En Torkel va arribar altre cop l’últim a la reunió. S’estava convertint en un costum, i aquesta vegada no només feia tard, sinó que, a més, estava cansat i de mal humor. D’entrada, la trucada de la Vanja l’havia deixat ben esverat, però havia fet el que ella li demanava i havia trucat al fiscal. Després, Axel Weber li havia tornat a trucar. Havia descobert el cas del cotxe accidentat amb una dona morta a dins i volia saber quina relació tenia amb els cadàvers de la muntanya. Encara que en Torkel ho hagués sabut, no ho hauria dit a en Weber, esclar, però el periodista semblava saber exactament què feien ells, i allò el posava de molt mala llet. En canvi, no semblava saber que el cotxe era de lloguer, ni qui el portava, ni tampoc que Patricia Wellton tenia un passaport fals. Per sort, Weber tampoc sabia res de la troballa de l’Ursula a casa de Harald Olofsson; si ho descobria, la premsa començaria a esbombar tota mena d’especulacions. En Torkel havia intentat parlar amb Hedvig Hedman, però no l’havia trobada. Passés el que passés amb la denúncia al fiscal general, necessitava assegurar-se que la comissària fes callar la seva gent.

—Ursula —va dir de seguida que van estar tots asseguts; valia més anar per feina, després d’un dia tan llarg.

—He revisat tan a fons com he pogut el que hem trobat a casa d’Olofsson i després ho he enviat a Linköping —va dir l’Ursula mentre obria l’ordinador—. Trobareu les notes a la carpeta compartida, però si ho preferiu també ho he imprès.

La Jennifer i en Torkel van allargar el braç i van agafar una còpia cadascun, i en Billy, en canvi, va obrir la carpeta al portàtil.

—Com ja sabeu, el més interessant és el contingut de la bossa de mà. Hi he trobat restes d’un carnet de conduir a nom de Liz McGo-no-sé-què en un dels compartiments interiors.

—Heu trobat alguna cosa a partir d’aquest nom? —va preguntar en Torkel a en Billy.

—Sí i no. Vols l’informe ara mateix?

—No. Continua, Ursula.

—A la bossa de mà no hi havia gaire cosa més; era dins del cotxe i es va fer més malbé que les motxilles. El que no es va cremar, la calor ho va fondre del tot o quasi del tot. Tal com podeu veure, he identificat objectes normals i corrents: maquillatge, un raspall per als cabells, claus i una cartera amb restes de bitllets, tant corones com dòlars, i unes quantes monedes sueques. També hi ha restes del que semblen targetes de crèdit, però estan massa fetes malbé perquè en pugui treure res. Potser tindran més sort al laboratori.

—I de les motxilles, què?

—Eren al maleter, i estan relativament en bon estat. L’intent de Harald Olofsson de destruir-les només hi ha causat danys superficials a la part externa. Sobretot hi havia roba de dos adults, home i dona, i dos infants, nen i nena. Unes quantes peces tenien forats de bala, incloses les dels nens.

—Els cadàvers de la muntanya —va dir la Jennifer.

L’Ursula va assentir amb el cap.

—Llençols, fundes de coixí, necessers i llibres infantils. En suec. Res més.

—I empremtes digitals? —va preguntar en Billy.

L’Ursula va fer que no amb el cap.

—Després de tant de temps, els àcids grassos han desaparegut.

—No hi havia noms ni res que pugui ajudar a identificar-los? —va preguntar en Torkel, tot i saber que, per descomptat, si l’Ursula hagués descobert res de tan important ja l’hi hauria dit. Ella va tornar a negar amb el cap.

—No que jo hagi trobat. Els companys del laboratori a Linköping tenen a la seva disposició mètodes completament diferents quan es tracta d’examinar superfícies; esperem que trobin alguna cosa.

—Valdria la pena fer pública la roba per veure si algú la reconeix?

