SETMANA SANTA

DILLUNS SANT

EN el segle XV fou costum de fer una crida per la qual hom recordava al veïnat la necessitat de lliurar-se a l’oració, de no renegar ni jurar pel nom de Déu i d’abandonar tot joc i acte mundà. Aquests bans solien comminar amb penes molt greus els qui no els complien.

Durant aquesta setmana la mainada creu que no es pot lliurar a jocs massa moguts ni sorollosos, com córrer, saltar i altres per l’estil, puix que fent fressa s’ofèn la pau del Senyor; per aquest motiu són preferits els jocs quiets i sedentaris i, entre aquests, majorment aquells en què es pot picar a terra, car d’aquesta manera es molesta i ofèn el dimoni. Així es jugava antigament a rodolins, a la repicada, a la barrisca, a baldufes i a bales. Seguint aquest mateix criteri, la mainada es reuneix en colles i, fent rodona asseguda a terra, proveïda de maces en molts indrets, de peles de diferents arbres en altres, repica fortament el sòl seguint el ritme d’una cançoneta que varia segons les poblacions. La mainada barcelonina cantava:

D’aquest terrabastall, propi exclusivament d’aquesta setmana, el poble en diu matar jueus. Ens n’ocuparem amb més detall en parlar dels fasos, propis del Dijous Sant. A Mallorca aquesta abstinència infantil en certes menes de jocs era observada amb molt més rigor que a Catalunya, car se la feia extensiva a tota la Quaresma, en què sols es jugava a baldufes i a bales. En alguns llocs, com a Maria, cap al tard de la tarda es feia el joc de la teia, en el qual també intervenien homes. Els nois començaven a portar maces de fusta per repicar a terra, amb el propòsit ja indicat de mortificar el diable.

Reunits en grans grups, els nois seguien corrent carrers i places i picaven tan fort com podien tantes portes d’escales i de botigues com trobaven, amb prou desesperació dels botiguers, que havien de fer guàrdia constant al peu de llurs botigues per tal d’evitar que els nois els estavellessin la porta a cops de maça.

Les nenes i els nois petits que encara no es podien barrejar amb els que duien maces movien una fressa infernal amb uns instruments de fer soroll que feien giravoltar a l’entorn d’una rodeta dentada de fusta que posava en joc una palanqueta de canya que donava el so. Aquest estri rebia els noms de xerrac, carraca, carrau, matraques, garric-garrec i escarriques, entre altres. Abans se’ls feia de canya la mateixa mainada; avui són obra de fuster de pasteretes i picadors.

Resulta un contrast que mentre per una part hom abandona els jocs de massa moviment i renou perquè desdiuen de la quietud pròpia dels dies sants, per altra part es lliura a fer un soroll infernal únic i exclusiu d’aquests dies, per a la producció del qual àdhuc hom ha arribat a crear estris especials que no surten en cap altre moment de l’any.

Antigament les maces i els xerracs els venien els cadiraires. A Barcelona, els cadiraires de les places del Pi i del Beat Oriol feien grans parades de maces al carrer i formaven com una fira que era concorreguda per tota la mainada, la qual picava fortament pertot arreu i feia rodar els xerracs.

Per l’Empordà el dia del Divendres Sant havia estat tradicional menjar arròs amb granotes. Una nota típica d’aquests dies era la pesca de granotes pels estanyols i aiguamolls que tant havien abundat per aquella contrada. La mainada voltava per la vora de l’aigua fent sonar els xerracs i carraus, creguda que imitava el cant de les granotes, les quals, en sentir-lo, pensant que les cridaven, sortien a flor d’aigua per escoltar-lo, es posaven a tret i hom les podia pescar amb tota facilitat. Sembla que els xerracs originàriament eren un reclam per a pescar granotes, i com que aquesta pesca era tradicional dels dies sants, hom ha estès l’ús d’aquest estri a la litúrgia popular d’aquests dies. Hi ha pobles que encara l’empren en aquest sentit.

