Un raig de sol a la cara va despertar en Lennart. La llum als ulls el molestava. Es va tombar de costat per abaixar la persiana, però l’únic que va aconseguir va ser que se li escapés la cinta i li fregués la mà embenada. Es va aixecar amb un crit.

El dolor l’havia desvetllat del tot. Es va acostar fent tentines al lavabo i es va empassar dos analgèsics ben potents. Es va rentar la cara amb aigua freda i va pensar que hauria d’haver pres les pastilles abans de ficar-se al llit. Solia anar-li bé per a la ressaca, però ahir a la nit no pensava amb claredat. La veritat era que no pensava res de res. Es va mirar la bena a la mà esquerra. Quina nit, al final… molt més esbojarrada del que havia esperat. L’home que es mirava al mirall treballaria des de casa aquell dia, no hi havia dubte.

La feina…

Ara anava recordant-ho tot. L’Anitha li havia trucat… Havia trobat el nom d’algú de la Säpo del 2003. Adam… Adam… Es va posar en tensió. No havia oblidat el cony de cognom, oi? No fotem! Si hi havia estat pensant tot el vespre! Bé, tot el vespre tampoc, fins a la sisena o setena cervesa. Va respirar fondo. No era qüestió d’estressar-se, ara, perquè llavors sí que oblidaria aquell nom per sempre. Una cosa era segura: no volia haver de trucar a l’Anitha, semblaria un perfecte imbècil que no es prenia la feina seriosament.

Un perfecte imbècil era com se sentia ara.

Adam.

Adam.

—Adam i una cosa que començava amb C —va dir en veu alta.

O començava amb D? No, no, amb C. Havia estat pensant tota l’estona en aquell nom, o sigui que havia de ser en alguna banda per allà dintre. Ara se li havia escapat. Temporalment, esperava. Va decidir prendre una dutxa d’aigua freda, trencar el fil del pensament.

Va funcionar.

Adam Cedergren o Cederkvist, un dels dos. Almenys tenia una cosa per on començar, i sabia que el paio treballava per a la Säpo. Es va asseure a l’estudi i va fer unes quantes trucades.

Al cap d’una hora ja sabia que no hi havia cap Cedergren ni cap Cederkvist que treballés ni a la policia de seguretat ni al cos general de policia. En canvi, va trobar un article a l’hemeroteca sobre un Adam Cederkvist que havia desaparegut amb la dona i els fills a la costa africana durant un viatge en vaixell el 2004. No els havien trobat mai més. En Lennart va trucar a un amic del Dagens Nyheter, un investigador amb qui havia treballat moltes vegades, i li va demanar ajut. Li va dir que treballava en un reportatge sobre persones que feien llargues travessies a vela i que havien desaparegut i li va preguntar si podia donar un cop d’ull als arxius del diari, on hi havia molta més cosa de la que en Lennart podia trobar. Hi havia res sobre una família Cederkvist? Al cap de vint minuts va rebre un correu electrònic.

No era gaire cosa, però sí un pas endavant. Adam Cederkvist s’havia agafat un any sabàtic a la policia quan va desaparèixer. Per desgràcia, no era gens clar que hagués treballat per a la Säpo. Tenia un germà, Charles Cederkvist, però cap altre parent.

En Lennart va pensar una mica. No tenia cap intenció de trucar a la policia de seguretat i començar a fer preguntes sobre Adam Cederkvist. Algú s’havia esforçat molt a ocultar-ne la identitat. Si Investigation Today es posava a remenar, es podia espatllar tot. En Lennart tenia poca cosa, per tant havia de ser molt prudent.

Fos com fos, li agradava el que tenia. Si Adam Cederkvist treballava per a la Säpo, era bona cosa com a inici per a una teoria de la conspiració. Per què haurien d’ocultar el nom d’un dels seus que havia mort el 2004? No volia sentir l’explicació que li donaven sense saber-ho abans ell mateix.

Va decidir posar-se en contacte amb el germà per veure si en sabia res. Hi havia un Charles Cederkvist a Oskarshamn. Havia de ser ell.

L’home va despenjar de seguida. Sonava ben desvetllat i alerta, exactament al contrari que en Lennart.

—Charles Cederkvist?

—Sí.

—Em dic Lennart Stridh. Treballo per a Televisió Sueca, al programa Investigation Today.

—Ah, sí…

De sobte, la veu d’en Charles sonava més insegura, però esclar que això li passava a tothom quan en Lennart els deia des d’on trucava. Investigation Today havia d’aconseguir posar la gent nerviosa; era la raó de ser del programa.

—M’agradaria fer-li unes quantes preguntes sobre el seu germà Adam —va continuar.

—És mort. Fa molts anys. —En Charles semblava molt sorprès.

—Ja ho sé. Tinc entès que va desaparèixer durant un viatge en vaixell.

—Exacte. Per què em pregunta per ell?

En Lennart va pensar que la pregunta era lògica i que necessitava alleujar les angúnies que pogués tenir Charles Cederkvist.

—El seu nom ha aparegut en una cosa en què treballo. Em preguntava si ens podríem trobar per xerrar una mica.

—De què es tracta?

—Si ens podem trobar l’hi explicaré tot —va insistir en Lennart. No volia tenir aquella conversa per telèfon; tornava a tenir mal de cap. Quant havia begut aquella nit?

—Si no em diu de què va, no —va dir en Charles, i semblava evident que ho deia de debò.

En Lennart només tenia una opció.

—Té a veure amb el seu paper a la Säpo i un cas de persones desaparegudes el 2003.

—Quin cas de persones desaparegudes?

—Prefereixo no parlar-ne per telèfon. —La resposta va ser el silenci—. Li asseguro que no tinc cap intenció d’arrossegar el nom del seu germà pel fang. Només vull saber la veritat.

—No parlava mai de feina amb mi —va dir en Charles, i en Lennart va tenir la impressió que havia obert una esquerda en la reticència inicial de l’altre home a cooperar.

—Potser li va dir alguna cosa que a vostè no li va semblar important en aquella època, però qui sap si en canvi podria ajudar-me a mi.

En Charles va fer una nova pausa.

—D’acord, però visc a Oskarshamn.

—Puc venir jo.

—D’acord. Quan?

—Ara?

—Entesos.

En Lennart no va poder evitar un somriure. La conversa havia anat millor del que ell havia gosat imaginar. La història tornava a tirar endavant.