—Podríem provar-ho, però no hi ha res de gaire particular. Sembla roba d’allò més normal.

—I a la roba dels nens no hi havia cap nom? —va preguntar la Jennifer.

—No.

—La gent, en canvi, té costum de posar els noms a la roba dels fills, oi?

L’Ursula hi va pensar un moment. Ella no havia posat mai «Bella» a cap peça de roba. Havia llegit les indicacions de la llar d’infants i de l’escola on demanaven als pares que ho fessin, però no els havia fet mai cas. En Mikael sí, potser? No ho creia, ella; al cap i a la fi, havia rentat la roba de la filla moltes vegades, i s’hi hauria fixat. O potser no?

—Has mirat les etiquetes?

L’Ursula va deixar de banda aquells pensaments sobre l’exmarit i la filla i es va girar cap a la Jennifer. És nova, es va dir. Nova i ambiciosa, i ho fa amb bona intenció. Sigues educada.

—Sí, he mirat les etiquetes —va dir, amb paciència—. Totes les etiquetes, incloses les de la roba d’adult…

—Els llençols —va dir en Torkel, interrompent la resposta exageradament educada; havia de recordar de dir a la Jennifer que no era bona idea posar en dubte tan obertament la capacitat professional de l’Ursula—. La gent no porta llençols quan va d’acampada.

—En portes per anar als albergs —va dir la Jennifer.

—Ja hem mirat als albergs —va dir en Billy.

—Torneu-hi.

—Anaven sense sacs de dormir, sense tenda de campanya i sense estris de cuina. No sembla que anessin d’acampada, no —va dir l’Ursula.

En Torkel va sospirar. D’on coi sortia aquella gent? On havien estat? Què feien a la muntanya? On havien mort? Qui eren? Tenia la sensació que l’equip no sabia més del que ja sabien en arribar al Jämtland. Va fer un gest del cap en direcció a en Billy i la Jennifer, amb l’esperança que tinguessin alguna cosa a aportar.

—Quan l’Ursula ens ha donat el nou carnet de conduir, ens hem repartit la feina —va començar a explicar en Billy mentre s’aixecava i anava cap a la pissarra; va canviar de lloc les fotos de la tomba per fer espai i posar-hi un cronograma—. La Jennifer ha continuat amb Patricia Wellton, perquè l’ha trobada a les llistes de passatgers, o sigui que val més que comencem per aquí.

Va agafar un retolador negre i la Jennifer va mirar les seves notes.

—Patricia Wellton va arribar a Estocolm en un avió procedent de Frankfurt la tarda del 29 d’octubre de 2003. Va aterrar a Arlanda poc després de les cinc, i suposem que va agafar el tren nocturn fins a Östersund.

—Com va anar fins a Frankfurt? —va preguntar en Torkel.

—No ho sabem, però en canvi sabem que havia reservat un bitllet de Trondheim a Oslo per al 31 d’octubre. No va agafar aquest vol, i això és tot el que tenim.

—Bona feina —va dir en Torkel per felicitar-la—. Börje Dahlberg encara no ha aconseguit saber res de cap Patricia Wellton. No apareix a cap base de dades, i això podria indicar que aquesta identitat encara no s’havia fet servir.

—Això ens porta a Liz McGo-no-sé-què. —En Billy va agafar el relleu—. Com que el carnet de conduir ha aparegut al cotxe de Wellton, hem suposat que hi ha connexió entre totes dues, i hem començat per Frankfurt. Una Liz McGordon hi va arribar el 28 d’octubre.

En Torkel va notar una pujada sobtada d’energia i va redreçar l’esquena. Allò sí que eren bones notícies. Una altra persona, algú de qui ja havien seguit la pista fins a la mateixa ciutat i al mateix temps que una altra sospitosa. Va mirar la pissarra i el cronograma d’en Billy.

—El dia abans que Patricia Wellton marxés de Frankfurt —va dir.

