’esquena al respatller de la cadira. Allà tenia una altra prova de la seva teoria que el nivell de competència dels col·legues de la policia disminuïa abruptament a mesura que s’allunyaven de Kungsholmen. Oskarshamn queia prou lluny perquè aquell nivell se situés a l’altura dels policies incompetents que perseguien Buster Keaton a les pel·lícules de cinema mut.
—Hi havia algú més a la casa quan hi va anar vostè?
—La seva parella, però dormia. Treballa de nit, ella.
—No em dirà que Cederkvist podia haver anat a l’habitació amb el bastonet de cotó, oi?
—Bé, de fet sí. No sé on va anar.
—I ara em dirà que podia haver agafat la mostra de saliva de la parella en comptes de la seva?
Es va fer el silenci. En Torkel va donar les gràcies al seu interlocutor i va penjar.
—Al laboratori no comproven si l’ADN és d’un home o d’una dona? —va preguntar a l’Ursula mentre marcava un altre número.
—No pas si només els demanes que el comparin amb una altra mostra —va contestar ella, mentre s’arronsava d’espatlles, com si es disculpés en nom d’ells.
—Però a la mostra deia Charles Cederkvist —va insistir en Torkel—. No haurien d’haver reaccionat?
—No hi ha garanties que ni tan sols veiessin el nom. Només buscaven comprovar una relació de parentiu.
En Torkel va tornar a trucar a Oskarshamn i va demanar parlar amb l’agent d’abans. Volia que anessin a buscar Charles Cederkvist.
Mentre esperava, els seus ulls van ensopegar amb els de l’Ursula, però no va dir res.
Allò no li agradava.
Si aquell que havien trobat era Adam Cederkvist, llavors algú havia posat molt d’esforç a fer passar per autèntica la història de la volta al món en vaixell. També tenien un home que treballava per a l’espionatge militar i falsificava el seu propi ADN, i una dona morta amb dues identitats falses que, molt probablement, havia executat amb una gran professionalitat quatre persones, una de les quals treballava per a la policia de seguretat sueca.
Allò era molt gruixut.
Més que un assassinat múltiple.
A en Torkel no li agradava gens ni mica.