Els pobles retardats empren diverses formes de matraques en les cerimònies d’expulsió dels dimonis i per produir el ritme de les danses propiciatòries de les divinitats de les collites en les festes per a celebrar el goig de les primícies i en les de la sembra.

A Prat de Comte, a la Terra Alta, antigament els nois formaven grans rodones, asseguts a terra davant de l’església, i amb certa cantarella recitaven el Parenostre a ritme, avançant i reculant el cos endavant i endarrera de manera alternada i de forma que mentre una meitat estava decantada endavant, l’altra ho eslava endarrera. Aquesta mena de joc o ball estàtic, seguint el ritme de la cantarella, potser recorda maneres emprades pels pobles orientals per aprendre certes oracions i textos sagrats cantant i al ritme de melopees mimades i accionades, creguts que aquest exercici corporal desperta i excita la memòria.

Hom diu que aquests dies a l’infern hi ha gran alegria. Cada vegada que algú pica a terra o dóna un cop al sòl, sigui pel que es vulgui, els diables creuen que se’ls ataca i en reben una gran mortificació, es desesperen i s’estiren iradament la cua, les banyes, els pèls de les llargues barbes i tota l’altra pelussa, i quan s’enfaden més no es limiten a estirar llurs pèls, sinó que estiren els dels companys de més a la vora. Això dóna lloc a una masega que fa riure molt els pobres condemnats, que en tota la resta de l’any no tenen altra manera de fruir.

Les botigues de robes, des del dia d’avui d’aquesta setmana, guarnien llurs aparadors de robes negres en senyal de dol i en penjaven d’esteses al defora de les façanes com un entapissat. Les persones que duien dol i els qui desitjaven adquirir robes negres i no els duia pressa, esperaven aquesta setmana perquè era creença que els botiguers treien el bo i millor de llurs articles negres, molt més que en tota la resta de l’any. El dol de les botigues durava fins al Dissabte de Glòria.

Des d’avui alguns capitans Manaies penjaven al balcó el penó de la comparsa dels armats per tal que la gent sabés que demà passat sortiria d’allí la colla dels armats per anar a retre guàrdia al Sant Sepulcre. La presència del penó venia a ésser com un convit a veure la primera sortida col·lectiva del grup.

A Mallorca era costum que tothom emblanquinés i netegés les cases ben bé per tal que estiguessin disposades a tall de festa per a celebrar la Pasqua.

Per obradors i llocs de treball avui hom començava a cantar, moltes vegades a cor, la cançó del rellotge de la Passió, pel qual hom pot meditar en cada hora del dia i de la nit un pas de la mort i passió de Crist. Aquesta cançó havia estat molt popular, i com que és llarga, per tal que fos fàcil d’aprendre i de bon recordar, es venia impresa. En coneixem un gran nombre d’edicions, algunes voltades i emmarcades amb un bon nombre de gravadets al·lusius que donen a l’imprès molt de caràcter. La cançó es cantava amb tonades diferents, totes elles molt sentides i harmonioses i plenes d’una severitat ben adient al tema.

Avui començaven a sortir grans colles de ceguets pidolaires que formaven cors mixtos d’homes i dones, els quals, amb profús acompanyament musical, cantaven la cançó popular de la Passió. Es deturaven a cantar amb preferència per places i carrers molt amples on no pogués dificultar el pas la molta gentada que s’aturava a escoltar-los.

Avui, a la Seu i en d’altres esglésies, s’aixecava la Veracreu, per bé que amb molta menys solemnitat que l’hora nona. A la Seu i a l’oratori de Sant Felip Neri, hom cantava la Passió a tres veus.