—Sí…

En Billy no feia cara d’estar gens ni mica entusiasmat, com en Torkel creia que hauria d’estar.

—Em sembla que hauràs de trucar a en Börje altra vegada —va dir en Billy, quasi com si demanés perdó—. Liz McGordon tampoc existeix. Almenys, aquesta Liz McGordon.

—Què collons dius?

En Torkel va deixar caure les espatlles mentre intentava entendre què volia dir allò. Dues dones amb dues identitats falses, no havia vist mai res igual. Què passava allà?

—D’on venia? —va preguntar l’Ursula.

—De Washington DC —va contestar la Jennifer, mentre en Billy continuava escrivint—. Amb Delta Airlines. No tenim cap informació sobre la continuació del viatge des de Frankfurt, però ella també tenia bitllet de tornada. Des d’Oslo, l’1 de novembre.

—Llavors, com anava fins a Oslo?

—No ho sabem.

En Torkel va deixar de banda el cansament i la decepció que s’havia permès a si mateix fins feia uns instants. Es va aixecar i es va posar a caminar amunt i avall per la sala.

—O sigui que Liz McGordon vola dels Estats Units a Frankfurt el 28. Patricia Wellton vola de Frankfurt a Estocolm el 29, i després va Östersund, on lloga un cotxe el 30. El 31 se suposa que ha d’agafar un vol de Trondheim a Oslo, i l’endemà Liz McGordon té un bitllet reservat de tornada d’Oslo a Washington. —Va parar en sec i va donar una ullada ràpida al que en Billy havia escrit a la pissarra—. Patricia Wellton i Liz McGordon són la mateixa persona. —Les paraules d’en Torkel van fer efecte, i la sala va quedar un moment en silenci—. Però aquesta Patricia o Liz o com es digui no arriba a Trondheim perquè el cotxe té un accident i algú hi cala foc —va continuar—. Al maleter hi ha les motxilles que probablement pertanyien a les persones de qui hem trobat els cadàvers a la muntanya. Què en traiem, d’això?

—Que ella va ser qui va matar aquelles quatre persones —va dir la Jennifer.

—O almenys que hi estava involucrada —la va corregir l’Ursula.

—Al cotxe no hi hem trobat cap pistola.

Sonava com una afirmació, però en Torkel va mirar l’Ursula amb cara de voler explicacions, i l’Ursula l’hi va confirmar amb un gest del cap.

—Potser se la va endur Olofsson —va apuntar en Billy.

—Crec que ens ho hauria dit —va fer l’Ursula.

—Potser ja se n’havia desempallegat —va replicar la Jennifer—. Té pinta de ser un professional.

En Torkel estava encantat: l’ambient era tot un altre. Estaven inclinats cap endavant, mentalment alerta. Tot el que havien dit semblava tenir sentit, i les rèpliques arribaven de pressa. Posaven a prova hipòtesis i les acceptaven o descartaven. Potser Liz McGordon no existia, però la seva aparició havia donat nova vida a la investigació. Ara el més important era no deixar-ho allà i continuar desenredant els fils.

—És a dir, si considerem que la Liz i la Patricia són la mateixa dona, vol dir que va venir a Europa des dels Estats Units, va canviar d’identitat, va viatjar fins al Jämtland i va matar quatre persones que donem per descomptat que eren de la mateixa família, i després tenia previst tornar als Estats Units. Tot això en cinc dies? Havia de passar menys de vint-i-quatre hores en aquesta zona. Aquelles quatre persones es trobaven enmig del no-res. Com les va trobar?

—Devia saber exactament on eren.

—Com?

—Potser les coneixia —va dir la Jennifer—. Potser eren americans.

—En una de les motxilles hi havia llibres infantils en suec —va indicar en Billy.

—En canvi, no hem trobat suecs desapareguts que s’ajustin al perfil.

Tots van mirar el mapa que en Billy havia penjat a la pissarra. L’àrea era veritablement gran. Tot d’una, la Jennifer va tenir una idea, i va haver de reprimir les ganes d’alçar la mà.

—Potser acampaven amb algú que va dir a la Patricia el lloc exacte on es trobaven, i aquest algú la va ajudar a matar-los i a cavar la tomba.

Van tornar a callar. Aquella era una nova hipòtesi que conduïa a nous plantejaments, i tots miraven de trobar-hi fortaleses i febleses.

Més d’un autor.

—Això explicaria per què no podem trobar la tenda —va continuar la Jennifer—. La Patricia va agafar les motxilles i el còmplice va agafar la tenda.

—I què en va fer? —va preguntar l’Ursula; alguna cosa fallava en la teoria de la Jennifer—. Endur-se-la a una altra banda?

—Potser van marxar plegats de la muntanya, i després, per alguna raó, es van barallar de camí cap a Trondheim. L’altra persona va matar la Patricia i va continuar sola el viatge.

—En aquest cas, hauríem hagut de trobar la tenda al cotxe. Per què hauria agafat la tenda i en canvi hauria deixat les motxilles, el còmplice?

La Jennifer no va dir res. El que deia l’Ursula era lògic. En Billy va intervenir.

—Algú la va matar, d’això n’estem força segurs. Si no era el còmplice de la muntanya…

—En cas que n’hi hagués —va interrompre’l l’Ursula.

—Llavors havia de ser algú altre —va acabar en Billy, sense fer cas de la interrupció.

—Un tercer autor. —L’Ursula no podia amagar l’escepticisme.

L’energia va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut. De vegades passava, quan les coses es feien massa grans i hi havia massa diversitat. Quan de sobte tot semblava possible, no hi havia res que fos versemblant. En Torkel trobava a faltar la Vanja. Era la millor, indiscutiblement, en aquella mena de situacions. S’assegurava que tothom es concentrés, extreia el que era important i deixava de banda tota la resta. Era capaç d’agafar una línia i que els altres la seguissin. Recuperava la consciència de la seva importància dins de l’equip. Esperava que estigués bé, i també esperava que el seu pare fos innocent i que ella tornés aviat.

—Un, dos, tres culpables; una tenda, cap tenda, cap pistola. Què us sembla si tornem al que sabem? —va dir, en un intent de recuperar el fil de la discussió.

Un silenci carregat de preocupació es va instaurar després d’aquell comentari.

—No hi ha res que sapiguem del cert?

—Sabem… el que sabem —va dir en Billy, amb un gest del braç en direcció a la pissarra—. I no és gaire.

—He rebut un informe preliminar del laboratori d’Umeå —va fer l’Ursula, mentre agafava el document de la pila que tenia al davant—. Han obtingut els registres dentals de la parella d’holandesos, que semblen confirmar el que sabíem: es tracta de Jan i Framke Bakker.

—Molt bé. —En Torkel no podia amagar la decepció, i l’Ursula s’ho va prendre com un atac personal.

—Ho sento, em pensava que volies que ens concentréssim en els fets.

—Ja ho sé, només és que…

En Torkel va deixar la frase sense acabar. Ja veia que no anirien enlloc. Aquella nit no, almenys. Després d’un breu repàs de les tasques de l’endemà, van donar la reunió per acabada.

Un cop sol a la sala, es va asseure davant de la taula, va ajuntar els palmells i va repenjar la barbeta als polzes. Tenia la vista clavada a la pissarra, les fotografies, les línies de diversos colors que indicaven paraules clau o frases, el cronograma d’en Billy. El que sabien del cert era que tenien una dona amb dues identitats falses, una de les quals almenys era prou bona per permetre-li viatjar des dels Estats Units i tornar-hi després dels atemptats de l’11 de setembre. En Torkel va sospirar profundament. Tenia la terrible sensació que el cas acabava de transformar-se: ara ja no era només complicat, sinó increïblement complicat de collons.