—Charles Mikael Cederkvist, nascut el 1966 a Hedemora. Ha estat vivint amb la seva parella, Marianne Fransson, a Oskarshamn des del 2006. No té fills. El seu germà Adam era dos anys més jove…

En Billy parlava amb l’equip a la Sala, on tots estaven reunits tret de la Vanja. En Sebastian li havia trucat unes quantes vegades, però sense sort. Ara començava a amoïnar-se de debò. Havia marxat a l’hora de dinar i des d’aleshores ningú en sabia res. Va decidir passar per casa seva més tard, al vespre, però ara mateix havia de concentrar-se en la imatge de l’home que en Billy havia projectat a la paret. L’home que probablement havia matat el seu germà.

—La família es va mudar a Södertälje quan ell tenia tretze anys, perquè el pare havia trobat feina a Escània —va prosseguir en Billy—. En Charles va fer el servei militar allà, després va sol·licitar formació per fer-se oficial de l’exèrcit i en acabat va continuar amb una especialització. El van reclutar per a la intel·ligència militar i la policia de seguretat el 1998, però això és tot el que en sabem. No ens en diuen res. No estan disposats ni tan sols a confirmar que en Charles treballi per a ells. Si volem més informació, hem de seguir el procediment oficial: una sol·licitud formal d’una autoritat a una altra.

Va mirar en Torkel, que va fer un gest del cap per confirmar que ho havia entès. Per desgràcia, el procediment oficial era la ruta més lenta i burocràtica. En Billy va pujar una altra foto a l’ordinador i la Jennifer li va agafar el relleu.

—El 2003, el cap del servei d’intel·ligència militar era el tinent general Alexander Söderling. Va deixar l’exèrcit el 2008 i va obrir un negoci. Ara és director general de Nuntius, un gabinet de relacions públiques a Drottninggatan. Encara no hem intentat posar-nos-hi en contacte.

—No val la pena —va dir en Torkel amb un sospir—. Si a l’espionatge militar no ens volen ni tan sols confirmar que en Charles treballi amb ells, Söderling tampoc dirà res.

El mòbil d’en Sebastian va sonar. El va agafar corrents amb l’esperança que fos la Vanja, però era un número que no reconeixia. Es va aixecar per contestar, sense fer cas de les mirades d’irritació de tots els altres. Deu segons després havia sortit de la sala.

—M’he posat en contacte amb Investigation Today —va continuar la Jennifer—. El cap de Lennart Stridh —va mirar el bloc de notes—, Sture Liljedahl, diu que, pel que sap, en Lennart havia deixat córrer la història de la Shibeka. No té ni idea de què feia en Lennart a Bråviken, però m’ha promès que li mirarà l’ordinador i que si hi troba res ens ho dirà.

Abans que pogués continuar, en Sebastian va obrir la porta d’una revolada.

—Era Shibeka Khan. El seu fill va de camí per trobar-se amb un tal Joseph.

—I qui és aquest Joseph? —va preguntar l’Ursula, lògicament.

—La Shibeka no ho sap, però diu que estava relacionat amb la desaparició del marit i que el fill està absolutament convençut que hi va estar implicat.

—I on s’han de trobar? —va preguntar en Torkel, a punt per sortir corrents de la Sala.

—El noi no l’hi ha dit.

—Podria ser en Charles? —va suggerir la Jennifer.

En Torkel va assentir amb el cap. Era possible. Molt possible, de fet.

—Llavors l’hem de trobar, i ben de pressa. Billy?

En Billy ja era a l’ordinador.

—Ha trucat des d’un mòbil. Puc mirar de localitzar-lo. —Va mirar en Sebastian—. Quin número té?

—I jo què cony sé?

—Pots intentar saber-lo?

En Sebastian va trucar a la Shibeka, li va explicar la situació i va passar l’aparell a en Billy.

—Hola, em dic Billy, necessito… —va mirar en Sebastian perquè li recordés el nom.

—Mehran —va fer en Sebastian.

—El número de telèfon d’en Mehran per intentar localitzar-lo.

Va apuntar el número i va demanar a la Shibeka que li donés més detalls. Aviat va saber l’operador («3»), quina mena de telèfon era («Un d’aquells que només cal que toquis la pantalla») i a nom de qui anava («Shibeka Khan»); li va preguntar si podia trobar la factura. Li va donar les gràcies, va tornar el mòbil a en Sebastian i va agafar el seu. Es va posar en contacte amb 3 i els va donar un número de tres xifres a més d’una contrasenya per demostrar que trucava de la policia. Mig minut més tard li donaven un número IMEI. Mentrestant, la Shibeka havia trobat la factura. En Billy va comprovar per si de cas que el número IMEI fos correcte i tot seguit va introduir quinze xifres a l’ordinador.

—Què és? —va preguntar la Jennifer; havia voltat la taula i ara estava dreta al darrere d’ell.

—Cada mòbil té un número d’identificació únic. Mentre estigui connectat, jo hauria de poder… —No va acabar la frase; estava completament concentrat en la pantalla.

—Aniré a buscar un cotxe —va dir en Torkel mentre sortia de la sala.

—Bingo!

En Billy es va repenjar al respatller de la cadira, amb les mans encreuades al clatell. Estava ben satisfet d’ell mateix. En Sebastian es va acostar més a la pantalla i va veure un punt blau que apareixia sobre un fons gris.

—On és? —va preguntar amb impaciència.

—Espera —va dir en Billy, mentre aixecava la mà.

Al voltant del punt blau, un mapa va començar a aparèixer de mica en mica fins que es van poder veure noms i altres referències. En Billy va estudiar la pantalla i va passar el dit al llarg d’una línia negra gruixuda, que el punt blau semblava seguir.

—És la via del tren. És dalt d’un tren, als afores de Södertälje.

—On va fer la mili Charles Cederkvist —va dir la Jennifer.

En Billy va tancar l’ordinador i la Jennifer i ell van sortir disparats per la porta.