Havia estat molt estesa la representació de l’escena del Sant Sopar i de la conversió de la Magdalena. Es feia generalment dins de l’església, davant del presbiteri. Els figurants s’asseien en semicercle, però sense taula al davant. Hi prenien part Jesús amb els Apòstols, Llàtzer i la seva germana Marta, que figurava que els servia l’àpat. Al bo i millor de l’escena sortia la Magdalena de genollons i mig arrossegant-se, amb un estri de terrissa que llançava per terra i que figurava contenir aigua d’olor. Duia una cabellera molt llarga amb la qual eixugava els peus de Jesús, que la perdonava i la feia aixecar.

Pel Rosselló, durant tot l’any hom cobria la cara de les imatges de Jesús al sepulcre amb un drap negre. Durant aquesta setmana hom les destapava i els cobria tot el cos amb una tela blanca ben fina, a tall de sudari o de mortalla.

A Sant Celoni distribuïen els misteris que havien de concórrer a la processó per les cases més importants de cada barri, que els guardaven a les entrades, totes enramades. La gent els anava a veure i a formular els seus precs. Avui els misteris eren portats a fer-se una visita els uns als altres, cosa que motivava com petites processons. Darrera el misteri anaven un estol de xicots que cantaven, a cor, «divinos» i cançons populars de Passió.

Avui començaven a voltar altra vegada els estanyapaelles, que durant tota la Quaresma havien estat arreconats com els estris que adobaven. Feien llur aparició per tal d’abodar i estanyar els atuells de cuina propis del carnal, a fi que poguessin servir per a la Pasqua que ja s’acostava. Només voltaven els tres primers dies de la setmana i el dissabte. Com que generalment aquesta setmana sol ésser ventosa, la gent deia que els estanyapaelles portaven el vent perquè amb llur crit l’atreien. La mainada per tal de fer-los enfadar els cridava:

Aquests mots havien pres origen del fet que antigament, en comptes de pregonar llur indústria amb un crit especial, copejaven contínuament amb el martellet de treballar el mànec d’una llarga paella que duien al coll com a mostra, motiu pel qual s’encetaven el clatell i tots hi tenien mal.

A l’Empordà i per altres contrades properes és costum de fer bunyols durant la present setmana. Cada casa en fa en grans quantitats que es compten per coves. És costum de fer-ne presents als parents, amics i coneguts, presents que es tenen en molta estima i consideració. No rebre bunyols d’algú de qui hom creu que hauria de rebre’n és tingut com una ofensa o com una desconsideració imperdonable. Una ofrena de bunyols entre dues famílies o persones agreujades és considerada com un gest conciliatori que mai no és refusat, sinó al contrari, sempre és ben rebut. S’envien bunyols àdhuc a les persones amigues de fora de la població. La quantitat de bunyols que es fan cada any per aquesta setmana és veritablement fabulosa.

Pel Baix Empordà feien els bunyols amb farina i ous pastats obligadament sense aigua, que és substituïda per aiguardent, vi blanc, marrasquí, rosa o bé rosolis. També hi posen matafaluga i celiàndria i els couen amb força oli.

Antigament, a més dels familiars i els amics, hom feia present de bunyols a totes les autoritats religioses i civils i a les persones notables del poble, i mai ningú no s’oblidava de fer-ne al ferrer i al fuster, que eren la gent a la qual hom sempre havia d’acudir. Un semblant ha estat costum fins ara a Mallorca, on també enviaven rotllos i pastisseria pròpia de la diada a les autoritats, a les dignitats i a la gent dels dos oficis indicats.

Els bunyols sembla que havien estat una menja ritual oposada al pa àzim o alís dels jueus; per això són fets a casa i com un acte de litúrgia familiar. Son fets obligadament amb llevat, en oposició al pa jueu, que no en conté. Hi ha un refrany empordanès que enclou clarament aquest sentit:

El costum de menjar bunyols i d’altres pastissos de factura casolana és universal entre els pobles cristians. Pot encloure el sentit d’un ritu de comunió general. Els pobles antics per aquest temps celebraven ritus agraris encaminats a la destrucció de les herbes dolentes que dificulten els esplets. El costum tan estès i arrelat de menjar uns pastissos determinats pot encloure, doncs, el sentit de menjar i destruir les males herbes.

