Unitat d’urologia de l’hospital Karolinska…

Era el lloc on havien portat el marit. La policia li havia trucat al matí per dir-li que a en Valdemar li feia tant de mal l’esquena que havia perdut la consciència quan intentava aixecar-se del llit a la cel·la. L’havien portat a urgències i d’allà l’havien transferit ràpidament a urologia. Feia una hora que l’Anna havia arribat a l’A2. En aquell moment examinaven en Valdemar, de manera que ella havia segut a esperar i havia trucat a la filla.

Ara la Vanja era aquí. S’havien fet una abraçada en veure’s. El primer que havia pensat l’Anna era que la Vanja feia molt mala cara. Cara de cansada i d’estar-ho passant molt malament, com si es mantingués dreta gràcies només a la força de voluntat.

La Vanja li va preguntar si sabia què passava, però l’Anna no ho sabia.

Seien en un dels sofàs blau cel de la sala d’espera. L’Anna es preguntava si demanar-li a la Vanja quant feia que havia tornat, i com era que no li havia trucat després de saber que en Valdemar estava detingut, però es va estimar més deixar-ho córrer. No en trauria res de bo. No era cap secret que la Vanja i en Valdemar tenien una relació molt especial, molt més propera de la que ella mateixa havia tingut mai i tindria mai amb la filla. Era així i prou. Si començava a fer preguntes, la Vanja li contestaria que els telèfons servien tant per rebre trucades com per fer-ne. Era veritat. L’Anna tampoc havia trucat a la Vanja.

—Ho sabies? —va preguntar la Vanja de sobte.

—No. —Fos el que fos el que preguntava la Vanja, era veritat.

—Com pot ser?

L’Anna va mirar la filla, que tenia la vista clavada al davant.

—Vols dir si sabia que estava malalt?

—No.

—Tens més de trenta anys. Sabies quina mena de vida fèiem. Tu ho sabies?

—No.

La Vanja la va mirar fixament. Hi havia molta desolació en aquells ulls. Era possible que tanta infelicitat provingués només del que li havia passat al pare?

—Ho sento —va dir la Vanja, i va posar la mà sobre la de l’Anna. L’Anna, una mica estranyada, li va fer una carícia.

Un metge va aparèixer a la sala d’espera i totes dues es van aixecar. Es va presentar com a Omid Shahab i va proposar que passessin al seu despatx per parlar. No era bon senyal, va pensar l’Anna.

—Et fa res anar-hi tu sola? Jo prefereixo quedar-me a esperar en Valdemar.

La Vanja va fer que no amb el cap. L’Anna va veure allunyar-se la filla amb el metge. Podia semblar estrany que es quedés a la sala d’espera, però no es veia amb cor de sentir males notícies del marit. Ja n’havia tingut massa. No podia més.

La Vanja va asseure’s al despatx de l’Omid i ell va arrossegar la cadira amb rodes per acostar-se-li. Mala cosa, va pensar ella. Un despatx, proximitat física i una expressió greu a la cara. Allò era seriós.

—Li hem fet una ecografia —va dir el metge.

—I què han trobat?

—L’hem enviat de seguida a fer-li un TAC, per estar-ne segurs, però tot indica que en Valdemar té un càncer renal.

No, això no. Altra vegada no, va pensar la Vanja. No feia gaire els havien dit que ja estava bé del tot. Que no havien patit prou?

—Va tenir un càncer de pulmó no fa gaire —va dir al metge.

—Sí, ja ho sabem. Sembla que hi ha hagut metàstasi i s’ha estès als ronyons.

—Entesos, i ara què?

—Hem d’esbrinar en quina fase del càncer som —va explicar l’Omid, parant compte que ella entengués tot el que li deia—. El podem operar, i si hi ha sort el càncer no s’haurà estès més enllà dels ronyons.

La Vanja no necessitava preguntar què passava si no hi havia sort. La paraula clau era «estès». El cos del pare podia estar ple de càncer. Si era així, no se’n sortiria. I ella tampoc. Ara bé, hi havia una altra paraula que l’amoïnava: «ronyons». En plural.

—Tots dos ronyons estan afectats? —va preguntar, tot i que creia saber la resposta. L’Omid ho va confirmar amb un gest del cap.

—És el que diu l’escàner, i això significa que no el podrem operar fins que no trobem un donant.

—Jo l’hi donaré —va dir la Vanja a l’instant.

—Entenc que és el seu primer instint, però aquesta operació és molt seriosa tant per al donant com per al receptor —va dir l’Omid, mentre brandava el cap—. Hi ha de rumiar a fons.

—No, no em cal. Jo donaré el ronyó.

L’Omid va mirar la dona jove que tenia al davant. Tenia la sensació que digués el que digués no serviria de res. Ella ja havia pres la decisió.

—Li demanaré cita amb l’equip de donació —va dir al cap d’un moment.