A Mallorca, les pagesies que tenien bestiar de llana o cabrum, que es pot dir que eren totes, recollien tanta llet com podien i en feien formatge i brossat per a fer-ne present a les persones de categoria: autoritats, gent d’ascendència, parents, amics i coneguts. Era costum que qui rebia un present d’aquests correspongués amb un rotllo, mena de coca que variava de forma i de composició segons els indrets, però que solia ésser rodona. Era costum dels dies sants menjar productes lactis sucats i acompanyats amb rotllos. Així, entre els presents d’uns i d’altres, es completava la llaminadura típica d’aquests dies.

Per l’Empordà, durant tota aquesta setmana no es podia fer olla ni d’aigua. Era obligat de cuinar amb oli i àdhuc era malvist menjar peix.

Aquesta setmana hom tenia per pecat de menjar cireres, perquè, segons la tradició, a Jesús li agradaven molt, i Marta, la germana de Llàtzer, que li va servir el sopar, com que coneixia el gust de Jesús per les cireres, li’n va portar per postres. La primera que va agafar el Messias li va fugir dels dits i va caure a terra. Jesús es va sentir com enutjat que la cirera preferís anar per terra abans que ésser menjada per ell i no en va tocar cap més. I la gent que es tenia per bona cristiana seguia abstenint-se de menjar cireres aquests dies per tal d’imitar Jesús.

El menjar típic de tota la setmana, però més especialment dels dies sants, eren els cigrons amb salsa.

A Mallorca fou costum força estès, i que potser encara algú practica, de passar tota aquesta setmana a pa i aigua. La gent només menjava una mica de pa per dinar i bevia un xic d’aigua al darrera i no tornava a tastar ni a beure res fins a l’endemà al migdia. Pel Dijous i pel Divendres Sants hi havia qui feia les quaranta hores, és a dir, que dejunava absolutament durant el període en què Jesús és al monument. Perquè la penitència fos prou estimada calia no deixar de treballar i fer la vida ordinària de treball malgrat el dejuni, puix que si hom, per debilitat, no feia la feina de costum, la penitència no era considerada perquè no comportava esforç.

Els nostres avis aquesta setmana s’abstenien dels goigs carnals. Aquesta abstinència havia estat molt rigorosa. Fins a temps recents, a Bulgària i per d’altres pobles balcànics durava des del Dilluns Sant fins a Tots-sants. Aquesta privació és practicada per molts pobles en moments transcendentals per a la vida agrària. Respon a la creença que les energies estalviades per l’home esdevenen en profit dels vegetals i fan, eoïn a lògica conseqüència, la collita més abundosa.

Als afores de Ciutat de Mallorca es celebrava una important fira de bestiar de llana. De tota la pagesia de l’Illa acudien ramaders vestits a l’antiga que menaven bestiar a la fira. Des de Nadal, sobretot a les llars on hi havia mainada, era costum fer guardiola, que cada setmana augmentava tirant-hi unes monedes. Avui la mainada la trencava amb certa solemnitat i el contingut era destinat a la compra del xot de pasqua. Les famílies anaven a la fira proveïdes d’una cordeta per a lligar la bestiola i d’un manadet d’alfals per a fer-la creure si es desviava i no volia seguir.

Aquesta setmana arriben les garses per tal de poder assistir a les funcions religioses pròpies dels dies sants, a les quals mai no deixen de concórrer. Per anunciar llur arribada canten amb joia:

Llur presència és benvista, perquè hom creu que sense les garses no es pot fer l’ofici dels dies sants i que si algun any no venien, l’Església suspendria les seves funcions i hauria de rectificar el curs de la litúrgia d’aquests dies.

A Mallorca la gent del camp creu que la pluja de la Setmana Santa és dolenta per als blats, els arbres i els conreus en general. Si està núvol, diuen que el cel es posa de dol per la mort i passió de Jesús.

La Setmana Santa té un petit refranyer: